Els cims invencibles

 

LA MEMÒRIA DEL FOC

La memòria del foc és una memòria immaterial, sense memòria: tot ho devora. Tot ho destrueix. Ai de qui rep les seques i llargues llepades de les llengües del foc! S’alcen sobre les muntanyes i corren per les torrenteres seques, com lava incandescent. Ho esborren tot, ho maleeixen tot. Els arbres crepiten i xisclen, mentre les seves branques es retorcen convertides, elles mateixes, en llum de flama, en nunci de mort. Els petits nierols dels ocells la veuen arribar i criden els seus pares que han fugit, esgarrifats; i la flama se’ls endú, cega i sorda, al seu crit. Ai de totes les petites vides que no poden ni saben escapar-se del foc!

El foc de la guerra és un foc pitjor que el pitjor dels incendis. Crema també els pobles dels homes, les consciències dels homes, la bondat dels homes, la bellesa del món. De vegades, també, assoleix de destruir el record. Un record que resta fossilitzat en la cendra, en les arrels dels arbres perduts, en les llavors que no germinaran, en les fonts que s’han assecat.

Però el foc també purifica. I escalfa. Foc domèstic, foc domesticat. Foc cec i sord, però clement. Fogueres de Sant Joan. Llumeners en la fosca. Fars que guien els nàufrags. Quina culpa té el foc?

I sempre, sempre, quan el foc s’ha aturat i la cendra s’ha pastat amb l’aigua de pluja o de plors, la vida reneix. Peregrina de noves llavors.

Els cims invencibles

LA MEMÒRIA DE LA TERRA

La memòria de la Terra està pastada de saba i de fang. De matèria orgànica en descomposició. De pols i de roca, de carbó fòssil i de diamants en brut. Perdura llargament perquè està feta del mateix material que conforma les muntanyes.

Viatja per l’interior de les venes, per l’interior de les branques. Aflora en els borrons de les plantes i en el cor dels humans. I allà se solidifica, convertida en rancúnia, o potser en resignació.

La memòria de la meva terra està pastada amb sang. Sang dels que moriren en les muntanyes de Pàndols, en els afraus de la serra de Cavalls, en els camins tortuosos que menen enlloc, en les tòrrides trinxeres inhòspites, en la set dels pous secs i de les torrenteres eixutes.

Crits, renecs, udols. Com pot manifestar el seu terrible dolor un home, potser un noi que s’acara a la mort? Són veus que encara ressonen en la pau dels sembrats, en la placidesa de les vinyes, al fons dels bocois de vi dels vencedors, i també dels vençuts. Veus encastades a la soca de la vella olivera, de l’alzina retorta, del pi esponerós. Veus que ressonaven les llargues nits d’hivern de la postguerra, dins dels fumerals ennegrits per l’estalzí, dins de les estances sense llum, mentre ens menjàvem el pa negre de racionament, la trista minestra dels supervivents. Quins udols sense resposta, aquelles veus!

 (Ja és a la venda.)

Preterides

Dones preterides

Hi he pensat aquests dies sentint notícies sobre Urdangarín. Ara se'n sorprèn tothom, amb aquella cara de no haver trencat un plat que feia quan es va casar amb la infanta. A tots els queia la bava! Soto vocce es deia que per poder dur a terme el “braguetazo” es va deixar plantada la novieta de tota la vida. Però, és clar, això a qui li importava, fora de la preterida?

Hi ha alguns personatges femenins de la literatura que m'han deixat petja. Una és la Consetta, la cosina enamorada del Tancredi, el nebot del príncep de Salina, a El Guepard, la novel·la de Giuseppee Tomasi di Lampedusa, que queda desbancada per Angèlica, la filla del ric alcalde, un plebeu, que representa per als aristòcrates canviar l'ordre de les coses “per tal que res no canviï”. Sacrifici necessari, poder continuar gaudint dels seus privilegis. Una cosa semblant passa a Guerra i Pau. En aquest cas, la preterida és Sònia, la parenta pobra dels Rostov, a qui Nicolau, el germà de la Natatxa, la protagonista de la gran novel·la de Tostoi, està promès i vol deixar per casar-se amb la noble i rica Maria Bolkonski. Per aquesta raó, tota la família la pressiona per tal que alliberi el xicot del compromís. Cosa que Sònia fa a contracor. Totes dues, Consetta i Sònia, acaben fent d'obligades comparses de la família dels seus antics enamorats. A qui té poc, el poc que té li serà pres! -que encara pensa Natatxa de la seva humiliada parenta.

Potser ara, l'antiga xicota del Duc de Palma, se'n deu de sentir força rescabalada.

Món rural

Visito el museu de la vida rural, a l'Espluga del Francolí. Està dividit en dues part, l'antiga, que mostra el món rural del passat, i la moderna que ens ofereix una visió del present.

La part antiga, em permet recorda un món rural que jo havia viscut i ja està periclitat: la matança del porc o bacó, als carrers de Gandesa -encara em sembla sentir els esgüells aterridor de l'animal-, i el mondongo que venia a continuació. Als xiquets de la família o d'amistats de confiança ens invitaven a apamar. I el que apamàvem era un tros de botifarra d'arròs primeta, acabada de fer, que ens menjàvem entre deus llesques de pa de casa. Uns altres records que em va suscitar van ser tots el que feien referència a la verema del raïm, que en arribar a casa, es pinxava, vull dir que es xafava amb el peu nu abans de fer-lo caure al trull, on fermentava. I com aquests, altres records i sensacions agredolces.

A la part moderna vam poder veure el gran canvi propiciat per l'arribada de les màquines i els tractors. Un món que els pagesos d'antany no haguessin pogut somiar. Però no tot són flors i violes: continua havent-hi molts problemes. I molts interrogants, com ara el dels transgènics, que encara no s'han posat d'acord si són beneficiosos -cara a la producció-, o ho acabaran malmetent tot.

El que és cert és que, mentre hi hagi gent que s'estimi la terra, hi haurà pagesos. I que hauríem de tenir-los molt presents a l'hora de comprar productes del camp: sempre que sigui possible, que siguin de la nostra terra. Ells i nosaltres hi sortirem guanyant.