dilluns, 4 de juliol de 2016

Bon estiu!



 Invoco el resplendor
de la llum de l'estiu
dins dels ulls d'un infant
jugant ran de les ones.  

divendres, 1 de juliol de 2016

Ramon Casas al Cercle del Liceu.

 La Rambla vista des de l'interior del Cercle.
 El programa.
 Detall de l'enrajolat.

 Quadres dedicats a Júlia,






dimarts, 28 de juny de 2016

La vida sense Sara Amat


 La vida sense Sara Amat, de Pep Puig

Aquesta novel·la de Pep Puig, un autor que no coneixia, i que va guanyar l'últim Sant Jordi de literatura, m'ha deixat una mica perplexa. I és que d'un premi com aquest, el més important de les nostres lletres, n'esperes una mica més.
La història ens parla del record inesborrable que va deixar en el narrador, ja adult, un fet que, als dotze anys, li va trasbalsar la vida: la Sara, una amigueta seva de tretze, de qui estava enamorat, fuig de casa i s'amaga a l'habitació del noi, que està de vacances al poble a casa de la seva padrina. Que s'hi passi deu dies amagada mentre la busca tot el poble, i que ell li pugi menjar, ella vagi al bany, es dutxi i es renti la roba sense que la bona dona se n'assabenti, costa d'empassar. És que no netejava mai l'habitació ni hi canviava els llençols? I no li sorprenia la quantitat de menjar que aparentment devorava el noi? Costa de creure. Que això succeís ja és increïble, que el narrador es passi la resta de la vida encara enamorat d'aquella noia, encara ho és més. Potser si t'ho mires, no com un fet possible, sinó com una mena de text poètic o metafòric... En fi, als membres del jurat els va deure d'agradar. A mi no m'ha acabat de convèncer.    

divendres, 24 de juny de 2016

Sant Joan



 Cremem a la foguera
tots els instants perduts,
i fem foc nou
amb antigues estelles.  

diumenge, 19 de juny de 2016

Roselles




El gallaret de foc de les roselles,
la claror dels sembrats,
l'embat del vent que va empenyent els núvols,
i el toc d'alerta d'algun tro llunyà,
inciten els sentits. Som primavera.

dijous, 16 de juny de 2016

Amélie Nothomb


 Amélie Nothomb
NI D'EVA NI D'ADAM. Traducció Ferran Ràfols.
Aquesta és una autora que m'encanta. La primera obra que en vaig llegir, “Estupor i tremolors”, ens parlava de la seva experiència de treball en una empresa japonesa amb una ironia crítica amb el sistema gairebé feudal de la feina, molt divertida. I que va ser rebuda amb disgust pels japonesos. Ara, com si es volgués fer perdonar per un país, el Japó, que estima -hi va néixer i viure fins als cinc anys, ja que el seu pare era un diplomàtic belga inscrit a l'ambaixada de Tòquio-, Natálie Nothomb ens relata l'altra cara d'aquella experiència al País del Sol Ixent: la seva relació de parella amb un xicot japonès. Aquí la ironia es barreja amb la tendresa i l'emoció de sentir-se estimada amb els dubtes que aquesta relació li provoca.
L'autora, que podria perdre's en llargues disquisicions sobre la diferències culturals i existencials entre orient i occident, o, en la visita a Hiroshima explicar-nos amb pèls i senyals la terrible experiència d'aquella ciutat víctima de la bomba atòmica -i així omplir pàgines i pàgines com s'estila en alguns novel·listes actuals-, es limita a fer-ne uns apunts precisos, i, al meu parer, afinats, sobre la ciutat en el moment que ella la visita. Suposo que, amb aquesta visió molt més tendra i afectuosa sobre el Japó i els seus habitants, Nothomb s'haurà fet perdonar per la seva crítica esmolada de la primera novel·la sobre aquell país.
Clara, concisa, irònica, esmolada i precisa, què més se li pot demanar a una autora? A mi m'ha agradat molt.    

dissabte, 11 de juny de 2016

A la Mercè



Sóc al temps dels adéus.
Les onades s'encallen
en meandres de sorra
i esborren el teu nom.