El bloc de la Carme

FOIX, 25 anys

2012-01-28T10:09:00.000-08:00

“Aixequeu ben alts els murs del meu carrer. Tan alts que, en ésser nit, no hi entri ni la remor de les fontanes ni el xiscle agònic de les locomotrius. Feu que el meu carrer tingui tot just l'amplada de la meva passa. No feu obertures als murs, i arrieu als cims de les torratxes tantes de banderes i de gallardets. Doneu-me només el goig que, a trenc d'alba, del pas de l'ombra de la meva amada a mitjanit en resti el testimoni d'una flor vermella marcint-se a la penombra, o una sabata esberlada flotant damunt un toll”.
Diari 1918, de J. V. Foix

Jo confesso

2012-01-25T11:05:00.000-08:00

Confesso que he llegit, i me l'he acabat, el JO CONFESSO, de Jaume Cabré. I també confesso que des del principi la seva prosa, la seva estructura, el seu domini de la llengua, de la tècnica narrativa, la seva erudició, la manera que juga amb el tempo, amb els personatges, amb les èpoques i els diàlegs, i un llarg etcètera, em van enlluernar, esbalair, acollonir, enfervorir, apassionar, esparverar, encaterinar. Volia córrer a comprar-me un barret, per poder-me'l treure davant seu. Em van venir ganes d'agafar tots els meus pobres llibres i llançar-los al foc. Ganes de morir-me n'enveja. Pputa enveja que diria el seu personatge, l'Adrià.
Fins que vaig arribar aproximadament a la meitat de les seves 998 pàgines. I llavors, gairebé de sobte, em vaig començar a desinflar, a qüestionar-m'ho tot, a agafar ganes de llançar-lo al foc, el seu llibre, no els meus, a pensar que n'havia fet un gra massa, l'autor. Vaig recordar algunes crítiques que li deien pedant, i que havia volgut abastar massa coses sense aprofundir-ne cap. No sé si és ben bé això. O una mena de cansament de tanta arquitectura, de tant recaragolar unes històries amb les altres, de tan remenar la merda nazi, i tantes altres merdes produïdes per al humanitat, algunes ja prou remenades, per cert. I fer-nos plorar, fer-me plorar a mi allargassant un desenllaç, que acaba per no entendre's de tant que el vol aclarir i reaclarir, tornant a fer-me plorar. I jo no sóc gaire ploranera, però de vegades no ho pots evitar, que hi ha temes, que sí, que m'afecten. O sigui que són efectistes. D'això algú en diu fer pornografia dels sentiments.
En fi. Confesso que he llegir Cabré, i que li continuo tenien una sana o insana enveja. I no sé si al final no m'agrada perquè s'hagi excedit ell, o és culpa meva, ximpleta com sóc.

Cartes a Joan

2012-01-19T09:46:00.000-08:00

Gener marca el seu ritme, i el seu temps
de fred i boires. De gebre i neu.
Però aquest any, l'hivern, serà molt dur.
El món s'ha capgirat, i res no rutlla.
La gent, com els ocells, emprèn el vol
en busca d'altres cels i altres pastures.
Es torna gris el temps sense el somriure
amb què tu il·luminaves els meus dies.
No obstant, a l'horitzó que ara se'm tanca
s'hi he encès una espurna de claror:
No hi ha lloc per l'oblit ni hi ha distància
si dos bateguen amb un mateix cor.

Lo català que ara es parla

2012-01-10T10:27:00.000-08:00

He pensat en la famosa disputa que hi va haver en temps de la reforma fabriana entre els escriptors catalans partidaris de “lo català que ara es parla”, i els que, guiats per Fabra, prescrivien una llengua neta de barbarismes i calcs sintàctics, i depurada de vulgarismes i altre adherències. A la fi, van triomfar les tesis fabrianes, i ara tenim una llengua estàndard que possiblement, com tot, es pot seguir millorant, però que ha servit de base per al conreu de la llengua literària moderna.
És clar que una llengua literària, és sempre una mica arbitrària, per això tothom se la sent seva sense que ho sigui realment de ningú.
Però es veu que, en aquestes alçades, encara hi ha que pensa que per fer més “simpàtic” i atractiu el català, cal que soni una mica com el castellà, i el castellà més vulgar i castís possible. Així ens trobem amb l'últim premi Sant Jordi, L'HOME DE LA MALETA, de Ramon Solsona. He trigat a llegir-lo perquè -ho he de confessar-, anava carregada de prejudicis, potser degut a la meva deformació professional. Però la meva intuïció no m'havia fallat. Escriure com la gent parla, no sé si és fàcil o difícil, en tot cas resulta tan artificial -per a mi molt més-, que escriure “com hauríem de parlar”. Vegeu uns exemples triats a l'atzar: “Lo que em llama l'atenció és que la nena s'hagi tornat tan relligiosa...” “Per a la Godiva tot el monte es orégano, la cuina sempre està atrassada...” “Ojala sapigués perquè em van posar aquests apellidos tan raros...” “Volguer sapiguer algo” “Bueno, dit aixís sí que...” ) I així un llarg etcètera. Llegir-ho, m'ha estat un turment.
No fa gaires dies, el traductor Pau Vidal es queixava al diari “Avui” que Jordi Sànchez, l'actor de “Draps Bruts”, li havia canviat sense advertir-lo expressions de la traducció al català d'un llibre seu -escrit en castellà-, amb aquesta mateixa intenció “populista” sense que l'editorial n'advertís al citat traductor. Potser sí que tornem al català que ara es parla, però a mi gairebé em semblaria millor dir-ne: “El català que ara ens estem carregant amb aquella alegria”.

Carta als Reis Mags

2012-01-05T10:32:00.000-08:00

Senyors Reis Mags que veniu d'Orient
dalt d'una nebulosa, d'or i d'argent,
Porteu rialles noves per als infants
i esperança de joia per als més grans.
Porteu pau a la terra, i pau als cors.
Eixugueu tota llàgrima, calmeu els plors.
Dueu-nos pa de vida, vi de dolçor.
I petons i abraçades com més millor.
Deu-nos salut i feina, i, si us és de grat,
una mica, mica, de felicitat.

L'home dels nassos

2011-12-30T07:05:00.000-08:00

Les festes de Nadal i Cap d'Any tenen no sé si la virtut o la pena que ens revifen la nostàlgia, aquesta pulsió una mica traïdora de l'esperit. I dic traïdora, i podria haver dit mentidera, perquè la nostàlgia és de natura selectiva i ens fa rememorar els fets d'una manera positiva, “ensucrada” que en dirien ara. I relega a la cambra fosca les coses negatives, o de no tant bon recordar.
Jo, últim dia de l'any, penso molt especialment en mon pare, i la seva rialla múrria, quan ens enviava a la Carmeta del “Gustós”, la meva gran amiga d'infantesa, i a mi a buscar per la Farola, que era on parava el cotxe de línia, l'home dels nassos, aquell que en tenia tants com dies l'any. Evidentment, no el vam trobar mai, tot i que la recorríem enderiades, fixant-nos en tothom. Només quan vam tenir una mica de picardia -perdre la innocència se'n deia llavors-, ens vam adonar que l'any, aquella data, només en tenia un, de dia, i per tant, qualsevol persona podia ser l'home dels nassos. (I per què no, la dona?)
No sé si els xiquets d'avui creuen en l'home dels nassos, que el tió caga de veritat, o que els Reis són els Reis. Però el que és segur és que, quan siguin vells, recordaran amb nostàlgia aquest Nadal d'ara. Dels grans depèn que el recordin amb una dolça i positiva nostàlgia.
Bon Any a tothom! (La foto és de la Plaça Major de Gandesa amb casa nostra al mig)

Nadal 2011

2011-12-23T08:31:00.000-08:00

Avui encara els llums ens faran pampallugues
i l'aire de la nit, pessigolleig al cor
que tots portem a coll el farcell de l'enyor
d'un món llunyà i feliç, ple de clares esplugues
i d'infants adormits, que s'aguanten el plor.

Que dolç és enyorar, si l'instant no és feliç!

Però és mort el passat. I és ben viu el present!
Dins del fred de la nit, torna a plorar un infant
de tu i de mi depèn de calmar el seu afany
i fer créixer al seus ulls llampurnes d'esperança
en el futur d'un món que entre tots anem fent.

Jane Eyre, de Charlotte Brontë

2011-12-17T09:50:00.000-08:00

Des que es va publicar, el 1847, aquesta novel·la ha exercit una gran fascinació entre els lectors i sobretot les lectores de diferents generacions, entre les quals em trobo jo. I podria dir el mateix de la seva germana Emily i els seus Cims Borrascosos. La mateixa atracció que ha suposat per als diferents directors de pel·lícules o de sèries de TV. Concretament, de Jane Eyre se n'han fet vuit pel·lícules i dues sèries. L'última, del 2011, de Cary Fukunava, interpretada per Mia Wasikowsca i Michael Fassbender. El problema d'aquesta mena de novel·les és que cadascú les ha interioritzades amb la seva imaginació, i molt difícilment aquesta coincideix amb la del director de la pel·lícula. Aquesta versió de Fukunava l'he trobada excessivament fosca i esquemàtica. I els seus intèrprets, sobretot la protagonista, no m'han acabat de fer el pes. Esperem la nova versió!
Ara que, encara més fascinant que les seves novel·les, és la vida dels germans Brontë. Les de les noies és paral·lela a la de Jane Austen, que tan bé va retratar la societat classista i interessada en què van viure. Filles de pastor protestant, amb una bona cultura però sense dot, estaven condemnades a no trobar un home a la seva alçada. Els rics i ben educats buscaven noies amb diners, a poder ser boniques, i els que no tenien ni diners ni educació, no podien agradar de cap manera a dones tan cultes i intel·ligents com eren elles.
Quan a la seva producció literària, Charlotte va haver de signar el seu manuscrit amb el nom de Currer Bell, i no va ser fins després de l'èxit aconseguit amb la novel·la, que l'editor conegués l'autor i s'assabentés que era una dona. (Cas similar al de Víctor Català, o sigui Caterina Albert i Paradís). Va ser quan ja era una mica gran i els seus germans havien mort que Charlotte, que ja havia aconseguit la fama, va poder trobar un marit amb qui compartir els seus anhels. Com nosaltres seguim gaudint el dels seus torturats personatges.

Els Mollons

2011-12-14T13:25:00.000-08:00

Excursió als Mollons amb els Caminants del Congrés. M'equipo convenientment per caminar: botes, bastons, barret motxilla amb el dinar i aigua. De bon matí està núvol i fa un fred que pela, però de seguida surt el sol i entres en calor. No obstant, més que caminar, el que fem és pujar per un corriol més apte per a cabres que per a persones. I a la baixada, una altra aventura. Aquest tipus de senders, entremig de la natura, als vint anys m'encantaven. Ara acuso l'esforç. Però arribo a la meta contenta. El panorama és engrescador. I arreu el bruc és florit. De tornada tenim davant Montserrat. A la nit caic al llit ben plana. Feia dies que no dormia tan bé. Ah, la natura!
(Si mireu bé la foto, rere meu s'albira Montserrat)

Paraules

2011-12-08T11:04:00.000-08:00

Les paraules, Joan, són com els globus
de la Festa Major de l'existir.
Tu les percaces surant sobre les coses
i les fas teves: parlar és conquerir.
Hi ha paraules, Joan, que són ben dolces
de pronunciar, com ara mama o papa,
i concretes, com pa, i peu, i dit.
Altres són cantelludes i s'encallen
a la boca. I no en saben sortir,
amb moltes consonants ben trabucades,
com conill o esquirol, de tan mal dir.
I encara n'hi ha unes altres ben estranyes
que encara no comprens, com estimar,
però que sents segur que t'embolcallen
i asseguren la passa, en caminar.
Amb els anys, aprendràs que hi ha paraules
de mal dir, o de sentir. Tu hauràs de fer
segur el camí que et marca la deriva:
fer de la llengua anunci del teu ser.

Caganers

2011-12-01T08:24:00.000-08:00

Els català és un poble escatològic. I la prova en són dues tradicions nadalenques molt nostres: els caganers del pessebre i el caga-tió. Actualment, el Papa Noël, aquests personatge insofrible inventat per la Coca-Cola, sembla que li està guanyant la batalla al nostre pacífic i generós tronc o tió de Nadal. Però no ens hem de deixar vèncer! Aquest Nadal ens hem de fer el propòsit de retornar a les nostres arrels i foragitar de les nostres llars aquella espècie invasora! Fora el Papa Noël, visca el Tió! Recordo molt bé quan, de petita, picava amb força al temps que cantava: Tronc de Nadal, caga torrons, pixa vi blanc, si no en tens més, caga diners! Quina gran festa! Després, l'he viscuda amb els fills i ara amb els néts. I l'emoció d'anar traient els regals d'un en un és indescriptible.
Un altre record molt viu és el del pessebre que feia mon pare, a Gandesa. Dies abans ja anàvem a la Canaleta o a la Fonteta a buscar molsa, escorça i herbes per muntar-lo. Els pobles de suro els feia ell mateix. I l'aigua era de bo de bo. Els Reis avançaven de banda de nit pels caminets de serradures per a gran sorpresa i alegria de mon germà i meva quan ens alçàvem del llit i corríem a comprovar-ho. Realment eren Mags! El caganer, aleshores, era una figura de per riure, que s'amagava en un racó. Un figura que ens recordava la nostra condició humana: de cagar ningú no se n'escapa! Ara, el caganer ha agafat un relleu extraordinari. La gent els busca i en col·lecciona. I com més enlairat o famós és el personatge representat, millor. Que ells també aprenguin la servitud de ser humans!
(Fotos fetes meves, a la Fira de Sant Llúcia)

Ocells amics

2011-11-23T07:19:00.000-08:00

Estimo els ocells, aquestes criatures tan belles i tan fràgils. De petita, al poble, els nois anaven a afollar nius per pur instint depredador. I els grans agafaven ocells cantaires, sobretot caderneres, per posar-les en gàbies i sentir-les cantar. I ningú no en feia escarafalls, jo tampoc, és clar. Ens semblava natural. Amb els anys hem après que cal respectar la natura, que els ocells on millor viuen i es reprodueixen és en llibertat. I que si els volem veure o sentir els hem de protegir i respectar, no caçar-los. Prou que en moren per culpa dels pesticides, destrucció del seus hàbitats, canvis de clima i tantes altres anomalies a què els sotmetem. Ara diuen que la població dels pardals, que semblaven els més ben dotats per sobreviure ja que ni canten bé ni tenen bells plomatges i se saben espavilar, està minvant molt ràpidament. Altres espècies també minven o desapareixen. Per això sobta, em sobta a mi, càndida que sóc, que el govern català hagi donat llum verda a la caça aquest any de 60.246 ocells fringíl·lids, o sigui cantaires, com caderneres, pinsans, verdums, etc, fins ara prohibits a Catalunya seguint la normativa europea. Un autèntic disbarat!
(He manllevat el títol OCELLS AMICS, del nostre gran escriptor Josep Ma de Sagarra, que tan bé els va saber descriure.) (La foto del pit-roig és del meu fill Eduard.)

Pluja

2011-11-17T07:04:00.000-08:00

Trepitjo fulles mortes sobre l'asfalt mullat.
I lentament recorro la distància
que m'emmarca el record i entaula la nostàlgia
d'altres dies de pluja caient sobre el sembrat.
És gris el temps que alena a la ciutat
d'aquest novembre que cobreix l'estança
on hostatjo els meus dies, on reneix la meva ànsia
de vívida quietud, de fèrtil soledat.
Cada gota de pluja que cau sobre la terra
és promesa de gra i de fruita novella
és el pa de la taula i és la copa del vi.
Cada gota de pluja que es fa saba al meu si
és ferment d'esperança i alenar de l'estrella
que m'acuita la passa cap a un Tot que m'aferra.

16 de novembre del 2011

Digues que m'estimes encara que sigui mentida

2011-11-10T09:30:00.000-08:00

Aquest és el títol del llibre de Montserrat Roig que més admiro. L'escriptora hi desgrana la seva passió de viure, la seva passió d'escriure. Allò que li agrada i allò que li fa mal. I ens parla de l'ofici d'escriure, plaer o càstig?
“He intentat de definir l'ofici d'escriure com un ofici qualsevol i no ho he aconseguit. L'he estat sublimant. Però, per què no fer-ho, quan el món et continua deixant perplexa i te'n sents separada? Escriure és, doncs, plaer i privilegi. I, si voleu, revenja. O miracle. Tant se val. Perquè sempre hi haurà un altre ésser, escindit i perplex, que ens llegirà i, en llegir-nos, farà una obra més gran, quasi perfecta, una obra diferent. I aleshores comença el plaer del lector i s'acaba la nostra feina”.
“La vida i els llibres m'han acompanyat mentre intentava aprendre l'ofici d'escriure. Si m'obliguessin a posar en unes balances la vida i els llibres, no sé pas què pesaria més. Per tant la vida, con els llibres, com la ciutat on vaig néixer, s'han anat transformant en les meves pàtries. Primer t'ho trobes, després ho esculls”.
Roig es demana per què escriu. I assegura que ho fa per tal que l'estimin. I ella es va fer estimar a través de la paraula, a través de les seves novel·les, els seus assaigs, els seus articles. Avui, quan fa vint anys que ens va deixar, tan prematurament, quan encara hagués pogut escriure moltes i belles pàgines per a nosaltres, li diem: T'estimem, Montserrat, i no és cap mentida!

Contrast

2011-11-04T15:34:00.000-07:00

La nostra societat viu d'esquena a la mort. Potser perquè la mort no és "glamurosa", ni bonica, ni fàcil de digerir. Així que ens estimem més no tenir-la present. Sobretot fugim de pensar en la nostra pròpia mort. I més actualment que hem deixat de creure en cels plens de querubins i inferns poblats de dimonis dels pastorets. I ja no diem com Joan Maragall: “Siguem la mort una majora naixença”. O allò de “Muero porque no muero” de Santa Teresa. Hem fet que la mort sigui els més asèptica possible. I hem inventat tanatoris on poder dipositar els difunts. (Suposo que als pobles encara se celebren vetlles a casa, que no deixen de ser una ocasió per fer-nos companyia, mirar de consolar-nos i esbargir aquesta por difusa al desconegut).
Per això el calendari litúrgic celebra el Dia dels Difunts, per tal que fem memòria dels familiars, veïns, amics i coneguts nostres que ja no hi són. Persones que hem estimat i amb les quals hem conviscut, hem xerrat, hem rigut i potser hem plorat. I encara és molta la gent que aquest dia omple de flors els cementeris i, depenent de les creences de cadascú, també d'oracions.
Jo alguna vegada he entrat al cementiri de Sant Andreu, que tinc a tocar de casa. Abans els cementiris el feien al costat de les esglésies, és a dir, molt propers, però modernament els havien anat col·locant com més lluny millor, que no fessin “lleig”. I vet ací que, amb el creixement continuat de les ciutats, algun s'ha quedat enquibit enmig de la trama urbana. Vius i morts ben propers, com mostra la foto que vaig fer amb el meu mòbil.
I és que la Mort i Vida, són dues cares de la mateixa moneda!

L'autonomia que ens cal és la de Portugal

2011-10-30T12:04:00.000-07:00

“Visitar Portugal hauria de ser obligatori per als catalans (...). Perquè visitar aquest país et fa veure com seria el nostre si, després de la Revolta dels Segadors que va estimular la seva lluita per la independència respecte a Espanya, nosaltres també ens haguéssim alliberat.
Aneu a Portugal. Visiteu Lisboa, tan harmònica en la seva arquitectura, escolteu com parla la seva gent. Potser us sorprendrà sentir que tots els seus immigrants -es veuen moltíssims negres procedents de les seves antigues colònies- parlen, naturalment, en portuguès. Veureu rètols o indicacions escrits només en la seva llengua, o subtitulats en anglès. Res de castellà! Deu de ser allò que la por guarda la vinya.
Perdeu-vos pels carrers de l'Alfama i demaneu a qualsevol la direcció que voleu agafar: es desviuran per atendre-us, i us entendreu perfectament a poc que us hi fixeu. Perquè, com no s'han d'entendre catalans i portuguesos si quan dieu “bon dia” us contesten “bom dia”, que sona gairebé igual? Mengeu als seus restaurants -no oblideu el bacallà, que és preceptiu-, camineu pels seus carrers, pels seus barris amb tanta personalitat, agafeu un tramvia que es baralli amb el trànsit per carrers costeruts i impossibles, pugeu als seus miradors des d'on podreu contemplar l'espectacle sempre estimulant de l'estuari de Tejo, contempleu les postes de sol a l'Atlàntic, tan plenes de llum i color (...) Per tot això repeteixo: l'autonomia que ens cal és la de Portugal. Nosaltres decidirem què volem fer amb els nostres diners, amb la nostra cultura, amb la nostra llengua. Els immigrants, els homes de negocis que s'implantesssin aquí, els futbolistes d'elit, tots l'aprendrien sense qüestionar-se res. I quan ens convidessin a un fira internacional hi aniríem en català, com els espanyols hi van en castellà o els portuguesos en portuguès. Així de senzill. Ara imagineu per un moment que Portugal hagués seguit subjecte a Espanya. Que s'ho imaginin els portuguesos. Segur que els semblaria un malson.”
Aquest article meu va sortir publicat a “L'Ebre” el dia 11 de novembre del 2005. Continua d'actualitat!

EL REFUGI DE LA MEMÒRIA

2011-10-26T10:44:00.000-07:00

Tony Judt (1948-2010) va patir els últims anys de la seva vida un greu malaltia que el va anar incapacitant. L'únic que no va perdre van ser els seus records, que va agrupar per temes -tal com li venien les llargues nits d'insomni-, i els anava dictant tot i les grans dificultats d'expressió a què va arribar. Els va publicar en una revista del EUA, on vivia, i els va agrupar després en un recull, que va titular EL REFUGI DE LA MEMÒRIA. En aquests textos fa una anàlisi molt lúcida del món on ha viscut i les idees que han impregnat la nostra societat tota la meitat del segle XX. I que el va fer declarar-se immune a les efusions i els encisos de la Nova Esquerra “i les seus vessants més radicals: maoisme, gauchisme, tercermundisme etc.” Quan encara estava imbuït de totes aquestes idees, que més endavant rebutjaria, va viatjar a París el 1968, “per respirar”, la revolució. “Posats a ser seriosos, no va passar gaire res i tots vam tornar a casa”.
I mentre ells i els seus companys europeus occidentals jugaven a ser revolucionaris, explica, no s'adonaven, o no volien adonar-se, que la veritable revolució la feien els joves de l'Europa de l'Est. La Primavera de Praga, l'aixecament dels estudiants polonesos... “Si atenem a totes les nostres teories de la història carregades d'exhibicionisme, vam fracassar del tot a l'hora d'assabentar-nos dels seus capgirells cabdals. Va ser en aquells mesos estiuencs del 68, a Praga i Varsòvia, que el marxisme es va ensorrar”. “Si més no als nostres ulls, érem una joventut revolucionària. Llàstima que ens perdéssim la revolució”.
Parlant del llenguatge, diu: “L'expressió maldestra suggereix segurament una mancança del pensament”.
“Quan les paraules perden la seva integritat, passa el mateix amb les idees que representen”.
“Si les paraules s'enrunen, què pot substituir-les? Són tot el que tenim”.
Sobre la globalització. “Les “identitats” esdevindran més malignes i tibades, mentre els indigents i els desarrelats colpeixen les tanques cada cop més altes de les comunitats hermèticament reixades que s'estenen des de Delhi fins a Dallas”.
“Hi havia més coses al cel i a la terra de les que somiava la nostra filosofia occidental i jo -tardanament-, havia estat testimoni d'unes quantes!”.
“Per damunt de tot, el jou amb què una ideologia subjecta un poble es mesura millor per la incapacitat d'aquest d'imaginar alternatives col·lectivament”.
(Ah, el traductor és el Miquel Izquierdo, que el meu fill Marc no se m'enfadi!)

ONG

2011-10-20T03:35:00.000-07:00

BLANC BO BUSCA NEGRE POBRE de Gustau Nerín. (La Campana)

Vet ací un llibre que m'ha deixat plena de perplexitats. I és que, el seu autor, un català que viu a la Guineu Equatorial -antiga colònia espanyola-, i coneix mol bé Àfrica (sobre la problemàtica de la qual ha escrit diversos assajos), s'endinsa pels camins -més aviat tèrbols- de les ONG i ens n'explica fets de l'alçada d'un campanar. Projectes que s'ensorren, per manca de planificació i manteniment, un cop els cooperant se n'han anat, ben cofois -“El continent africà és un immens cementeri”, diu-, i altres problemes existents deguts a la inexperiència d'uns, o a la manca d'escrúpols d'altres, passant per la falta d'esperit crític de gairebé tots; això sí, la majoria dels projectes fets amb bona intenció. I ja ho diuen, que l'infern està empedrat de bones intencions. Algunes frases de l'autor per meditar:
“Algunes ONG argumenten que els africans no només són incapaços de desenvolupar-se per si mateixos, sinó que, a més a més, constitueixen un obstacle per al seu propi desenvolupament”.
“En el discurs de moltes organitzacions humanitàries els africans són presentats com a adults irresponsables, incapaços de prendre cura dels nens que haurien de protegir. Davant d'aquesta “realitat”, els occidentals s'erigeixen en protectors dels infants africans. Molta gent que a Europa ha renunciat a la paternitat està plenament convençuda que educaria millor els nens africans que els seus propis pares”.
“Sovint els europeus estan més interessats a fer cooperació que els africans a rebre-la... I és que molts occidentals, mentre planegen arreglar la vida als africans, en realitat estan buscant la manera d'arreglar la seva”.
Nerín critica també que moltes ONG estan en mans de partits polítics, i no és estrany que el responsable sigui un parent del polític de torn. Amb els canvis de govern, s'hi pot produir un autèntic daltabaix. “La falta de transparència (com s'esmercen els diners) afavoreix la mala gestió i la corrupció” -avisa.
L'autor no s'està de criticar les caravanes solidàries que serveixen per a proporcionar un turisme d'aventura a certs cooperants. (En aquest moment tots tenim al cap les dues joves de Metges sense Fronteres, el rapte de les quals espero que acabi bé). Això mateix val per alguns famosos, que fan de la seva cooperació amb Àfrica una forma d'auto-propaganda molt efectiva.
De la crítica a certes maneres de procedir respecte als pobles africans no se'n deslliuren ONG molt conegudes i valorades, organismes internacionals, ni la mateixa Església. I encara menys els governs africans corruptes, que estan encantats amb els diners que els arriben. “Moltes vegades l'ajuda no arriba als més desafavorits perquè és saquejada per les autoritats africanes”.
Així l'autor va desgranant una sèrie de projectes absurds. I d'actuacions errònies o directament catastròfiques.
Esperava el final del llibre per veure si Gustau Nerín ens parlava de solucions, però ell no en té cap, evidentment. “Per a una millora sensible de l'Àfrica caldria una reforma en profunditat del sistema socio-polític mundial”. El que cal és canviar les estructures. “La solidaritat amb el continent africà no passa per canviar l'Àfrica a base de doctrines d'Occident, sinó que s'ha de centrar a canviar les relacions injustes entre Nord i Sud”.

Amics

2011-10-15T03:21:00.000-07:00

“Segons l'antropòleg Robin Durban, els primats es relacionen amb un nombre de congèneres proporcional al tamany del seu cervell. Les seves investigacions informen que l'homo sapiens pot mantenir relacions emocionals amb unes 150 persones. Més enllà d'aquest límit el tracte tendeix a dissoldre's. No obstant, Facebook permet tenir mil “amics” o més. Els SMS, els tweets i els xats articulen una tribu desbordada, superior a qualsevol càlcul antropològic”. La cita l'he trobada a EL MIEDO EN EL ESPEJO, de Juan Villoro. Això m'ha fet pensar en la quantitat d'amics de què presumeixen alguns usuaris del Facebook. Jo, quan rebo una sol·licitud d'amistat i no conec de res la persona que me la demana, miro quants amics té i quan hi veig una quantitat ingent penso que ja en té prou i massa, que el que l'interessa és poder presumir de quantitat, i per tant no em necessita, i la desestimo. Per a mi l'amistat és una cosa molt seriosa. Una persona amb qui pots comptar, que la tens al costat als moment fàcils i encara més als difícils, algú en qui confies i saps que confia en tu. L'amistat -com l'amor-, és massa important per què la banalitzem.

Nobel

2011-10-09T07:58:00.001-07:00

Els Nobel de pau i literatura d'enguany han estat una mica atípics. Han premiat tres dones per al Nobel de Pau i un poeta poc conegut per al de Literatura, és a dir, personatges que normalment queden a l'ombra. Per això me'n congratulo. Quan al de la Pau, poc després que morís Wangari Maathay, la premi Nobel de Pau de Kenya, que va crear el moviment Cinturó Verd, per animar Àfrica a plantar arbres, ara tenim, no una, sinó un trio de dames: Elles Jhonson Sirleaf, presidenta actual de Libèria, primer cap d'estat africana, i Leymah Gbwee, activista de la pau en aquest mateix país (que ha patit una infinitat de guerres: us sonen els nen soldats?), i la jove iemenita Tawakkul Karman. Unes dones que ens demostren que el segle que vivim ha de ser i de fet serà -després de mil·lennis de ser-ho d'homes-, el segle de les dones. Que ja tocava. I no és que cregui que ho poden fer millor, -que sí-, sinó que és impossible que ho facin pitjor.
Pel que fa al de Literatura, han aparcat els grans novel·listes, més o menys mediàtics, i s'han decantat per un poeta suec, Tomas Tranströmer, de poesia escassa i no gaire fàcil. Enhorabona! Només he trobat alguns cosa en castellà, i n'he traduït un fragment (dispenseu-me la gosadia).

“En les primeres hores del dia, la consciència pot abastar
el món
tal com la mà prem una pedra tèbia de sol.
El viatger és a sota de l'arbre. S'estendrà,
després de caure pel terbolí de la mort,
una gran claror sobre el seu cap?”

Del recull de poemes “El cel a mig fer”

El miracle de la vida

2011-10-01T07:34:00.000-07:00

The tree of life (L'arbre de la vida)

Vet ací una pel·lícula del director Terrence Malick que ha motivat tants comentaris d'elogi com de rebuig. Alguns, com el crític de cinema Alex Gorina la troben ampul·losa i pretenciosa. Josep Ma Fonalleras (Avui), diu que s'hi va emocionar. Molts s'hi avorreixen -al meu costat, una parella no parava de fer comentaris, i al final van coincidir que no els havia agradat gens. Rere meu vaig sentir: “Quin rollo”-. De fet érem quatre gats al cinema, un dijous a la tarda. I és que, en un temps accelerat com el nostre, costa adaptar-se al tempo de la pel·lícula i al seu ritme, tan vertiginós en les imatges del principi com lent i repetitiu en les del final. Però quines imatges tan impactants subratllades per una música preciosa de grans clàssics. A través de les reflexions del personatge que interpreta Sean Penn, podem resseguir la seva concepció associada a la creació del món. El seu desenvolupament posterior amb una mare, que té idealitzada, els seus germans, i un pare, un músic frustrat, que descarrega les seves frustracions en la família. I sorgeix l'eterna pregunta: Per què Déu permet el Mal? Al final, molt oníric, l'home es reconcilia amb la seva història i el passat de la seva família, pare inclòs, mentre sona la música d'un Requiem bellíssim. A mi, tot i trobar-la un pèl allargassada, em va agradar.

Fira de Llibre

2011-09-27T02:54:00.001-07:00

M'agrada anar a la Fira del Llibre Antic i d'Ocasió. Veure com hi ha autors que es mantenen, llibres vells que han adquirit aquell color grogós -de gos com fuig?-, exemplars de col·leccions que pots anar completant. Aquest any hi vaig amb el meu fill gran. A l'Eduard -com a professor de dibuix que és-, li agraden els cartells de la fira que hi ha exposats i em fa veure l'evolució del cartellisme, i l'art en general que manifesten. Ell es decanta per comprar llibres sobre cal·ligrafia, a la qual és molt aficionat. Jo per la literatura. (Cadascú per allà on se les enfila).
Fa un temps esplèndid, encara d'estiu. L'endemà, festa de la Mare de Déu de la Mercè, plouria tot el dia. Ja se sap: santa Eulàlia plora perquè li han pres el patronatge de Barcelona -altres diuen que qui plora és la Mercè, que no l'hi volia haver pres-. En fi, que sempre acostuma a ploure. I és que som a la tardor.
Torno a casa amb el metro. Al meu costat una noia llegeix amb un e-book. És aquest el futur del llibre? No ho sé ni em preocupa massa. L'important, de fet, és el contingut, les històries que la literatura ens reporta. El plaer de la lectura. I si l'e-book facilita que aquesta es divulgui més i millor, benvingut sia!

Un cop de vent

2011-09-21T13:08:00.000-07:00

Entre anada i tornada de l'Escala, llegeixo I UN COP DE VENT ELS DESPENTINA, de Jesús M. Tibau, un títol molt suggeridor per a uns contes que recullen fets quotidians, personatges anònims, històries corrents, sempre amb un punt de tendresa, de poesia. Al recull de contes que jo havia llegit d'aquest autor, la base de partida era la busca i captura de la sorpresa final, que arrodonia el relat, però que de vegades, pel desig de sorprendre, quedava tot un pèl forçat, com si tot girés a l'entorn d'aquest final. En "I un cop de vent els despentina", l'autor ha superat aquest escull. Ara s'adona que no cal buscar el factor sorpresa a qualsevol preu, que només cal presentar la història tal com la sent, o com creu que la viuen els seus personatges. Això fa que tot el conjunt hagi guanyat intensitat i maduresa.
D'altra banda, en Jesús Tibau mima la frase, la poleix i ens la presenta neta i enlluernadora. Us n'ofereixo un tast, però podria ser qualsevol altre:
“Pocs cops s'ha sentit tan immers en la natura: la platja del Trabucador, deserta al seu darrere, silenciosa, subratllant el cel; davant el sol amagant-se rere la serra del Montsià, mentre omple d'espurnes rialleres la pell del mar, i ell, submergit en l'aigua amiga del port dels Alfacs, amb el cos nu de tota mena de passat”
Per molt anys i per molts contes, Jesús!

Verema

2011-09-18T10:14:00.001-07:00

Cada collita ens duia l'alegria
dels veremadors escampant per les vinyes
devessalls de cançons. I de rialles.
Vora el trull, reprenia la dansa
dels peus sobre el raïm
esclafant tots els grans, arrencant-los
el seu tresor.
Ball de ritme sostingut per una estranya cadència
repetida anys i anys, i sempre nova.
Homes de peus descalç,
mans a l'esquena,
amb el cap acotat i sense traça,
cansadament, sense repòs, dansaven,
somiant l'or del vi nou
damunt la taula.

D' “Elegies de pluja i oblit”

(Record de les veremes de la meva infantesa)

A Jordi Pere Cerdà

2011-09-13T13:24:00.000-07:00

Entremig de totes les terres,
tu, el meu país, ets com un niu d'ocells;
ets com un niu d'ocells a la forca d'un branc,
i caps sencer en el palmell de la mà,
entremig de totes les terres.
S'aixeca el sol, s'ajoca per a tu,
també ho fas per a elles,
pinta un roser el teu cel al matí,
i elles hi veuen la tarda vermella
quan la travessa el vent mestral.
(...)
I tu, país, al cau d'aquest tarter de rocs,
no ignores que acaba una vida,
que una altra s'alça com un nou Canigó
amb la neu pura de sa clina,
i una estela roja que lluu
com una espiga de forment
pel camí del nostre afany.

Jordi Pere Cerdà

(Glòria als nostres herois
que a la Pàtria son fidels!)

Foto del Canigó, que ell veia des de l'altra banda d'una frontera artificial que mai no ens ha separat!

Diada Nacional

2011-09-10T04:28:00.000-07:00

Tornem a ser 11 de setembre. I tornem a posar la senyera al balcó, fins que arribi aquell dia que ja no calgui, perquè la senyera serà l'única bandera que presidirà els nostres ajuntaments i les nostres institucions. El dia 11 de setembre commemorem, que no celebrem, la defensa aferrissada de la nostra nació. Els nostres herois són aquells homes i dones que, l'endemà de la derrota, es van posar a treballar. Sense armes, que els van ser requisades: només els van deixar el ganivet del pa encadenat a la taula! Però mai no els van poder arrabassar la dignitat d'alçar-se cada matí i reprendre la feina. Ens ho recorda Josep Guardiola en rebre la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya. “Si ens aixequem i ens posem a pencar, som imparables”.
Contra les sentències sobre la llengua, més català a tot arreu.
Contra la dependència: independència.
Contra tota opressió: llibertat!

1Q84

2011-09-04T10:07:00.000-07:00

Vet ací un llibre escrit per Haruki Murakami, autor de TOKIO BLUES, que m'ha deixat una mica desconcertada. L'autor, només cal mirar el títol, sembla voler fer un homenatge al llibre 1984, d'Orwell, però la seva història oscil·la entre un univers oníric -una mena de món paral·lel, amb llunes dobles i aliens i fets paranormals-, i un món real, amb històries de maltractaments de dones i venjances d'assassins a sou, (en aquests cas, assassina) on les escenes de sexe són molt explícites, i estan tractades en un llenguatge quotidià que mai no arriba a ser groller (un deu per al seu traductor, Jordi Mas López). He observat que els autors japonesos, en aquest aspecte, el sexual, són molt més desinhibits que els occidentals, potser per la seva tradició, que no arrossega la culpa que arrossega la nostra. També podríem dir que aquest llibre és la clàssica història de nen/nena enamorats l'un de l'altre que es passen al vida buscant-se. Encara que tampoc no té res de novel·la rosa. I el final resulta una mica decebedor -sembla que l'autor no sap com acabar-la, o que ho fa amb un sentit simbòlic que a mi se m'ha escapat-.
La salva, sobretot, que està molt ben escrita i en cap moment no t'avorreix, que ja és molt tenint en compte les seves 780 pàgines!

Platja de Riells

2011-08-30T11:13:00.000-07:00

Últim dia a l'Escala. La platja de Riells espera composta i endreçada l'arribada dels turistes que la treguin del seu ensonyament. Mentrestant, reposa. Mar en calma absoluta en aquesta hora plàcida del matí. Areny net. Temperatura ideal. Però ha arribat l'hora dels adéus. Res no dura per sempre. Sobretot la bona vida! Com deia en un poema meu:
"Res no és etern, i tot els que se'n dóna
se'ns retorna enyorança a flor de pell."

Comiat de l'Escala

2011-08-27T11:40:00.000-07:00

La bunganvil·lea encén la flama
d'un lila intens.
Remor de veus
de tramuntana.
La mar dibuixa ones d'escuma
d'un blanc salvatge.
Tot és en dansa
dins la pineda.
El vent difon
música incerta.
El vol erràtic de les gavines
tanca una crònica
d'humil essència.
Sense herois. Sense gesta.

Monells

2011-08-24T09:09:00.000-07:00

Monells és un dels pobles més bonics de l'interior de l'Empordà, un lloc on el temps sembla haver-s'hi adormit. Els carrers, en calma, potser esperen el toc de fada que els desperti de les seves ensonyacions. Tan a prop i tan lluny de la costa!

La Costa Brava secreta

2011-08-21T13:50:00.000-07:00

A la Costa Brava encara hi ha racons secrets que conserven l'encant d'altres èpoques. És com si el temps s'hi hagués aturat. Un d'aquest racons, a tocar de mar, és Sant Martí d'Empúries. Ningú diria que està situat a la costa, formant part del municipi de l'Escala, un poble que, com tots els de la costa catalana, ha crescut d'una manera desorbitada. Massa contrucció. Sortosament, llocs com Sant Martí conserven la gràcia del que havien estat aquests pobles vora el mar, amb carrerons recòndits, i una església preciosa. Fa anys, amb les obres del clavegueram, es van malmetre uns pins magnífics que ombrejaven la placa. Ara hi creixen uns arbres -acàcies?- sense gaire personalitat, i s'hi han hagut de posar tendals. Quina llàstima! Hem d'aprendre a valorar el que tenim i no degradar-ho més; en aquest aspecte, la crisi immobiliària potser farà canviar aquest creixement especulatiu que ho malmetia tot.

Capvespre als Aiguamolls

2011-08-04T13:22:00.000-07:00

Vaig als Aiguamolls de l'Empordà amb el Ramon i la Rosa Maria. El cel amenaça pluja, que es concreta amb quatre gotes mal comptades. Les llaunes són gairebé totes buides, i hi ha poques aus, alguns bernats pescaires, martinets, ànecs i, sobretot, cigonyes. Se sent cantar algun ocell. I és agradable passejar entre la vegetació. Una bonica posta de sol posa el colofó a una tarda molt agradable.

Natalici

2011-07-30T13:29:00.000-07:00

Demà, Joan, faràs un any,
que aviat està dit.
Han passat moltes coses, al món,
i a la nostra família.
Tu vas creixent aliè a allò que no és
el món petit on vius, que et determina.
Vas conquerint, a poc a poc, espai,
l'espai que vaig perdent. És llei de vida!
Guarda de mi un record que sigui dolç.
I viu intensament. Viure i morir
són dues cares de la pausa breu
que és el nostre existir.
I al fons, l'estel que marca
l'origen i el final, l'Alfa i l'Omega,
del gran cercle de Déu. Tots som
polsim daurat surant
a l'Univers.

Lectura d'estiu

2011-07-26T13:28:00.000-07:00

He estat llegint LA NEVADA DEL CUCUT de Blanca Tusquets. La veritat és que no m'ha acabat de convèncer, no és que sigui dolenta, o avorrida, no, però és que venia avalada pel premi Llibreter i això m'havia creat unes falses expectatives. No és la primera vegada que em passa, amb aquest premi, que em decep. El que ha tingut gràcia és que l'autora fa moltes referències a Caterina Albert i Paradís, (Víctor Català), i l'Escala, on ara estic. Aquesta foto de la tomba de l'autora escalenca és de fa un parell d'anys, en un dia molt diferent dels que fa aquest juliol, amb molt de sol. Aquest és un clàssic cementiri mariner, tot blanc i polit -ara ja no s'hi enterra, em penso-, situat vora el mar i prop d'un petit museu dedicat a la seva memòria, el Clos del Pastor, un terreny davant del passeig que li va regalar un admirador.

Pluja

2011-07-26T13:11:00.000-07:00

Plou. La pluja, tan bonica, tan benefactora, pot ser un veritable problema quan cau a la platja en ple estiu. Els turistes, se'ls veu esmaperduts. Pensar el que els costa el lloguer dels apartaments t'ho fa comprendre. Al vespre para una mica i anem a passejar pel passeig de Riells. Es diu així perquè aqui, a l'Escala, als petits rierols de pluja que desemboquen al mar, en dieun riells. I, en aquesta platja del passeig, n'hi ha uns quantss. Un grupet d'africans està intentant col·locar els articles de la seva paradeta. Els bars i restaurants són buits. Tot regalima humitat, i les muntanyes de Roses, a l'altra banda de la badia, han desaparegut rere la nuvolada baixa. Avui no hi ha hagut concert de cadernera, com els altres dies. Per cert, com s'ho fan els ocells quan plou?

Estiu?

2011-07-21T13:55:00.000-07:00

Potser ens ho començarem a creure, això del canvi climàtic. No sabem si som a l'estiu o està començant la tardor. Pluja, cels tapats. Sort que, a l'antena de TV de la casa del davant -sóc a l'Escala-, una cadernera ha instal·lat el seu escenari i, cada dia a una hora o altra, llança a l'espai el seu refilet més sonor. Busca parella? O el seu cant triomfal és per anunciar que ja l'ha trobada?

Drets Humans

2011-07-15T08:33:00.000-07:00

Declaració Universal dels Drets Humans

Artikoluri 1
Sare le manùshe manushikane bèan slòbode ta barabare ande demnipen thàj hakaja thàj, riarde sar si kotar godsveripen thàj vodyi, von musaj te kriyav pe phralikanes le jekhe sat le avere.

(Article 1
Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i consciència i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.)

Així queda, tal com l'ha traduïda Juan de Dios Ramírez-Heredia, la Declaració dels Drets Humans, al romanò-kalò, la llengua dels gitanos. Una traducció que és doblement interessant, per ser d'una llengua minoritària -i gairebé ignorada-, i per pertànyer a un poble al qual, els drets humans han estat injustament negats durant segles. La seva llengua perseguida i castigats els seus parlants. Us sona?

“De la presència dels gitanos a Catalunya i, més concretament a Barcelona, se'n té constància ja en el primer terç del segle XV”. Més segurament que molts dels nostres avantpassats. Així que ja és hora que els reconeguem com a part integrant del nostre poble.
De la seva llengua, han passat al català paraules com cangrí, paio, xaval, calés i un llarg etcètera. I els gitanos de Perpinyà han conservat el català des del Tractat dels Pirineus, cosa que els honora.

(La foto és de Santes Maries del Mar, a la Camarga, on els gitanos d'arreu del món veneren la seva patrona, Sara. La que hi ha davant la porta d'aquesta església tan antiga i bonica sóc jo.

Tocar campanes

2011-07-10T07:22:00.001-07:00

Ara li ha tocat a Sant Mori, un poble de l'alt Empordà, abans havia passat a Mont-ras o a Calella. Arriben nous veïns, es queixen que els molesten les campanes, i ho denuncien formalment fins que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dicta sentència: les campanes, per els nits, han d'emmudir. Ara bé, les queixes també poden afectar les esquelles dels ramats -a Llanars va passar amb unes eugues-, o els pollastres, com a Vilademuls -resulta que tenen el mal costum de cantar de matinada i a més fan pudor, ecs, uix! Ja ho veieu, gent que fuig de les ciutats buscant la pau idíl·lica dels pobles, i acaben que tot els molesta. Es compren cases prop de granges, i després cal treure les granges! I és que ningú no recorda la dita: “Si no vols pols, no vagis a l'era!”, o “Allà on vagis, fes que facin”. I així podrem dir que “Forasters vindran i de casa ens trauran!”

Aquesta foto és feta a Gandesa, cap als anys 60, dalt del campanar, quan encara gaudia amb el so de les campanes, que em feien companyia durant les nits.

2011-06-28T08:26:00.000-07:00

Primavera, estiu, etcètera

Darrerament, al nostre territori -entenent aquella part que s'acostuma a englobar amb el denominador genèric de Terres de l'Ebre-, hi han anat apareixent veus noves, molt interessants. A mi m'agrada, en la mesura que puc, anar-les seguint. Així que, quan vaig trobar a la llibreria Catalonia aquesta perla signada per la Marta Rojals, de Palma d'Ebre, que du el títol de PRIMAVERA, ESTIU, ETCÈTERA, no vaig dubtar a adquirir-la. I no me n'he penedit gens.
Per començar l'autora no té cap mena de mania d'usar el dialecte comarcal, combinat una mica amb el central, d'una manera natural i desacomplexada que et fa sentir com si l'estiguessis escoltant de la seva veu. Aquesta forma de narrar fa que els diàlegs, vivíssims, adquireixin un plus de versemblança extraordinari. I no sols els diàlegs, sinó els personatges són vius i et fan participar de les seves emocions.
Potser el final, pel meu gust, és un pèl precipitat. Però això no li treu cap mèrit. La prova és que, sent la seva primera novel·la, s'ha enfilat a la llista dels llibres més venuts. És per felicitar-la i felicitar-se'n. Com si a tots els autors del les nostres terres ens hagués tocat, de retruc, la grossa.

Lluminàries

2011-06-16T11:28:00.000-07:00

Se'n queixava fa pocs dies, quan va venir a recollir el Premi Internacional Catalunya, l'escriptor japonès Haruki Murakami, del fet que el seu país, que va patir les conseqüències de la bomba atòmica, tingués tantes centrals nuclear, és com si els seus compatriotes, s'haguessin begut l'enteniment. I és que els humans no escarmentarem mai. Tòquio és una de les ciutats més il·luminades del món. I pel que sembla no se'n poden -o volen- estar. I algú ha de pagar la festa. (De moment Fukujima, més endavant ja ho veurem.)
I arreu passa el mateix. Aquí diem NO a l'energia nuclear, i, evidentment, no volem el cementeri de residus radioactius a Ascó, però seguim consumint electricitat amb aquella alegria. Grans edificis il·luminats, carrers, carreteres i autopistes. També els campanars dels pobles, que no volem ser menys, i no un dia assenyalat, sinó tots els dies del món. I no parlem de les lluminàries nadalenques. -Diuen els botiguers que, si no, no comprem!-. Ja no podem veure els estels si no sortim a camp obert o a la muntanya. Les òlibes han estat foragitades dels campanars o torres per l'excés de llum. Els ocells migratoris que es guien pels estels erren el rumb. Però tant li fa. Seguim gastant cada cop més. Així que hem de posar en funcionament més i més molinets, més i més nuclears. En fi, apago el llum i plego, que ja estic gastant massa!

ELS BORJA

2011-06-07T04:10:00.000-07:00

Un altre cop donen per televisió una sèrie inspirada en la figura del papa Alexandre VI, Roderic Borja, més conegut amb el nom italianitzat de Papa Borgia, i els seus fills, Cèsar i Lucrècia. I com sempre -tal com se'n queixava Joan F. Mira en un article a l'Avui-, els guionistes recorren molt més a la llegenda negra d'aquesta família que no pas a la realitat història, perquè sempre el “morbo” és més llaminer que la veritat. I no és que els Borja foren uns sants -sí que ho va ser un parent seu, Sant Francesc de Borja-, però tampoc no van ser millors o pitjors que els seus coetanis, papes i prínceps inclosos. Però tenien un gran problema: no eren italians! I el papat -amb poques excepcions- era tingut com un feu de les principals famílies italianes. Per això es van dedicar a bescantar el papa Alexandre i atribuir-li tota lleis d'infàmies. Li deien “marrano catalano” (marrano era sinònim de jueu) i cridaven esverats: Oh Déu, l'Església en mans de Catalunya” -us sona, aquesta cançoneta?
Si de veritat us interessen les vivències d'aquesta família valenciana, millor que llegiu BORJA PAPA, de Joan F. Mira, publicada el 1996 per l'editor Eliseu Climent. L'autor es va passar molt de temps als arxius vaticans on es conserva la correspondència familiar d'aquests, escrita en català, que era la llengua que usaven entre ells. A mi em va fascinar.

L'auca del senyor Li

2011-05-31T10:15:00.000-07:00

Temps era temps hi va haver un senyor Esteve
que, de la Puntual va ser puntal.
Personatge model, creat per Rossinyol,
espill de botiguers, fidel i servicial.

Artista li sortí el seu fill, l'Estevet,
i el pare decebut, va haver de claudicar,
que això de la botiga és força pesadet,
i negoci i clients va haver de traspassar.

Avui i aquí, tenim el senyor Li
que ven a la botiga o diguem-li basar,
que em saluda amatent com a tot bon veí
i, miracle del cel, em parla en català!

El seu fill i el seu nét també seran artistes?
Faran de casa nostra el paradís somiat?
Seran un de nosaltres, amb uns ulls diferents?
Ens sabran recolzar? Els sabrem integrar?

Benvingut senyor Li. Empenta i endavant.
Casa nostra és la vostra
si us voleu integrar.
A cada estirp nostrada s'hi troba un immigrant.
Oh i tant!

Stefan Zweig

2011-05-25T09:02:00.000-07:00

De tant en tant, cal retornar als clàssics. Acabo de llegir LA IMPACIÈNCIA DEL COR, escrita amb una gran elegància d'estil per Stefan Zweig, que ens descriu les passions i torbacions de l'esperit humà com només ho saben fer els grans mestres. L'autor t'atrapa en el seu univers, un univers, el de l'Imperi Austro-hongarès, durant la primavera del 1914, a punt d'enfonsar-se en el remolí de la primera guerra mundial. Aquesta novel·la t'obliga a involucrar-te en el dilema moral al qual s'enfronta el seu protagonista, el jove oficial Anton Hofmiller, presoner d'un parany en què ell mateix s'ha ficat i del qual no en podrà sortir indemne.
D'aquest autor em van impressionar sobretot les seves memòries: EL MÓN D'AHIR, on ens parla de la seva fulgurant carrera en el món de les lletres i la persecució a què va estar sotmès pel nazisme a causa de la seva ascendència jueva. Persecució que el va portar a l'exili, a Amèrica, i al seu posterior suïcidi.
Per a sort nostra, i per sobre dels avatars de la història, ens queda la seva obra, que paga la pena conèixer.

Paradís retrobat

2011-05-17T08:27:00.000-07:00

Tots, més o menys, en arribar a certa edat, tenim hostatjat a la memòria el nostre paradís perdut. Jo, com molts gandesans, tenim en la Fontcalda el nostre paradís perdut i sempre retrobat. Anar a la Fontcalda, sobretot per als qui hi vivim lluny, és tornar a reviure un cabdal d'emocions, de sentiments i de records. És reviure tantes anades -de molt petita a la sàrria del ruc, de més grandeta a peu, assaborint cada revolt del camí, i traient-te el cansament al xorros, aquella font que no creix ni minva, en paraules de mossèn Manyà- o banyant-te directament al riu. És tornar-se a carregar de força vital, gairebé tel·lúrica. I això tant per als que som creients com per als que no ho són. Però els creients tenim un plus afegit, i és la nostra enorme devoció a la Mare de Déu, que n'és regina i protectora. “Ja que en la Fontcalda feu, Verge tanta meravella, als que us visitem en ella dau-nos salut puix podeu”.
(La de la foto sóc jo).

Tokio Blues

2011-05-08T09:11:00.001-07:00

Quan veig una pel·lícula basada en una novel·la que m'ha agradat, difícilment em satisfà. Potser perquè jo me l'he imaginada d'una altra manera, potser perquè em sembla que, amb el trasllat a un altre format, perd alguna cosa que li és consubstancial. Però aquesta vegada, el director Tran Ahn Hung ha sabut encarnar molt bé l'atmosfera entre tràgica i nostàlgica que li va donar el seu l'autor, Haruki Murakami.
Toru Wanatabe, el jove protagonista, es debat entre l'amor a Naoko, marcat pel signe de Tanatos, barreja de desig insatisfet, de compassió i d'estrany sentit de responsabilitat per la noia que havia estat la xicota del seu millor amic, el qual s'havia suïcidat sense motiu aparent, (“Quan la mort es va endur Kizuki aquell vespre de març, també se'm va endur a mi” es lamenta el noi), i l'atracció que li produeix Mindori, una noia alegre i vital, que és l'antítesi de l'alterior.
“Recordaràs sempre que vaig existir?” li demana Naoki a Toru.
“M'esperaré. Perquè confio en tu -li diu Mindori-. Però si acabes triant, només em triaràs a mi. I quan m'abracis només hauràs de pensar en mi. Queda clar?”
També la música -amb el “Norwegian Wood”, dels Beatles (subtítol de la novel·la) de fons- i la fotografia, excel·lent, els paisatges, els elements: la pluja, la neu, contribueixen a fer d'aquesta pel·lícula una bella experiència sensorial.

Viure sense el meu fill

2011-05-01T08:24:00.000-07:00

La història que ens explica Josep Gironès, és una història colpidora, que sembla mentida que hagi pogut passar. La història d'una mare, com moltes altres, a la qual li va ser arrabassat el fill només néixer. Un episodi més de la terrible guerra civil que entre el 1936 i el 1939 va omplir les nostres contrades -especialment la Terra Alta, escenari de la Batalla de l'Ebre-, de morts, de dolor i desesperació.
L'autor, fill de la Fatarella, coneix -com jo mateixa-, molts episodis d'aquella guerra terrible explicada de primera mà pels nostres pares i avis, que la van patir, i les seqüeles de la qual encara perduren en el paisatge -poble vell de Corbera, terriblement mutilat, com podeu veure a la foto-, trinxeres, refugis... i també en el cor dels pocs supervivents. Sortosament -o per desgràcia-, les noves generacions han oblidat aquells episodis duríssims (per això cal que algú els ho expliqui); la terra -sempre agraïda-, ha tornat a donar fruits -els magnífics vins i olis de la nostra comarca-. I tot respira pau.
També els personatges del llibre del Josep Gironès acaben aconseguint gaudir d'una pau tan durament guanyada. Així el llibre es converteix en un monument a la memòria i un cant a l'esperança.
La foto és gentilesa del Joan Serra.

El drac de Sant Jordi

2011-05-01T08:17:00.001-07:00

El que jo no sabia, i m'ho acaba de dir el meu amic Joan Serra, és que aquesta porta de ferro la va forjar el pare d'Hermenegildo Oriol, a Gandesa, seguint les ordres i el disseny de Gaudí. Cosa que m'omple d'orgull gandesà.

Sant Jordi

2011-04-23T08:20:00.000-07:00

Voleu saber la veritable història de Sant Jordi? Ja us l'explicaré! Vatua el foc!
Jo estava fent la migdiada al meu cau, somiant bous grassos i lluents quan es va presentar aquella mossa desnerida.
-Vinga desperta't! Que figura que te m'has de cruspir! -em va escridassar.
-A tu? Si sembles un sac d'ossos! Altres són les menges que m'abelleixen. Ja pots guillar!
-Això sí que no! Si me'n vaig tan fresca, el meu cavaller mai no vindrà a rescatar-me. Em quedaré soltera. I seré la riota del tot el regne. Catalunya es quedarà sense la llegenda del drac. No hi haurà festa del llibre i la rosa. Serà el caos! La fi del món. La...
-Para, para mosseta, que encara em faràs plorar!
-Així què, m'ajudaràs? -ara feia un posar melós i em mirava amb uns ullassos blaus que enamoraven.
-I com? No voldràs que te'm mengi de bo de bo?
-No, només cal que facis un rugit prou fort per atreure el cavaller i prou fluix perquè no se'm tiri enrere, mort de por.
Vaig fer el que em manava. De seguida un cavaller amb un cavall blanc va comparèixer davant la meva cova i em va desafiar. Ella estava radiant.
-Veus? Ara només et cal fer veure que lluites amb ell i a la primera envestida et deixés caure en terra tan llarg com ets. Fes-me aquest favor!
Què se li pot objectar a una bella que et mira amb ulls tendres? Vaig fer el que em demanava. Des del terra, vaig mig obrir un ull i la vaig veure marxar, triomfant, a la gropa del cavall, molt aferrada a la cintura del seu cavaller. Al moment abans d'anar-se'n, i simulant que comprovava que de veritat jo estava vençut i mort, es va acostar i em va fer un petó molt dolç a la punta del morro. De seguida em vagi adormir i vaig continuar somiant amb ramats de bous grassos i lluents, i la boca se'm va omplir de salivera.

A butxacades

2011-04-18T11:08:00.001-07:00

Cada nova descoberta d'un autor de les Terres de l'Ebre és un goig per a mi. Demostra que el conreu de les lletres continua viu i vigorós a les nostres terres. I el recull de Joan Todó, de La Sènia, A BUTXACADES, ha estat tota una troballa. Són contes molt diferents entre ells, com també el registre lingüístic que fa servir l'autor, però tots duen l'empremta d'un gran escriptor de qui sentirem a parlar. M'han encantat sobretot aquells en què fa servir el nostre dialecte, que m'ha fet retrobar paraules com carnús, que m'ha transportat immediatament a la meva infantesa, ja que el meu germà i jo la utilitzàvem sovint quan ens barallàvem. En conjunt he xalat molt llegint-los.
Xeic, que bé que ho fas!

2011-04-12T06:19:00.000-07:00

Aiguamolls de l'Empordà.

Dissabte d'abril ple de lluminositat als Aiguamolls. Les basses -llaunes en diuen allà-, són plenes. La primavera esclata en els lliris d'aigua, en la verdor dels prats, en les cigonyes atrafegades que duen branques per reparar els seus nius. La majoria dels ànecs coll verd ja han marxat, però encara en queden algunes parelles. Des dels aguaits veiem fotges, camallargs, bernats, martinets, un solitari corb marí, i l'arribada i aterratge d'un estol de flamencs. Un capbussó emplomallat i un cabusset es submergeixen una volta i una altra en l'aigua soma. Els peixos salten, engrescats. Les primeres orenetes foraden l'aire net de la tarda. Entre l'herbei es divisa la silueta d'un grupet de daines. En un dels tancats, els bous pasturen estalonats pels esplugabous en simbiosi perfecta. Des de Barcelona, on només veig coloms, cotorres i alguna merla solitària, rememoro la visita. Em dóna pau saber que, més enllà de l'asfalt, encara batega la vida, lliure i salvatge.

A Miquel

2011-04-02T10:59:00.000-07:00

Res no mor. I l'ocell que alça el vol
i s'estén per ponent acaçant el repòs
del seu niu, tan tebió, tan llunyà,
reviurà en el record de l'infant entristit
per les hores obscures de l'hivern engebrat,
quan les aigües s'entollen pels bassals de la nit
i la lluna s'hi anega enyorada de sol.
Res no mor. Tu tampoc. El remor de la veu
que cantava al bressol la cançó del non-non
sonarà com un fil de boirina en la llum
en el cant d'una mare bressolant un infant
algun dia llunyà sota un alba brillant
en un món pressentit per les ribes del son.

De Palau d'Absències, 1992

(La foto és de la Glòria, a la sortida del sol, feta des del pis desè de la Vall d'Hebron.)

Ermessenda

2011-03-27T13:04:00.000-07:00

Era l'any 990, cinc anys després que la al-Mansur caigués sobre Barcelona i destrossés la ciutat, que Ramon Borrell, comte de Barcelona, Ausona i Girona, i Roger I de Carcassona, pare d'Ermessenda van iniciar els tractes matrimonials. Missatgers, secretaris, notaris i camarlencs passaren i traspassaren els passos dels Pirineus i anaren conformant l'acord, pel qual, Ramon Borrell feia donació del comtat de Vic i propietària d'una desena part de tots els seus béns a la novella esposa. Amb aquest tracte, associava Ermessenda al seu govern, com a esposa i comtessa regent. Roger de Caracassona oferia un dot fastuós a la filla i la seva aliança incondicional en cas d'un altre atac sarraí.
Les negociacions per al seu casament amb el comte Ramon Borrell li havien arribat a la núvia entre rialletes de complicitat i paraules de condolença. La casaven amb un comte, sí, però d'uns comtats pobres, llocs d'alzina i senglar. Massa lluny dels rics i cultes comtats del Llenguadoc, massa prop de l'embranzida moresca.
Ermessenda callava i brodava amb els ulls clavats al teler i el pensament desbocat: l'amoïnava no saber com era el comte català. Si gasiu i mesquí, els dos pecats més grans que podia tenir un cavaller, o noble i generós, com esqueia a un home de paratge. Si era jove i de bella presència, o més aviat vell i mal conformat. I, sobre de tot, com seria el contacte de pell a pell. I quan pensava això el pols se li accelerava, i les mans li suaven, encara que fes fred, i la seda s'humitejava i havia de parar de brodar, vermella i afrontada.
Per Pasqua, quan les neus dels passos de muntanya eren fosses i les flors s'obrien arreu anunciant la Resurrecció del Senyor, Ermessenda va arribar a les terres del comte Ramon Borrell, cavalcant altívola sobre el seu palafrè blanc, i les cròniques diuen que era la dona més bella que mai no s'havia vist en aquesta part del Pirineu: alta, rossa, de cintura vincladissa i malucs triomfants. Tenia els ulls clars, d'un blau de cel de tarda, brillants i expressius, les pestanyes llargues, la boca fina, el nas afuat i decidit. El seu seguici el conformava la flor i l'escuma de la grandesa del Llenguadoc: nobles, cavallers, dones de paratge, músics, astrònoms, monjos, patges, soldats i servei. I una rècula de cavalls i mules carregades de mobles, roba, paraments i regals. Un aixovar tan esplèndid que, anys a venir, li permetria demanar, burleta, quan algun dels seus enemics li exigia que deixés el poder i marxés:
-Torneu-me el dot!

Cap documents, però, recorda, on tingué lloc l'encontre i si hi hagué desil·lusió en els ulls de la bella, tan joveneta, en descobrir el promès, fosc i ferreny. Però a qui li preocupaven aquestes coses? Ermessenda portava la lliçó ben apresa, perquè per a això havia estat criada i educada. Ara, consumat el matrimoni, ja era davant de Déu i dels homes l'esposa legítima de Ramon Borrell. No tenia res de què avergonyir-se. El va mirar de fit a fit, i la mirada franca d'ell la va acabar de decidir. A partir d'aquell moment i fins a la mort del comte, seria la seva dona i la seva igual. La comtessa de Barcelona. Després de gairebé vint-i-cinc anys de govern en comú, tot just amb quaranta anys, continua exercint el poder durant la minoria d'edat del seu fill Berenguer i més endavant la del seu nét Ramon. Fins que xoca amb la tercera dona d'aquest Almodis de la Marca. (D'una vida tan intensa i apassionant que també es mereixeria una sèrie de TV3, així com la dels seus fill bessons, Ramon Berenguer, Cap d'Estopes i Berenguer Ramon, el Fratricida!).
Les cròniques de l'època li dedicarien lloances innombrables, i el seu epitafi seria, “Ermessenda, un puntal per a la pàtria i una mare per a tots!” Però la Història gairebé l'ha oblidada.
(I és que la història de les dones encara està per descobrir!)

Arbre

2011-03-21T11:03:00.000-07:00

Suport de verb, suport de flama
suport de flor, suport de niu.
Tija endurida a frec de vent.
Tofa esbullada a frec d'estiu.

Breu atmosfera escampadissa,
sota el tendal, sobre l'argila,
a ran de mar, a escalf de veu,
a vol d'ocell, a flor de pell.

Prop de la calma de la brisa
que aixeca l'ona en el sorral,
gronxes la branca vincladissa
de flor i de fruit d'abella i mel.

I escampes lluny com un somriure
fulla i perfum a l'aire lliure.

(Avui, Dia de la poesia i inici de la primavera) (Mentre escolto les Quatre Estacions de Vivaldi!)

La bassa

2011-03-18T11:53:00.001-07:00

Agafàvem capgrossos a la bassa
-culleretes en dèiem-,
Remenàvem
l'aigua verda del pot per sentir el tacte
d'esgarrifança que el seu pas deixava
entre els dits de les mans.
Depredadores innòcues, retornàvem
el silenciós botí al mirall dels astres.

Un rauc de granotes afirmava
la nostra fe en el trànsit de la vida.

(D'Elegies de pluja i oblit).
Ara, la bassa d'Engaire només perviu en la memòria dels que la vam viure i en les fotos nostàlgiques dels gandesans.

Més dites. Ara amb la B, la C i la D.

2011-03-13T08:37:00.000-07:00

Baixar del burro.
Ballar-la.
Beure a galet. (Enredar, engalipar.)
Beure oli.
Bufar i fer ampolles.

Cada bugada perdre-hi un llençol.
Cames ajudeu-me.
Canten papers i callen barbes.
Cap geperut se veu la seua gepa. (“geba”, diríem nosaltres.)
Cara de tres pams.
Cara de pa de ral. (Molt ampla. Qui se'n recorda, dels rals?)
Caure de la trona.
Caure la cara de vergonya.
Cel a roquetes, aigua a les bassetes.
Cel rogent, pluja o vent.
Color d'ala de mosca.
Color de gos com fuig.
Com està el pati!
Com més clars, més amics.
Com més cosins, més endins.
Cornut i pagar el beure.
Córrer amb les cames que et toquen al cul.

D'això plora, la criatura.
D'allà on no n'hi ha, no en pot rajar.
D'Aragó, ni dona ni bacó.
De bacó i de senyor se n'ha de venir de mena.
De bona lluna. (Estar de bones.) (De filis)
De broma la van casar, i ella plorava.
De la família en pots dir mal, però no en vols sentir.
De mala lluna. (De futris.)
Deixar amb un pam de nas.
Deixar com un drap brut.
Deixar-se d'històries.
Deixar-se de romanços.
De Joan, Joseps i ases, n'hi ha per totes les cases.
Del desig del margalló, rosegava la granera. (Ve a ser com qui no pot segar, espigola.)
Demà m'afaitaràs.
De menjar i treballar no s'ha de plànyer ningú.
De més verdes en maduren.
De ponent, ni vent ni gent.
Despullar un sant per vestir-ne un altre.
Déu dóna pa a qui no té queixals.

(Alguna dita no és gandesana, però sí que ho són els escolanets, esperant la processó. Foto feta per la Glòria.)

A donya Agustina

2011-03-08T13:25:00.000-08:00

En un principi era el caos.
Un caos de taques negres sobre un món blanc.
Taques rodones com petits sols apagats.
Taques sinuoses corbades com serps.
Ones fugisseres en un mar immòbil.
Astes de senyera invisible.
Cadiretes diminutes per a éssers diminuts.
Petits ciris encesos.
Peus sense cap i caps sense peus...
Davant meu bellugaven ballant una dansa
el to de la qual no sabia.
L'esperit les seguia per dintre de núvols i boira,
mentre una veu monòtona i greu
repetia vocables estranys: ma, me, mi,
fa, fe, fi... O pitjors: ble, bli, bla...
Eren sons mal torçats,
cap-caiguts, peu-girats i feixucs,
delirants, enfollits, malgirbats,
emmurriats, desllenguats, desamics...
La sonsònia seguia incordiant:
pra, pre, pri, os , as, us, bla, bla bla.
Fins que un cop una ma i una mà
es trobaren al temps i a l'espai.
Era un món molt petit, molt petit,
però un món ple de seny i d'enginy,
avançant avançant, reordenant
al seu pas tot aquell embolic.
Com tocat per vareta de fada
tot prenia un màgic sentit
i les lletres ballaven sardana
enllaçant-se amb els punt i les is.
Aquell dia en va ser revelada
la vibrant harmonia dels mots
reencarnats per a mi i per a sempre.
-La fada tenia nom: donya Agustina-.

De ELEGIES DE PLUJA I OBLIT

(La foto és del meu germà i jo a les infables escoles franquistes. I jo amb dol per ma mare. Ai Senyor!

Postres de músic

2011-03-04T08:16:00.000-08:00

Vet ací un bon títol per a un llibre de contes del qual, com els invitats a la taula, pots anar agafant i paladejant ara la salabror d'una ametlla, ara el torrat d'una avellana, ara la dolçor d'una nou... acompanyades d'un vinet ranci de la terra, que dóna al paladar un punt de picardia.
Així he paladejat els contes de Jesús Tibau, recreant-me en el gust de cadascun. I, com els postres de músic, uns m'han agradat més que altres -si hagués de triar entre tots em quedaria amb EL TREN QUE PASSA, que podria ser l'inici d'una intrigant novel·la basada en encontres i desencontres-, però en tots he descobert la tirada de l'autor cap a uns personatges quotidians, sense història, o amb la seva petita història penjada a l'esquena, descrits amb una bona dosi d'ironia, no exempta de tendresa.
L'autor, busca impactar amb un final sorprenent a cada conte, i arriba un moment que ja t'ho esperes i penses, amb què em sortirà ara? Això i la manera desacomplexada amb la qual es dirigeix al possible lector, fent-lo alhora participe i confident, estableix amb aquest una amable complicitat.
Una cosa que sempre és present en els autors de les Terres de l'Ebre és l'ús -o el no ús-, de la varietat lingüística de la nostra zona. En això, Tibau opta sense manies per un català normatiu -molt ric i suggeridor-, sense concessions dialectals. Una opció tan vàlida com la contrària, sempre que el resultat sigui així de bo.

Gabriel

2011-02-26T07:26:00.000-08:00

El meu avi matern era de Castellfort, prop de Morella. Quan jo era una xiqueta de somnis esburbats que corria pels carrers de Gandesa, em recitava, burleta: Jo sóc Gabriel Fuster Segura, a cavall d'una burra; la burra ha caigut i Gabriel s'ha fotut. Com es pot veure, parlava en una llengua ben estranya. Jo devia ser una nena molt ben dotada, perquè, a més dels castellà amb que em parlava l'“abuela”, que era de la Puebla de Arenoso, entenia el català del meu poble i el valencià del Gabriel, que, inculta de mi, no sabia diferenciar de la llengua que sentia al carrer, a part, potser, que deia xe -que ja es veu que és un vocable estranyíssim-, i alguna altra coseta per l'estil.
Ironies a part, estime València, em dol València, m'hi sento implicada emocionalment. Penso que el que pretenen els que obliguen a apagar el senyal de la TV3 -amb l'excusa de no sé quina il·legalitat-, fan molt més que coartar la llibertat d'expressió, cometen un crim, el crim de genocidi lingüístic i cultural contra part del seu propi poble.
A més, quan ja som de ple al segle XXI, -i tal com han demostrat les revoltes als països islàmics-, no es poden posar portes al vent de la informació, del pensament, de la raó i de la llibertat.

(La foto és de l'església de Sant Pere, a Castellfort, per les festes de Sant Antoni)

A la Pilar

2011-02-22T10:54:00.001-08:00

Pilar, has tornat a teu estat primigeni
de papallona enlluernada
per la seva pròpia llum interior.

Mitificació

2011-02-16T09:01:00.000-08:00

Sembla que cada cop s'alcen més veus a Rússia demanant que mòmia de Lenin sigui treta del mausoleu que ocupa a la Plaça Roja de Moscou, on s'ha convertit una gran atracció turística - aquest turisme modern que ho banalitza tot!-, i sigui enterrada com Déu mana. Aquest és un dels pocs testimonis que queden de la difunta Unió Soviètica (avui dia, si visites aquell país, s'estimen més ensenyar-te els palaus dels Tsars i explicar-te'n les seves fetes o malifetes). El més curiós del cas és que, segons ens va explicar la guia, la mòmia de Lenin que s'hi mostrava, no era l'autèntica, que es va malmetre, sinó la còpia d’una còpia!
“El 1923, un any abans que Lenin morís, Stalin i Kalinin ja planejaven embalsamar-lo i exposar-lo a la Plaça Roja, en contra de l’opinió de Trosky i de Bukharin. Però en el moment de la mort, l’Ajuntament de Sant Petersburg –aleshores Petrograd-, reclama que Lenin descansi a la ciutat des d’on havia dirigit l’assalt al poder. Stalin imposa i dicta un repartiment que li és favorable. Petrograd seria la dipositària de la memòria i passaria a dir-se Leningrad, i Moscou, i per tant el Klemlin, es quedaria amb el cadàver. A la dona de Lenin, Nadiejda Krúpskaia, partidària d’enterrar el seu marit al panteó familiar de Sant Petersburg, la momificació sempre li va semblar una cosa espantosa i no va voler visitar mai el mausoleu”, escriu Libert Ferri, a Memòria del fred. Potser ara, per fi, es complirà el seu desig.
I és que aquesta mitificació o deïficació dels grans dictadors, que sol començar en vida, acaba com acaba. Hi he pensat molt aquests dies recordant el nostre viatge a Egipte, on tot era ple de fotos gegantines de Mubàrac. Jove, retenyit i retocat, que semblés que no envellia. Absolutament patètic! La Història és l'única i veritable jutgessa, que posa cadascú al seu lloc.

Dites gandesanes 1

2011-02-12T04:09:00.000-08:00

Llegeixo a l'Ara d'ahir, divendres, que a Albert Pla Nualart li dol la pèrdua de riquesa idiomàtica -referint-se a les dites i refranys propis-, que són -segons diu- la sal de la llengua. I per tal que aquesta sal no es perdi, reinicio la divulgació al meu bloc de les dites que tinc recollides i classificades per ordre alfabètic, com vaig fer amb els refranys. Potser alguna serà repetida. Ho aniré fent a petites dosis, perquè són moltes. Començo amb la A:

A bodes em convides.
A cor què vols, cor què desitges.
Adormir-se a la palla.
Afarta'm i dis-me moro.
Agafar amb els pixats al ventre. (Desprevingut.)
Agafar un ruc. (Una enrabiada, la canalla).
A gat vell, rateta jove.
Aire, que vol dir vent.
Alaba't ruc, que a fira et duc.
A l'agost, a les vuit ja és fosc.
Al juliol, ni dona ni caragol.
Al maig cada dia un raig.
Amagar el cap davall l'ala.
Amagar l'ou.
Amb la cara paga.
Amb les cames tocant-li al cul. (Córrer.)
Anar a baqueta.
Anar a compres i millores.
Anar amb el lliri a la mà.
Anar amb peus de plom.
Anar al cel de les panses.
Anar a pams.
Anar com anell al dit.
Anar com unes batzoles.
Anar de bòlit.
Anar d'Herodes a Pilats. (Deformat per l'ús en: “De rodes en piles”)
Anar de vint-i-un botons.
Anar d'un pèl.
Anar el carro pel pedregar. (A mal borràs.)
Anar fent.
Anar per dins, la processó.
Anar-se'n sense dir ni ase ni bèstia.
Anar tirant.
Aixecar la camisa.
Aixecar (o no aixecar) cap.
A qui no té memòria, panses.
Ara li fan lo mànec! (No ens deixem enredar.)
Arribar i moldre.
Arribar a misses dites.
Arribar a tres quarts de quinze
A tots los sants, ora pro nobis.
A ull.
A ull cluc.
A ull nu.

Egipte

2011-02-04T09:40:00.000-08:00

La visió de la gent ocupant la plaça Tahrir d'El Caire, demanant la caiguda del tirà i l'adveniment d'una govern on s'implantin la llibertat i la democràcia, m'ha fet pensar en el llibre READING LOLITA IN TEHRAN, en el qual la seva autora, Azar Nafisi, iraniana, exiliada actualment als EUA, recorda l'entusiasme de la lluita en què va participar per expulsar del seu país el xa i el seu govern corruptes. I ens explica com de dur va ser el despertar d'aquell somni de llibertat, ja que, com a dona, es va sentir humiliada i anul·lada pel nou domini religiós que s'hi va establir. Patrulles de guardians de la revolució anaven pels carrers de Teheran i apallissaven o feien tancar a la presó les dones rebels que incomplien la llei que les obligava a dur el vel posat i una túnica fins als peus, sense gota de maquillatge, i no els estava permès saludar cap home donant-li la mà, ni anar pel carrer en companyia masculina si no era el marit, el germà o el pare. A Nafisi la van expulsar de la universitat on feia classes de literatura -d'aquí ve el Lolita de títol-. I es pinta ella mateixa circulant per la seva ciutat apressada, impersonal, absolutament fotuda, i veure un dels molts cartells propagandístics que remarcava amb lletres rutilants l'eslogan: A woman in a veil is protected like a pearl in an oyster shell. S'entén, oi? Com una perla tancada dintre d'una ostra! Es necessita cinisme.
Espero que les revolucions actuals al món musulmà no acabin com el somnis trencats de la Azar Nafisi!

Márquez

2011-01-31T03:58:00.000-08:00

Qualsevol temps és bo per llegir un clàssic que se t'ha passat en el seu moment. I ara he llegit “El general en su laberinto”, de Gabriel García Márquez. En aquesta obra, l'autor colombià ens explica l'últim viatge, pel riu Madalena, de Simón Bolívar, el Libertador. Un viatge patètic en què un general decrèpit, tot i que encara era força jove, busca una sortida al mar, una fugida d'una realitat que li és adversa. Somnis de glòria i de grandesa que s'han anat esfilagarsant fins a convertir-se en una utopia irrealitzable, com el de reunir totes o gairebé totes les terres d'Amèrica que havia pogut arrabassar als espanyols per formar una sola i gran república. Però les ambicions locals, les traïcions o l'estretesa de mires dels que havien de fer realitat aquest somni, el van malmetre definitivament. Ara navega acompanyat del nucli dels seus fidels, i d'uns soldats ociosos, la incontinència dels quals va escampant una infecció blennorràgica al llarg del riu. I entre els dolors de la llarga agonia del general, l'esclat breu dels records -la majoria relacionats amb les dones que va estimar o simplement va posseir-. I per explicar-ho, la prosa, magnífica de Garcia Márquez. En transcric l'últim paràgraf:
“Entonces cruzó los brazos sobre el pecho y empezó a oir la voces radiantes de les esclavos cantando la salve de las seis en los trapiches, y vió por la ventana el diamante de Venus en el cielo que se iba para siempre, las nieves eternas, la enredadera nueva cuyas campánulas amarillas no vería florecer el sábado siguiente en la casa cerrada por el duelo, los últimos fulgores de la vida que nunca más, por los siglos de los siglos, volvería a repetirse.”

La Caixa

2011-01-28T08:12:00.000-08:00

Rèquiem per la Caixa?
Jo no hi entenc, d'economia. Però aquest assumpte de la Caixa no deixa de produir-me un fort grau de desconfiança. Em temo que sigui una -més- de les argúcies de Madrid per anar-nos desposseint del nostre patrimoni, sigui cultural, sigui econòmic, sigui referencial o lingüístic.
Per les persona grans com jo, la Caixa sempre ha estat una de les entitats més sòlides del país. Recordo que, de petita -potser amb set o vuit anys-, ja em van facilitar, des de la mateixa entitat, la meva primera llibreta estalvis per anar-hi ingressant, de tant en tant, alguns cèntims. En aquells temps, les oficines de la Caixa tenien unes reixes interiors molt potents que anaven des del taulell fins al sostre, i unes finestretes des de les quals ens atenia l'amable empleat de torn. Des de la meva escassa alçada, tot allò em semblava d'una gran i tranquil·litzadora solidesa.
En podem estar ara tan segurs?

Encara no saps de Jesús Fusté

2011-01-22T03:43:00.000-08:00

D'Elegies de pluja i oblit.

2011-01-18T08:18:00.000-08:00

Bevíem glops de vida fugissera
lluny de la pols i els tràfecs,
arrecerats al ràfec dels anys joves.
Tot era bell i nou. El gris i el negre
quedaven per després. O per als altres.
Teníem cabells foscos i ulls de festa.
Sota el jersei se'ns marcaven les sines
petites i turgents. I fèiem veure que no ens n'adonàvem
de les mirades àvides dels nois.
Teníem pres el món sota del riure.

Més avall del record, pa negre
i racionat, i l'aigua racionada
i racionats els llums i racionada
la parla i el menjar.
Érem fills d'una guerra que no férem!

Mossèn Pau

2011-01-13T08:04:00.001-08:00

En Joan Serra, de Gandesa, m'envia fotos antigues del nostre poble i comarca, que sap que m'agraden molt. Aquesta de la Plaça Major o del Comerç, amb casa nostra, la blanca del centre, al fons, m'ha tocat al cor. S'hi veu un grup de xiquets i xiquetes que envolten mossèn Pau. Podria ser que hi fos jo. Encara me'n recordo quan ens feia desfilar pel poble cantant unes cançons inefables contra la "blasfèmia", els renecs caragolats que deixaven anar els pagesos enfadats -suposo que amb raó! Fa uns anys li vaig dedicar un fragment d'un llarg poema dedicat a aquells anys de restriccions de llum, i de pa i sucre negres: ELEGIES DE PLUJA I OBLIT

Mossèn Pau, a la trona, tronava contra el mal.
Ell, però, tremolava cada cop que al bisbat
li picaven la cresta. La immensa baluerna
de Tortosa, el seminari, pesant com una llosa,
reclamava subsidis en llocs de terra seca
i feble economia. Exigia col·lectes
i, a força de cinc cèntims, mai el mínim bastia.

Mossèn Pau morí un dia,
cansat,com un captaire.

Parèmies III

2011-01-08T07:21:00.000-08:00

Parèmies III
La Glòria em va portar de Gandesa una llibreta on havia anat recollint moltes dites. Avui edito els refranys, una altra vegada continuaré amb les frases fetes. (En tinc un munt!)
La foto és de l'Eduard, dels Ports d'Horta.
Per cert, el meu amic de l'Escala, el Pere Pau, em va dir respecte a “Pel juliol ni dona ni caragol”, que va sentir una vegada a un senyor gran del seu poble afegir: “Però la dona, tot l'any és bona”.

A gust de qui paga va la cançó.
Aigua passada no mol molí.
A la primera, el rei perdona, a la segona catxamona.
Al cul del sac, s'hi troben les engrunes.
A la vora del riu, no t'hi faces el niu.
Any de neu, any de Déu.
Al pot petit hi ha la bona confitura.
A la taula i al llit, al primer crit.
Arbre vell i trasplantat primer mort que arrelat. (Arraïlat, al dir d'allà.)
A sants i minyons, no els prometis si no els dons.

Barcelona és bona si la bossa sona, sona o no sona, Barcelona és bona.
Bojos amb bojos no es barallen.
Bona cara i mals afets. (fets) (Hipocresia)
Brams d'ase no arriben al cel. (Es diu de qui malparlava de tu).

Cabra avesada a saltar fa de mal desavesar.
Cada casa és un món.
Casa de dos portes fa de mal guardar.
Com més clars més amics.
Com més parents més dolents. (No et pots fiar de ningú.)

De menjar i de treballar, no s'ha de plànyer ningú. (Aquesta la deia la meva tia Carme referint-se als jornalers que li treballaven la terra. Calia exigir-los feina, però portar-los ben alimentats.)
De més verdes en maduren.
Déu dóna pa a qui no té queixals.
Déu mos en guard d'un ja està fet. (Ser irremissible.)
Dient les veritats es perden les amistats.

El pa de la veïna és medicina. (Quan creus que el que tenen els altres és millor.)
El que canta a la taula i al llit no té el seny ben complit.
El que és gelós amb un mal en té dos.
El que no es paga amb diners es paga amb dinades.
El que no està acostumat a bragues les costures li fan llagues.
El que s'ha de vendre, no ho cal “empenyar”. (Empenyorar.)
El qui no fa res moltes se'n pensa.
El qui no en ve de raça o en fa poc o en fa massa.
Els uns neixen amb estrella i els altres, estrellats.
Els uns pels altres la feina sense fer.
Entre poc i massa la mesura passa.
Es pot dir el pecat però no el pecador.

Fer i desfer la faena del dimoni.
Feta la llei, feta la trampa.
Fes-ne cent i erren una, com si no n'haguesses fet cap.

Gat escaldat amb aigua tèbia en té prou. (Escarment.)
Gos que lladra no mossega.
Gota a gota s'omple la bóta.

Home de molts oficis, pobre segur.
Hostes vindran que de casa ens trauran.

Ja ho deia la vella, que no es volia morir. (Sempre hi ha novetats).
Justícia forta gent molla

La punxa quan naix ja punxa.
La roba bruta s'ha de rentar a casa.
Les bromes porten aigua.
Llops amb llops no es mosseguen.
Lo ruc creix i l'aubarda. no. (Albarda. Es deia dels xiquets, quan els quedava la roba petita.)
Lo ruc sempre va al davant. (Els que es volien fer veure.)
Lo sabater és el que va més mal calçat.
Lo sant s'adora per la peanya. (Quan afalagues familiars de la persona que t'interessa)

No es pot repicar i anar a la processó.
No s'ha fet la mel per la boca de l'ase.
No te'n rigues del meu dol, que quan lo meu serà vell, lo teu serà nou.

Pagant, sant Pere canta.
Pecat amagat és mig perdonat.
Pluja de febrer, emprenya l'oliver. (El fecunda, fa créixer l'oliva.)

Quan lo pobre pasta, li cau lo forn.
Quan lo pobre va bonic o és molt pobre o és molt ric.
Quan era mort, el combregaven.
Qui a fora vila va o l'enganyen o va a enganyar.
Qui es menja la carn, que rossego els ossos.
Qui a hostes va, hostes va a buscar.
Qui juga amb foc es pixa al llit.
Qui matina seu on vol.
Qui no corre, vola.
Qui no pot segar, espigola.
Qui oli remena, els dits se'n llepa.
Qui no té faena, lo gat pentina.
Qui no vulgue pols, que no vage a l'era.
Qui paga mana.
Qui primer arriba primer engrana. (Ve de l'època del moldre als molins).
Qui té el cul llogat, no seu quan vol.
Qui va amb un coix, al cap de l'any coix i mig.

S'agafa més prompte un mentider que un coix.
Secret de dos és perillós, secret de tres, no val res.
Si et vols casar bé, casa't al carrer. I ni que sigui torta, davant la porta. (Desconfiança dels forasters.)

Totes les masses són pesades. (Juga amb l'homofonia de maça i massa)
Tot ho sàpigues fer i res hauràs de menester.

Una flor no fa estiu.
Una mica al cor es fica.

Val més anar sol que mal acompanyat.
Val més creure-ho que anar a veure-ho.
Val més menjar poc i pair bé.

Coptes

2011-01-05T08:54:00.000-08:00

M'ha impressionat la notícia de la mort de més de vint coptes, a més dels nombrosos ferits, reunits per pregar en una església d'Alexandria. M'ha portat a la memòria la nostra assistència a una celebració una mica “peculiar” -a la nostra manera de veure-, d'aquesta comunitat cristiana durant el viatge que vam fer a Egipte, fa pocs anys.
També he pensat en la novel·la de Lawrence Durrell, el “Quartet d'Alexandria”, publicada a mitjans del segle XX, en la qual, membres d'aquesta comunitat, molt influent i rica aleshores, tenien un paper molt destacat. L'Alexandria de Durrell, era un lloc on diverses confessions -musulmans, jueus, cristians de diferents signes-, convivien en pau, d'una manera civilitzada. I Alexandria era una ciutat pròspera i cosmopolita.
El coptes són els descendents dels antics egipcis convertits al cristianisme abans de l'arribada de l'Islam, una religió tan potent, aquesta, que els va convertir en una minoria dins del seu propi país. La sort, per a Egipte, va ser que els musulmans, tan iconoclastes, no van veure en els símbols dels antics déus egipcis, ja periclitats, cap perill. En cas contrari, haurien obrat com amb les imatges de les esglésies coptes- per exemple a la Capadòcia-, les cares de les quals foren esborrades. Més sort van tenir les pintures murals de Sant Salvador o de Santa Sofia, que van ser recobertes de guix, i ara poden mostrar-se als turistes amb tot el seu esplendor.
Són uns temps bàrbars, els nostres. Ara ja no s'acontenten amb esborrar les imatges sinó que volen esborrar o expulsar les persones, en aquests cas les comunitat cristianes dels països de majoria mahometana. (Quan ja tenia això escrit, he llegit l'article de Lluís Foix a l'”Avui”, i ens dóna unes xifres que fan esgarrifar).
Només quan l'Islam moderat, que estic segura que existeix, s'alci per acabar amb aquesta barbaritat que representen els extremistes fanatitzats, podrem viure en pau.
Mentrestant, on són tots aquests progres que protestaven de la vista del papa a la Sagrada Família? No n'he sentit cap ni un protestant per fets com aquest o similars. Potser si algun dia posen una bomba a la Sagrada Família reaccionaran? O encara els riuran la gracieta?

2011

2011-01-02T14:14:00.000-08:00

No m'agraden es dogmàtics, els convençuts que tenen la raó absoluta,
els que no dubten mai, els cofois, els panxacontents, els rebentaires o els sectaris,
siguin de dretes o d'esquerres, catòlics, musulmans o ateus.
No m'agraden els que no se la juguen, els desagraïts,
els que són incapaços d'estimar, els que no es comprometen amb res ni amb ningú,
els que van a la vida de parella amb el xip de l'obsolescència programada incorporat.

M'agraden els que són amics dels seus amics,
els que diuen sí a la vida, els que escolten,
els que creuen en alguna cosa, els que saben dir gràcies,
els que saben estimar. Com ara tu.

Herta Müller

2010-12-29T07:45:00.000-08:00

L'HOME ÉS UN GRAN FAISÀ AL MÓN.

Herta Müller, premi Nobel 2009, és una escriptora romanesa de parla alemanya, i en aquest llibre recull els problemes, inquietuds i desassossecs dels romanesos de la seva mateixa parla que s'han vist obligats a anar a treballar a Alemanya fugint de la situació precària que vivien a Romania.
Recordo que, l'any 2000, quan vam visitar aquell preciós país tan malmès per la dictadura de Ceausescu, a la ciutat de Brasov vam anar a veure l'Església Negra, evangelista. La guia local, una rosseta d'ulls blaus, que pertanyia a aquesta mateixa minoria que Herta, una minoria que viu en aquella zona de Romania des de fa segles i, no obstant, han pogut conservar la llengua i les seves tradicions, ens explicava compungida -en castellà-, que els joves marxaven tots a Alemanya, on els rebien amb els braços oberts. Jo, per animar-la, li vaig dir que, quan haguessin fet diners tornarien, i ella em va dir: “Dios la oiga!” El cert és que, amb els anys, els nois no només no han tornat sinó que hi han anat cridant les seves famílies. Un èxode continuat i -sembla-, irreversible. Amb tot el que això pressuposa.
L'estil de Müller és despullat, de frases curtes, que sembla que t'empenyin endavant. Un estil que et pot arribar a fatigar. Però que et rescabala quan hi trobes algunes perles com aquestes:
“Amb tanta calor, el sol no aconseguia trobar la fi del dia.”
“La nit emergí del terra i cobrí el poble.”
“La nit era altíssima.”
“Al poblet canten els galls. El seu cant és ronc. Encara els resta nit al bec.”
“Aquella nit s'adormí tan lluny que cap somni la va poder trobar.”
Oi que sona bé?

Nadal

2010-12-22T09:07:00.001-08:00

Qui pot anar a Betlem?
Les rutes que ens hi emmenen
són tan estretes!
L'estrella brilla encara
però els llums de Nadal
-quincalla i coloraines-
n'apaguen l'esplendor.

Haurem de tancar els ulls
i tornar-nos infants
per creure en meravelles.

Avui, Jesús, et veig
no a la cova ni al món
indiferent que gira,
ni potser en la fredor
d'alguna església buida
d'amor i d'escalfor,
sinó als ulls del meu nét
tan petits i tan dolços
que em canten l'al·leluia!

2010-12-22T09:04:00.001-08:00

Parèmies II

2010-12-16T07:39:00.000-08:00

Vaig continuar fent córrer la memòria, per enviar-ne una segona remesa al Víctor Pàmies, que me'n va demanar més. I encara n'hi haurà d'altres. La foto és del Cap de la Costa, amb el santuari de la Fontcalda al fons de la vall.

A l'agost, a les vuit ja és fosc.
Anar com les batzoles. (D'aquí cap allà, sense rumb ni criteri).
Anar a baqueta. (Fustigar. Ve de quan feien passar els militar castigats entre una filera que els colpejava).
Anar a compres i millores. (Complicitat suspecta)
A pagès endarrerit, cap anyada no li és bona.
Abraçades i besets no fan xiquets, però toquen a vespres. (Perill d'anar més enllà en els relacions de parella de la nostra època!)

Cel a roquetes, aigua a les bassetes.
Cel rogent, pluja o vent.
Com més cosins, més endins. (Connotació eròtica)
Creix lo dia, creix lo fred. (També: Naix lo dia, naix lo fred.)

D'allà no n'hi, no en pot rajar. (Es diu dels infants.)
De Joans, Joseps i ases, n'hi ha per totes les cases. (És curiós, perquè a Gandesa ningú no deia ase, sinó ruc, a aquests bèsties, molt abundoses en la meva infantesa i joventut, al poble.)

El té fa pair. (Juga amb l'homofonia de té i te, herba. Es deia dels que es casaven amb una pubilla pels diners, tot i que fos lletja.)
El vi fa sang, l'aigua fa carn.

Fer Pasqua ans de Rams. (Quedar-se prenys sent soltera o solters.)

Gaita pagada, fa mal so.

Ja pots xiular, si l'ase no vol beure. (Altre cop ase).

L'aigua, pa les granotes. (Per a)
La mar com més té, més brama. (Ambició.)
La rabosa, quan no les pot haver, diu que són verdes. (Haver seria un antic significat de tenir.)
Los diners no fan la felicitat, però hi ajuden.

Llamps a la marina, cerç a la matina. (Aquesta la deia molt el meu pare.)

Ni creix ni meix. (Vet ací el meu cognom!)
No es pot dir blat que no estigue al sac, i ben lligat encara s'escapa.
No tindre senderi. O: No tindre seny ni senderi.
No tindre suc ni bruc. (També se'n deia ser dessustanciada, no tenir substància, gràcia, una persona o una cosa).

Parlant, la gent s'entén.
Parlant del gos, amanix lo totxo. (Prepara el bastó) (Es deia quan mencionaves d'algú i se't presentava de sobte).
Parlar sense to ni so.
Pensa mal i encertaràs.
Per Nadal a pas de pardal, per Santa Llúcia a pas de puça, per Sant Antoni a pas de dimoni. (El dia)
Per Nadal cada ovella al seu corral.

Qui amb crios se gita, cagat s'aixeca.
Qui espera, desespera.
Qui la fa, la paga.
Qui mal no fa, mal no pense.
Qui té boca, s'equivoca.

Semblar la caldereta del mal temps. (Se'n deia de les persones rondalleres).
Ser una figa tova. (Semblant a ser una bleda)
Si la Candelera plora, l'hivern ja és fora, si la Candelera riu, l'hivern és viu. Tant si plora com si riu, l'hivern és viu.

Tal faràs, tal trobaràs.
Te'n faran els criatures, de verdes i de madures.

Xiular les orelles. (Es deia quan algú parlava -sobretot- malament de tu.)

Nobel de pau

2010-12-12T06:52:00.000-08:00

A Liu Xiaobo, en homenatge.

“Un instant tremolós, un parpelleig,
m'aboca a la consciència: encara sóc viu.
(...)
Tot i que sé que la mort
és un misteriós desconegut per a qui és viu,
que la mort no es pot experimentar,
i que un cop mort no la pots tornar a viure,
m'hi mantinc a frec
i en aquest frec m'hi vaig negant.
Incomptables nits rere finestres enreixades
i tombes sota la llum dels estels
han fet aflorar els meus malsons.

A part d'una mentida
no tinc res més.”

De PARAULES QUE CAP PRESÓ POT TANCAR.
Traducció d'Albert Pla Nualart, per al diari “Ara”.

La consciència et diu que ets viu
i és viu l'afany de llibertat amb què et sustentes.
Per tu Liu Xiaobo, avui brillen més purs
els ocells de la nit, els ulls de les estrelles.

La Rambla

2010-12-06T07:10:00.000-08:00

“La Rambla (de Barcelona) era en aquells moments la ruta de les elegàncies: senyores que anaven a comprar flors, noies que anaven o tornaven de casa de les modistes; el jovent que venia del Cercle Eqüestre o del Liceu o de a tertúlia de les floristes; alguns feliços ciutadans, que tenien llurs cases a la Rambla o als seus voltants…” De: Cromos de la vida vuitcentista, de Joaquim Mª de Nadal, escrita als anys 30, recordant amb nostàlgia escenes de la joventut de l’autor, a finals del XIX.
Així la descrivia, ja en ple segle XX el poeta Garcia Lorca: “La única calle de la Tierra que yo desearía que no acabara nunca, rica en sonidos, abundante de brisas, hermosa de encuentros, antigua de sangre, la Rambla de Barcelona”.
Mon pare, que n'era un enamorat, cada vegada que venia a Barcelona l'anava a visitar. Li encantaven sobretot les parades de flors. Era temps en el quals es repetia la dita popular: “Barcelona és bona, si la bossa sona. Tant si no sona, com si no sona, Barcelona és bona!”
Però, malauradament, la dita ja no val per a tots els estrangers que ens visiten. Una enquesta entre turistes feta per un periòdic britànic situa la Rambla de Barcelona com el 4rt lloc turístic més decebedor del món. (Per consolar-nos, ens assabenten que la primera posició l’ocupa la torre Eiffel, la segona la Mona Lisa i la tercera Times Square).
En destaquen, com a fets negatius, els preus, la brutícia, les prostitutes, el tipus de botigues que només vénen escombraries turístiques, la massificació; no hi ha bars ni restaurants bonics, només uns locals plens de turistes sorollosos i prepotents. I la inseguretat. El trilers. Els robatoris. (Cal anar aferrat a les pertinences ja que se senten com preses de caçadors a l’aguait). I diuen pestes dels seus compatriotes, que beuen com a cosacs etc. etc.
Què hi busquen? Tipisme català, suposo. O els més ignorants, que són la majoria, tipisme espanyol. I què hi troben? Turistes que ho desborden tot. Botigues de souvenirs regentades per asiàtics. Lladres de totes les nacionalitats, i borratxos. Tot un panorama!
I ara, per acabar-ho d'adobar, suprimeixen les parades tradicionals -de moment els ocells, en acabat, les flors?-, i les reconverteixen en parades lletgíssimes i sense cap tradició, com la de pastes i coques, dites de Barcelona!
La Boqueria, aquest mercat que sentim tan nostre, també s’ha convertit en visita obligada dels turistes, tant que els venedors ja han començat a vendre fruita pelada i tallada, sucs diversos o peix fregit per treure profit de la seva enutjosa presència. I dic enutjosa perquè entorpeixen les activitats normals de venedors i compradors, i ha aconseguit que molts d’aquests últims optessin per canviar de mercat. És allò de “Forasters vindran i de casa ens trauran”.
La foto és d'una de les meves nétes, la Clàudia, fa uns quatre anys, quan encara les estàtues humanes tenien una certa gràcia.
Barcelona i la seva Rambla, es moriran d'èxit?

Parèmies

2010-12-01T07:46:00.001-08:00

Dites, refranys o frases fetes que m'han vingut al cap, sentides de petita a Gandesa. En tinc moltes de recollides en una llibreta, però la tinc allà, i per ara és molt difícil que hi vagi. Però em fa gràcia participar a la teva llista. Segur que la majoria ja les tens. Però potser alguna et sorprèn.

A bodes me convides.
Afarta'm i dis-me moro. (Aquesta seria políticament incorrecta, ara!)
Al juliol, ni dona ni caragol. (Vol dir que no és bon temps per casoris)
Anar a compres i millores.
Canten papers i callen barbes. (Aquesta la deia molt el meu pare, que treballava al Registre de la Propietat)
De broma la van casar, i ella plorava. (Es tracta de bromes de mal gust)
D'Aragó, ni dona ni bacó.
De bacó i de sinyor se n'ha de vindre de mena.
De ponent, ni vent ni gent.
Home casat, burro espatllat.
Los testos s'assemblen a les olles.
Lo corb li deia a la garsa, que negra que ets.
La paella li deia a la cassola, si m'embrutes, t'emmascaro. (Significat semblant a l'anterior)
Les dones primes i netes, que grosses i brutes ja s'hi fan prou.
Les cabres pels seus pecats, portes los ginolls pelats.
Ovella que bela, perd lo mos. (No val a badar)
Qui fa un cove, fa un cistell.
Rica i potenta, de la dona sigues parenta. (Per influències)
Semblar un Sant Llatzer. (Ferit)
Semblar un heccehomo. (Brut)
Ser aigua de borraines. (Poca cosa)
Sogres i nores, llegum de mal coure.
Ser cul i merda.
Ser un tracalet. (Belluguet)
Tallar com les dents d'un mort. (Estar poc esmolades, les eines. Aquesta la vaig dir un cop a Barcelona, al prompte de viure-hi, i se'm van esgarrifar).
Tot és bo, el que l'olla cou. (Volent dir que s'ha de menjar de tot sense fer escarafalls.)
Tu rai, li coïen faves al cul i no se'n sentia.
Ser com la fira de Flix, que es va acabar amb un canyís. (Anar a menys)
Val més dir xo que arri. (Es diu dels noiets i noietes espavilats o inquiets)

Aquesta va ser la primera llista de refranys que em van venir al cap i que vaig enviar a Víctor Pàmies, que es dedica a recollir-ne. I ha descobert una cosa sensacional, el més conegut a Catalunya, que encapçala la llista del seu top ten, seria: Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era. I endevineu quin és el que va davant al País Valencià i a Ses Illes? Doncs el mateix! Visca la unitat de la llengua. Si voleu entrar al seu bloc i descobrir coses com aquesta, és el següent, http://vpamies.blogspot.com. http://refranys.cat. Hi trobareu també el seu e-mail.
La foto és Gandesa, al fons, entre ametllers florits. Darrere hi ha les Serres de Pàndols i de Cavalls.

Me'n recordo

2010-11-25T10:12:00.000-08:00

Me'n recordo de l'olor i el color dels tardets de Gandesa, fets de mel i nostàlgia.
Me'n recordo del ritme de la pluja batent contra les teules pintades de molsa.
Me'n recordo dels miols dels gats a l'hivern, com el plor d'una criatura oblidada.
Me'n recordo de la neu amagant les ferides de guerra que les cases mostraven, impúdiques, la resta dels dies.
I les històries de terror de les iaies, els dies foscos de la postguerra.
Me'n recordo de les dones ballant la dansada, a la plaça, per les Festes Majors, tan ufanes.
Me'n recordo de les anades a la Fontcalda. I la tebior de l'aigua dels xorros endolcint-me la pell.
I la primera vegada que em vaig banyar al mar, a la platja del Poble Nou.
Me'n recordo dels dies de verema, tot el poble fent olor, embriagadora, de most.
I del pa negre, de racionament. Amorosit amb vi i sucre.
Me'n recordo, un record vague i fi, com de mussolina, de la mare, que es va morir quan jo tenia quatre anys.
Me'n recordo dels pessebres que feia mon pare. On els Reis avançaven una mica, màgicament, cada nit.
Me'n recordo de las "escuelas nacionales", i de donya Maria, dita la Brava.
I de donya Agustina, que em va ensenyar a llegir. I em va obrir els ulls al món meravellós de les lletres.
Me'n recordo que cal recordar per salvar-nos, tots junts, de l'oblit.

La foto és de la Fontcalda, el meu paradís infantil mai no oblidat.

Jerusalem

2010-11-19T07:09:00.000-08:00

Selma Lagerlöf
Traducció al castellà del 2010.

Per escriure aquesta novel·la, JERUSALEM, l'autora es va inspirar en una història real, la d'un grup de 37 camperols suecs, la majoria dones i nens, que, l'any 1896, després de vendre's tot el que tenien, se'n va anar Terra Santa, a unir-se a un predicador també suec, que havia emigrat anys abans als Estat Units on havia fundat una secta religiosa que esperava un proper adveniment del Messies. Allà creien que trobarien la Jerusalem de muralles de jaspi i terra empedrat d'or, però -era en plena dominació turca-, es van trobar una ciutat bruta, pobra, calorosa i inhòspita, ells acostumats al fred, la neu, l'aigua i els boscos verds del seu país. No cal dir que molts d'ells emmalaltiren i van morir ben aviat.
El que m'ha agradat de la novel·la és la descripció de la vida rural de la Suècia d'aquella època, i també de la Jerusalem real que ella mateixa va conèixer en un viatge que hi va fer el 1900 per entrevistar els protagonistes d'aquell estrany èxode. El conegut director de cinema Bille August en va fer un pel·lícula el 1996, que no em consta que s'hagi estrenat al nostre país.
L'obra més famosa d'aquesta autora sueca, premi Nobel de literatura del 1909, deu ser sens dubte EL MERAVELLÓS VIATGE DE NILS HOLGERSSON, on explica la història d'un nen que viatja sobre un cigne a través del seu país. Jo n'havia llegit, de molt joveneta, LA SAGA DE GÖSTA BERLING. I era el record d'aquella novel·la que em va decidir a llegir aquesta. Però és clar, res no és el mateix, ni aquella història, que em va fascinar, s'assembla gens a aquesta. En aquella, el protagonista, Gösta, era un home que enamorava les dones, ell i elles guapíssims, en un paisatge de fons tan bell com irreal, amb trineus tirats per cavall impetuosos corrent sobre la neu sota la llum de la lluna, i llops que en tallaven el pas i obstaculitzaven, així, la fugida dels amants i els feia retornar, vençuts, al punt de partida. Ni tampoc la lectora, jo, no és la mateixa. Potser per això, penso que és millor que no torni a llegir LA LLEGENDA DE GÖSTA BERLING, perquè el record meravellós que en tinc no es trenqui en mil trossos, com es va trencar el somni dels peregrins suecs en trobar-se amb la crua realitat, i no amb un món creat per la seva fantasia de lectors (en aquell cas de la Bíblia).

Demografia

2010-11-13T09:54:00.001-08:00

Els noms dels xiquets i/o ens estem suïcidant com a poble?

En un article llegit a la premsa en el qual s'informava dels noms més posats als xiquets i xiquetes nascuts a Catalunya el 2009, es feia referència a les set comarques catalanes que havien tingut menys de quatre naixements durant aquest període de temps. Una d'elles era la Terra Alta. Cosa que em va deixar francament preocupada.
Potser algú dirà que aquesta baixada de la demografia es deguda a la crisi en què estem immersos, però no crec que les xifres fossin gaire més optimistes durant tots els anys de vaques grasses, que sí que vam tenir un repunt en la natalitat, però que era un increment aconseguit, més que res, gràcies a la immigració.
La crua realitat és que no naixen criatures, i que si aquesta tendència segueix igual -i res no fa pensar que canviarà-, ens trobarem amb unes comarques despoblades, sense el relleu generacional que cal per fer avançar el país.
Caldria escatir-ne les causes per a trobar-ne el remei. Agricultura poc rendible. Joves que han d'anar a buscar-se la vida en altres contrades. Problemes derivats de la manca d'habitatges i la seva carestia. Dèficits en l'ajuda a la maternitat -ara es retirarà fins i tot la poca que es donava-, que no vol dir, només, donar diners als pares, sinó proporcionar bones guarderies i serveis per als infants. I facilitats a les mares de poder deixar i tornar-se a incorporar al lloc de treball sense gaires problemes. En fi una sèrie de mesures que només l'administració pot establir. Però que no sembla preocupar gens als nostres polítics, immersos en una campanya electoral on surten a veure qui la diu mes grossa per escarnir o acusar el rival en una lluita estèril de “I tu més!”, que no ens porta en lloc.
I si ens poséssim tots les piles!

Publicat a l'Ebre el 5-11-2010
(Foto amb les meves nétes, a la seva escola, on vaig anar a explicar un conte per Sant Jordi.)

L'esca del pecat

2010-11-09T08:54:00.001-08:00

Diumenge, dia 7 de novembre, el Sant Pare proclamava basílica el temple de la Sagrada Família, obra del nostre genial Gaudí. La cerimònia va ser magnífica, la litúrgia, brillant, la música, excel·lent, la realització de TV3 perfecta. La visió de l'interior del temple, ara basílica, meravellosa, quin prodigi de forma i de lluminositat. Una festa per als sentits. També ens vam congratular de sentir Benet XVI parlant en català. El cant del Virolai ens va emocionar. Tot va ser perfecte, però...
Sempre hi ha un però. I aquí el però, la nota discordant com si diguéssim en un orgue tan ben afinat, va ser la presència, enmig de tanta pompa i esplendor, de quatre humils monges vestides senzillament de negre que van sortir a fer la neteja. I a parar taula, tal com pertoca.
El nostre cardenal, s'ha afanyat a dir, que ho van fer amb molt de gust, i suposo que així és. Però la imatge -i una imatge val més que cent paraules-, del paper subaltern de la dona en l'Església Catòlica va quedar ben retratat. Vaja, que era per a posar-se a plorar.
Que som al segon mil·lenni, senyors meus, i ja hem deixat de ser l'esca del pecat. O potser no?

Clotxa

2010-11-04T09:41:00.000-07:00

Diumenge passat es va celebrar a Gandesa la Festa del Vi amb el tradicional dinar popular en el qual es mengen les saboroses clotxes.
Però les que jo vull evocar, ara, són les que ens menjàvem al camp, en temps de verema, a l'hora d'esmorzar. Jo, de joveneta, solia anar a ajudar uns parents -a casa no teníem terres-, perquè en temps de collita totes les mans són poques. Recordo aquells matins, encara fosc, en què pujàvem al carro que avançava trontollant pels camins per anar a la finca corresponent. El dia s'anava alçant fins a inundar-ho tot de llum, i els ocells matiners entonaven les complantes. En arribar al tros, veremàvem una estona mentre la tia Carme encenia el foc per escalivar-hi els tomàquets i les arengades -sardines de casco en la parla del país-, i quan ho tenia tot a punt ens cridava. El pa es partia de mig a mig i se li buidava una part de la molla, allò era la clotxa, o conca, una antiga romanalla, suposo de quan la gent no tenia ni plats. Dins de la clotxa s'hi posaven els tomàquets pelats i aixafats i les arengades esmollades i sense espines. Tot ben regat, això sí, amb oli del país, tan bo. Jo us ben dic que ni l'emperador Tiberi esmorzava millor!
Fa uns anys, a algú amb molt bon criteri, se li va acudir no deixar perdre aquesta menja i convertir la clotxa en un àpat col·lectiu, per celebrar el vi nou, que l'acompanya en la festa, així com embotits i cócs tradicionals -sobretot les característiques casquetes.
Com que enguany no hi hem pogut anar, ens l'hem menjada a casa. I us n'ensenyo els ingredients. A veure si us fan venir salivera!

Tots Sants

2010-10-29T09:43:00.001-07:00

Cada any, amb les primeres esgarrifances de fred, arriba l'olor, una olor que a ciutat sobta molt, de foc que crema, i de moniatos i castanyes torrats al caliu. I llavors ens adonem que ja som a Tots Sants, una festa dedicada a recordar els nostres difunts. I a celebrar amb família o amics la castanyada.
Però ara, en aquesta festa tan entranyable, se li ha superposat, com un gra a la cara, la festa del Halloween, amb les seves carbasses i els seus costums de disfresses i ensurts, que ens ha arribat a través de les pel·lícules americanes, i que ha estat publicitada d'una manera entre grotesca i servil per anuncis de celebracions en parcs temàtics, aparadors de comerç i -no sé si gratuïtament-, per algunes escoles del país. (Les mateixes entitats, segurament, que voldrien que Nadal fos la festa d'hivern, i Pasqua, la de primavera, i que converteixen la Mare de Déu de la Mercè en una vulgar Mercè o Santa Eulàlia en una Laia qualsevol). El més divertit del cas és que volent obviar Tots Sants, per ser una festa religiosa cristiana, adopten el Halloween sense saber que prové d'una festa pagana celta i, per tant, també religiosa!
Que no sóc sola a lamentar-ho, me'n va fer adonar un senyor que passava pel meu costat, al carrer, i corregia el seu fill, o nét:
“Halloveen no, Tot Sants!”
No deixem que ens prenguin o que deixin sense sentit les nostres festes i les nostres antigues tradicions. Formen part de la substància inherent al nostre poble!

Joan Solà

2010-10-27T07:47:00.000-07:00

"Els catalans arrosseguem sempre i pertot el dolor de saber que Espanya ens és contrària."
"El nostre Estat no és nostre; és un Estat contra nosaltres."
"Una de les preocupacions fonamentals de l'Estat durant tres segles ha sigut esborrar els pobles perifèrics."
"La llengua catalana ha de ser necessària i útil a la societat. Si no aconsegueixes això, la resta se'n va a l'aigua."

Gràcies mestre Solà, per haver estat un ferm defensor de la nostra llengua i la nostra cultura. Heu estat molt necessari en temps com els actuals en què gent com la defensora del poble (de quin poble?) o Trillo ens urgeixen a complir una llei lingüística que ens és adversa, una llei que han fet ells a la seva conveniència! És allò de ser jutge i part! D'això se'n diu demòcrates?

Bicicletes

2010-10-20T07:30:00.000-07:00

Amsterdam és el paradís de les bicicletes, que es fan senyores i majores dels carrers, i que converteixen la visita a peu per la seva bonica ciutat en un viacrucis per als vianants, sobretot els turistes, com jo mateixa, que sempre anem badant. Et surten pertot arreu, a tot pedal, i et passen a ran, per davant o per darrere –o les dues bandes alhora, fent amb el teu cos una mena d’entrepà-, i encara t’escridassen. Sort que no els entens. Segons ens va dir el guia, se’n roben a centenars, de bicicletes, i moltes fan cap al fons dels canals, que n’estan farcits. Jo, quan hi vaig estar, em congratulava que això no passés a la nostra ciutat.
Però ai las, a Barcelona, tan cosmopolita ella, també hi ha arribat la moda de la bicicleta, bicing en diuen, que fa més internacional. I, com a Amsterdam, s'han convertit en un perill públic. Amb la pega que hi ha molts carrers, que no tenen una via assenyalada, per on circulen campi qui pugui, amb els perill que representa això per a ells mateixos i per als soferts vianants que gosem desplaçar-nos per les voreres de la ciutat. (Un amic meu va anar a parar a l'hospital, amb els ossos fracturats, per una envestida a traïció, i no és un cas aïllat).
Haurem de caminar per Barcelona amb cuirassa protectora i retrovisor per si un cas?

Gandesa a TV3

2010-10-15T08:53:00.000-07:00

Aquesta setmana, el programa de TV3, Divendres, ha estat dedicat a Gandesa i la Terra Alta. Hem pogut veure els cócs, que són les pastes típiques de la comarca. Els espais de la Batalla de l'Ebre, amb el poble vell de Corbera, que va quedar tan malmès després de l'atac de les tropes franquistes que ja no es va poder reconstruir “in situ”, sinó més avall, i es va quedar així, amb les pedres mutilades, testimonis muts de la barbàrie que representa qualsevol guerra.
També vam poder contemplar els paisatges que emmarquen el curs del riu Canaleta i el santuari de la Mare de Déu de la Fontcalda, tan entranyables. O el Celler de la Cooperativa Agrícola, de l'arquitecte Cèsar Martinell, amb les seves boniques voltes modernistes. I vam veure ballar la Dansada, la jota de Gandesa, per un grup juvenil amb vestits típics; una dansa, la nostra, que jo encara havia vist ballar airosament a les dones grans del poble -i havia ballat jo mateixa, imitant-les, a la Plaça Major-, no com un element folklòric, amb vestits especials, sinó com una dansa natural, espontània, que marcava el punt culminant del ball de les festes més assenyalades.
De la clotxa, el nostre plat típic, ja en parlaré en una altra ocasió.
(La foto és de la Plaça Major, en una imatge en blanc i negre, una mica antiga, que correspon més, encara que no del tot, a aquella època.)

Joan Maragall

2010-10-11T08:40:00.000-07:00

“Tota sola feu la vetlla,
muller lleial?
Tota sola feu la vetlla,
viudeta igual?
-No la faig jo tota sola,
comte l'Arnau,
no la faig jo tota sola,
valga'm Déu val!”

(...)

Totes les veus de la terra
se fan sentí an el comte Arnau,
li van movent eterna guerra
pels camins de la gran pau.
(...)
Però l'esposa fila i canta,
dalt a mig aire del cel blau.
El comte Arnau s'hi decanta
per si la sent cantar suau.
(...)
En un pendís de la muntanya
hi ha una pastora de l'ull blau
que, tot cantant la cançó estranya,
se'l va estimant, el comte Arnau.
(...)
I la pastora enamorada
canta que canta la cançó:
li ha mudat tota la tonada
i ha redimit el pecador.
(...)
Cantant, cantant, nasqué la infàmia,
i descantant, la redempció:
el comte Arnau tenia l'anima
a la mercè d'una cançó.
Lo que la mort tanca i captiva,
sols per la vida és deslliurat:
basta una noia amb la veu viva
per redimir la humanitat.

(He triat aquests fragments d'EL COMTE ARNAU
en homenatge a Joan Maragall en el 150 aniversari del seu naixement.
En ells es pot descobrir el gran vitalisme d'aquest autor, el qual demanava:
“I quan arriba l'hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans
obriu-me'n Senyor uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa,
Siam, la mort, una més gran naixença”.)

Nosaltres, també, necessitem un poeta amb la veu pura com la teva
per redimir la nostra nació.

Fam d'estil

2010-10-08T07:02:00.000-07:00

Amélie Nothomb

BIOGRAFIA DE LA FAM

D'aquesta autora belga, n'havia llegit ESTUPOR I TREMOLORS, que ja m'havia agradat força. En aquesta obra, relata el seu pas per una empresa japonesa, que converteix en una crítica, escrita d'una manera original i divertida, del món laboral del país nipó.
A BIOGRAFIA DE LA FAM, ens relata la seva infantesa, en certa manera nòmada. El seu pare era un diplomàtic que arrossegava rere seu tota la família de destinació en destinació, des d'un Japó on Amélie va viure fins als cinc anys, i que ella veia idíl·lic -exceptuant la rigidesa del Jardí d'Infància-, a un Pequín en plena era de fam -Mao, la Banda dels Quatre, etc.-, seguit per una Nova York enlluernadora, per anar a parar no gens menys que a Bangladesh, on la gent, diu, es moria literalment de gana pels carrers. I encara l'Índia i altres països diferents. Tot això li produeix una inadaptació que la va portar a l'anorèxia, que, en un esforç de voluntat extrem, va poder superar. Quan als 17 anys arriba a la universitat, a Brusel·les, se sent absolutament desarrelada. “De tots els països on he viscut, afirma, Bèlgica és el que menys he entès”.
El que m'agrada d'aquesta autora és el seu estil, enlluernador des de la primera pàgina. T'agafen ganes d'anar resseguint la seva vida i la seva obra. Cosa que segons sembla es pot fer, ja que escriu i publica sense parar. No la penso perdre de vista.

Llibres de vell

2010-10-01T09:56:00.001-07:00

Llibres de vell

Amb la meva amiga Rosa Maria ens trobem a la Plaça de Catalunya per anar a veure parades a la Fira del Llibre Vell i d'Ocasió, instal·lades al Pg. de Gràcia. Dels aldarulls del dia abans -el de la vaga general protagonitzada per vàndals antisistema-, no en queda res, excepte la porta tapiada del Banesto, i les pintades al·lusives que ornen el mateix edifici. Ni rastre d'ocupes ni de mossos d'esquadra.
El que sí que hi ha és una riuada inexhaurible de turistes atrafegats anant amunt i avall, gent de diversa parla i nacionalitat. (On es van posar, el dia abans?) No hi falten el procedents del país nipó, en aquest cas dues dones vestides amb la roba típica japonesa. Jo “flipo” només de pensar en catalans anant per món -si no és per una festa folklòrica-, amb calces i barretina, ells, o vestides de pubilla, elles! (Ens perd el sentit del ridícul propi de gent acomplexada?)
Remenar llibres dóna sorpreses curioses. A mi em fan una mica de pena els que llueixen dedicatòries amb la signatura dels autors; és com si, després de tenir-los i potser estimar-los, els seus propietaris els haguessin abandonat a la seva sort i esperessin algú que se'n compadís abans de desaparèixer, per sempre, dins dels contenidors de paper usat. Rere de cada llibre signat i rebutjat sembla amagar-s'hi una història, potser trista, potser alegre -parelles que s'han canviat de pis per anar a un de millor, parelles que s'han separat i s'han tirat els trastos, en aquest cas els llibres, pel cap, o fills que han buidat, nostàlgics, el pis dels pares difunts-. Cada llibre vell conté la història impresa a les seves pàgines, i la història impresa en la seva corporeïtat.

Gitanos

2010-09-25T06:51:00.000-07:00

Recordo que, de petita, a Gandesa, hi vivien algunes famílies concretes de gitanos. Era gent nòmada, però, per la freqüència amb què recalaven al nostre poble, sospito que els seus viatges no els duien gaire lluny de la comarca. En tot cas, els coneixia tothom. Molts vegades havia vist el seu campament sota el pont de la Fontvella, prop d'allà on en aquell temps hi havien els rentadors públics. (Jo he deplorat moltes vegades que aterressin fins a no deixar-ne rastre aquell rentadors, on m'agradava anar moltes vegades, a l'estiu, a veure els grans safareigs plens d'aigua neta o plena d'escuma i escoltar les dones que feien bugada de la roba, i de totes les tafaneries que passaven al poble).
Els nostres gitanos es guanyaven la vida fent, els homes, de traficants d'animals, per al qual ofici tenien la gràcia dels grans regatejadors, i una mica engalipadors, -d'aquí la dita de ser gitano, en aquest sentit). Les dones solien fer cistells i paneretes de vímet, que elles mateixes collien, preparaven i teixien. Els anaven a vendre per les cases, i també els hi havies de regatejar. (Un cèntim, per a elles i per a nosaltres, era un cèntim, en aquell temps de pa negre i restriccions de llum elèctrica).
A la verema es llogaven, a preu fet, que era la manera de no sortir-ne ningú perjudicat. I quan els assignaven el tros de vinya corresponent, s'hi posaven tots: homes, dones, vells, joves i criatures en alegre camaraderia. Això sí, els nostres gitanos ja no eren autòctons, sinó que parlaven en castellà, però no els sentíem forasters. (Fins i tot en va haver un de jove que es va posar a treballar en una fabrica i es va casar amb una xicota del poble.)
Amb això vull dir, que no se'ls tenia gaire mania, i si algun cometia un delicte, la guàrdia civil el detenia com a qualsevol altre malfactor, però en general vivien sense molestar ni ser molestats.
Ara, amb l'arribada ingent de tants gitanos de l'est d'Europa, la cosa s'ha deteriorat. No crec que la millor solució sigui expulsar-los a tots, com a França, ni minimitzar els problema d'una manera irresponsable com ho fa una certa esquerra bonista. Penso que, als gitanos, com a totes les persones, siguin de la raça o color que siguin, se'ls ha de tractar de la mateixa manera que a un autòcton, ni més, però tampoc ni menys. Si delinqueixen o estan fora de la llei, cal enviar-los als seus països d'origen. Però si viuen en pau, cal deixar-los en pau. Com a tothom.

Més lectures d'estiu

2010-09-21T04:09:00.000-07:00

Vet ací dos llibres diferents -NO HI HA TERCERES PERSONES, d'Empar Moliner, i ELS JUGADORS DE WHIST, de Vicenç Pagès Jordà-, que m'han fet pensar que els seus autors comparteixen un univers mental, generacional, o vital, similar. Els seus personatges són éssers des-ubicats, sovint ridículs, que no acaben de trobar cap sentit a la seva vida, potser perquè ni tan sols el busquen. O el busquen en llocs equivocats. En persones equivocades. Segurament perquè són ells els que van errats de comptes. No hi ha nord, ni futur, ni esperança, en les seves petites -molts cops mesquines-, vides.
Tot i això, i segurament per això, ens mostren el món actual, les seves contradiccions, la seva pèrdua de valors, com ho faria un naturalista, un entomòleg aplicant la seva lent d'augment sobre una colònia de formigues i destacant les característiques d'alguns dels seus individus.

No hi busquem doncs cap èpica, ni cap gran història, ni grans esperances, ni grans tragèdies. Ara bé, són llibres ben escrits. Ben pensats. A mi, personalment, m'ha agradat més el de Vicenç Pagès, que, a través del seu protagonista, ens apropa a una generació, la seva, d'una manera força original.

Altea

2010-09-21T04:04:00.000-07:00

Tenia ganes de presumir de la meva altea. És preciosa, oi?

Sakineh

2010-09-14T12:57:00.000-07:00

Islam moderat?

El president de l'entitat Watani, Mourad el-Boudouhi, reclama la mediació de la Generalitat per solucionar el conflicte que té amb l'ajuntament de Lleida per qüestions d'ubicació i aforament d'una mesquita. Al mateix temps presenta unes al·legacions contra l'ordenança que prohibeix el vel integral en espais municipals. Assegura que això vulnera els drets humans i la llibertat religiosa!
Quan al mateix dia llegeixes a la premsa que a l'Iran una dona va ser condemnada a lapidació per adulteri, (i també a ser assotada), pena aquesta que li permutaran per la forca -després que confessés, sota tortura, que havia estat còmplice de l'assassinat del seu marit-, jo em demano quin concepte dels drets humans tenen aquests dirigents o representants islamistes que viuen als nostres països occidentals. De veritat defensen la dona, o uns antics i vergonyosos privilegis dels homes dominants més propis d'èpoques passades? Quan es posicionin de veritat a favor de la dona en casos com el d'Iran o similars, potser que me'ls comenci a escoltar.

Publicat a l'Avui el 19 d'agost del 10

Dedicat a Sakineh Mohammandi Aixtiani, en espera de ser executada a l'Iran.

Rellegint

2010-09-09T06:44:00.000-07:00

Lectures d'estiu

L'estiu és un bon temps per a llegir i també per a rellegir. Aquest del 2010 va coincidir la meva relectura d'AL·LÀ NO TÉ CAP OBLIGACIÓ, d'Ahmadou Kourouma, amb el judici que se li feia a Charles Taylor, un dels caps de la guerra tribal de Libèria, per la seva implicació en el comerç de diamants per a finançar la seva facció a la qual incorporava nens i nenes soldats, de deu a dotze o tretze anys, com en Birahima, el protagonista de la narració, als quals se'ls proporcionava un kalàixnikov i se'ls obligava a fer les accions més salvatges i delirants. Uns diamants tacats de sang que, com s'ha vist, servien per a fer regals a models de renom universal, com ara Naomi Campbell.

Un altra relectura molt il·lustrativa ha estat LA BÍBLIA DE L'ARBRE DEL VERÍ, de Barbara Kingsolver. En aquesta novel·la, l'autora ens situa al Congo -llavors Belga-, en l'etapa de proclamació de la independència. També aquí, i a través de la història d'una família de missioners protestants dels EUA -amb un nul coneixement de la mentalitat de la gent que volen convertir-, podem seguir els avatars d'aquest poble africà, el gran pecat del qual és tenir un país riquíssim en recursos naturals, recursos que cobegen les grans potències mundials. Barbara Kingsolver no dubta a denunciar el govern belga primer, per la seva nefasta política de colonització i descolonització, i els seus compatriotes nord-americans després, que van frustrar, amb la seva ambició desmesurada i la seva política errònia, les legítimes aspiracions d'aquest gran país. El calvari del Congo, però, encara no s'ha acabat. Avui mateix, un subsecretari de les Nacions Unides admetia que els cascos blaus no han estat capaços d'evitar la violació de 500 dones i nenes congoleses aquest estiu. No és una vergonya per a la humanitat?

Estornells

2010-09-04T10:23:00.001-07:00

L'arribada dels estornells, a l'Escala, indica clarament que l'estiu s'acaba. De fet, jo no n'havia vist mai al mes d'agost. Solen arribar més tard, cap a la tardor. Aquests d'enguany indiquen potser que s'apropa mal temps al nord d'Europa? No ho sé. En tot cas, formen arabescos preciosos que es dibuixen i es desdibuixen sobre el fons d'un cel blavíssim.
I amb l'arribada dels estornells, s'imposa la tornada a casa. Els uns van i els altres tornem, nòmades voluntaris o involuntaris de la vida.
Enyor del meu jardí, minúscul, i de l'altea, que cada dia obre les seves flors noves, precioses, freqüentades per papallones, abelles, borinots i altres visitants interessats.
Enyor dels passeigs vora el mar, dels amics i les xerrades sempre interessants, dels banys en les aigües clares i fresques de la platja de Riells, mentre en la nostra retina es desplega la visió bellíssima de la badia de Roses i, en dies clars, del Canigó, la muntanya cantada per mossèn Cinto Verdaguer.
I ara, sant tornem-hi a les nostres obligacions i les nostres devocions. La vida flueix, sempre renovada.

Joan

2010-08-02T02:21:00.000-07:00

Escrit el 30 de juliol del 2010, 46 aniversari del casament amb el teu avi. El 31 naixies tu.

Espera

Espero, i l'espera es fa llarga, molt llarga.
El dia és blau, d'un blau pur, d'innocència,
i algun núvol viatger
s'acomiada pel cel d'aquesta tarda.
Vindràs amb el somrís de tot infant,
que cerca adelerat que algú somrigui
i li ofereixi llet, amor i sostre.
Saps Joan,
no tots els nens que arriben en aquest món com tu
són tan afortunats.
Allò del pa sota el braç, no és ben bé cert.
Però tu, i molts més com tu, sou la promesa
d'un món que s'està fent, que ja comença,
entre auguris de pau. Joia de viure.
I el nom de Déu brillant en cada estrella.

Correbous

2010-07-29T07:46:00.000-07:00

El meu avi matern, Gabriel Fuster Segura, era afeccionat als toros. M'explicava que, de jove, va anar a veure un corrida de bous a Morella -ell era de Castellfort, un poble proper-, i es va entusiasmar tant, que va saltar a l'arena, I s'hi va quedar ert, garratibat. Per sort, el toro no li va fer res, i ell va sortir a espatlles dels seus amics. Al Miquel també li agraden i a poc de casats em va dur a la Monumental. Val a dir que no hi vaig entendre res. Em va interessar més l'espectacle del públic, els crits, els mocadors i els aplaudiments. Però no em van quedar ganes de tornar-hi mai més.
Els meus fills són antitaurins. I això m'omple d'orgull. És com si, a poc a poc, els humans ens anéssim civilitzant.
A les Terres de l'Ebre són molt popular i arrelats els correbous: tenen al seu favor que no es mata la bèstia. I poca cosa més. Jo vaig veure una vegada, a Gandesa, crec que no ho han repetit, un bou ensogat, és a dir, que el duien pels carrers lligat per dues o tres cordes llargues, que, quan anava a envestir a la gent que el fustigava, el tibaven cap a l'altra banda. Em va semblar un espectacle depriment. Com també m'ho semblen els bous embolats, que circulen pels carrers amb una bola de foc a cada banya. Em van explicar, que, una vegada, un d'aquests bous, va trobar en la seva cursa enfollida un abeurador, hi va ficar les banyes i aquestes es van apagar. I va continuar corrent pels carrers foscos, entre l'esglai de la gent.
Sentir les declaracions dels defensors de la fiesta, m'ha acabat de posicionar a favor de l'abolició d'aquest bàrbar espectacle.

Felicitats Kosovo

2010-07-25T07:29:00.000-07:00

Felicitats Kosovo, o Kosova, com escriuen a l'Avui. I felicitats a tots nosaltres, a qui ha estat reconegut, muta mutandis, el dret a la independència d'una manera inequívoca. ¿Voleu més prova d'això que el ridícul constant del govern espanyol repetint que no la reconeixen, aquesta independència tan durament guanyada de Kosovo, mentre s'apressen a afegir que no és comparable amb la situació de Catalunya o del País basc? Si no hi té res a veure, de què tenen por?

Als camps encara resten flors de ginesta, que, cada primavera, inunda el nostre país. Per això, algú l'ha batejada com la flor nacional de Catalunya. Contra totes les "rojas" que ens amenacen, ella tan daurada i resplendent és el símbol, renaixent, d'aquesta pàtria nostra!

Estiu

2010-07-18T09:26:00.000-07:00

A l'estiu, paga la pena d'oblidar-se del polítics i dels problemes de tot tipus i mirar d'aprofitar els dies, sobretot si aquestes transcorren vora el mar, en algun lloc de la costa, si pot ser en un lloc tan bonic com l'Escala i amb aquestes postes de sol sobre el port, al capaltard, quan la calor minva i neixen les ganes de passejar, de contemplar, d'aspirar l'olor salobre de la mar, tan estimulant.
Però hi ha coses que continuen igual, any rere any, per exemple les prostitutes col·locades als costats de la carretera, oferint el seu cos als possibles clients. És una situació terrible i degradant la d'aquestes dones. 70.000 noies, algunes menors d'edat, s'incorporen cada any a Europa a aquest desgraciat mercat, la majoria provinents de països de l'est europeu. Sembla mentida que això no es pugui tallar -alguns alcaldes de la zona empordanesa ho han intentat, però mentre no hi hagi una legislació oportuna, no hi ha res a fer-. Els que ens governen actualment, aquesta esquerra naif, considera que fer-ho seria coartar-ne la llibertat i no sé quantes bajanades més. Quina llibertat tenen aquestes noies? Cap. La seva situació, en mans de mafiosos, és un complert desastre.
Jo, si legisles, no multaria aquestes desgraciades, sinó els seus clients. Són conscients els homes que les utilitzen de com contribueixen a la seva situació d'esclavitud?
Sí, jo voldria un estiu feliç. També per a aquestes noies que venen als nostres països occidentals creient que van a un paradís i es troben a la vora d'una carretera, de sol a sol, havent d'aguantar tot tipus d'humiliacions.

Manifestació

2010-07-08T13:39:00.001-07:00

Raons per què no penso anar a la manifestació:
Perquè jo no vaig votar aquest estatut, que Zapatero ja es va començar a carregar amb el vist-i-plau del PSC i Mas. Cadascú buscant la seva pròpia conveniència. I de Madrid ens va arribar ben retalladet. I, a sobre, gent com l'Alfonso Guerra, se'n vantaven!
Perquè no m'agrada l'actitud dels líders catalans discutint per la pancarta. Sobretot Montilla volent amagar-se darrera la senyera, mentre l'ofídic Iceta, per defensar-ho, ens pren a tots per imbècils. De qui té por, honorable president, som o no som una nació? (I als socialistes catalans de bona fe que van votar la Chacón, quina cara els ha quedat?)
Perquè desprès de la manifestació no ens ofereixen cap alternativa. Serà el dret a la protesta i prou. I a Madrid, que ens tenen ben apamats, s'hi faran un tip de riure, sobretot si es posen a comptar la quantitat de coets que sonen a Barcelona cada cop que guanya la roja. (Gràcies als nois del Barça, tot sigui dit!) O si es fixen amb la gent que farà boicot a la versió castellana de Shrek en 3D i en castellà, i, com a bons patriotes, s'estimaran més anar a veure la catalana, exhibida només en 2D. Ja els sento riure!
Mentrestant, el TC estarà entretingut amb els recurs d'inconstitucionalitat que hi va enviar el defensor del poble, Múgica, del PSOE, per continuar laminant el poc que en queda. I un cop tornat a retallar, convocarem una altra manifestació?
Adéu Espanya!