divendres, 25 de novembre de 2016

Lèxic gandesà


La meua foguera de Sant Joan (conte publicat a “Al hora” el 1986)

L'olor dels meus estius
d'infant en l'herba seca”.
Josep Carner

La llenya, la llenya! Los del carrer de Costumà i los dels Quatre Cantons s'han ajuntat. Tenen un munt de llenya així de gros. I natres encara badem. Ja cal que mos espaviléssem! A veure: l'Antonieta, la Carmeta, la Fina, la Juanita i jo anirem per les cases. Los xiquets que agafon lo carretó i que vaiguen pels afores, al regall, a les eres o per la bassa d'Engaire. Que duguen tot lo que trobon: argelagues, buscalls, llenya seca... Los més petits que es quedon a vigiliar.
Vinga, comencem. Hem de voltar per totes les cases de la plaça. A, Maria! Tia Treseta, que té res pa la foguera? Sí que en té! Diu que ho llança pel balcó. Aparteu-tos, que cau!
Recristians, quin bé de Déu de fato! Has vist? La Treseta de Rallo mos ha llançat dos tamborets de fusta trencats. I a cal Rosset una cadira sense barrots i un balancí an lo cul foradat. Carmeta, filla, prou d'engronxar-te que encara hem d'anar a un munt de cases!
Heu anat a ca la tia Perellona? Sí? Han començat a baixar escales avall un bé de Déu de caixetes de fruita buides. No s'acabaven mai! Quin fart de riure!
I a la farmàcia? Mos han donat un bres molt nou. Devia ser de la Tere, de quan era petita. És malaguanyat. Podríem porta'l a la tia Antònia pa les bessones. Que no? Que és pa la foguera? Està bé, dona, no et posos així! Vinga, agafa'l!
Déu n'hi do! I això que els xiquets encara no han arribat. Mira'ls! Què duen? L'Àngel arrossega un carrató i els altres l'ajuden. Mireu, natres n'hem arroplegat molta també. Com ho fiquem? Així, així. Dalt de tot lo balancí. Molt bé. Hauríem de fer un ninot, no trobeu? Sí, amb la granera, però s'ha de vestir. Alguna dona ens pot donar una bata vella o un drapot. A ca nostra no, que els arropleguem per canviar-los a barata taronges. La Fina n'ha anat a buscar un. Mireu que du lo Josep Maria, un barret de palla! Si és lo de la mula! No et renegarà, tun pare?
Que bé que ha quedat. L'encenem? No encara. Primer hem d'anar a sopar. Tots alhora no, és clar. No veus que podrien vindre los xiquets del raval o els de la farola i prendre-mos la llenya?
No sigues poruga! Va, ja em quedo jo. Però no tardésseu. Que es quedo algun noi també. Jo totsola no vull. Se queda l'Àngel. Molt bé, afanyeu-tos!
Los budells me fan un rum-rum que no sé si és de gana o de por. Qui són aquells que passen pel carrer del Comerç? Quina por, me pensava que venien cap aquí! Ja està bé! Podíeu haver anat més de pressa, no? Sou massa romanceres! Mun pare em renegarà!
He sopat tan corrents, que no sé si em reprendrà. Qui té mistos? Josep Maria, en tens? La Carmeta del Gustós ne porta un capsa. Va, encenem! Les argelagues s'havien d'haver posat davall de tot. És igual. Agafeu un fulls de “La Vanguardia” que he portat jo. Ja pren! Ja puja la flama! Com espeteguen les rames i els buscall secs. Aparteu-tos! Àngel, no sigos carnús! M'ha donat una espenta que de poc no em cremo. Té tan poca substància!
Com crema! Mireu, mireu, les flames ja arriben al balancí. I diràs que s'engronxa, lo ninot. Pareu compte amb les espurnes, que tos poden fer una botana a la roba. Mira, ja es crema el barret de la mula de cal Josep Maria. Juanita, no ploros. Ets més fàcila! I si em vols creure a mi, val més que no ho digos, a tuns pares, perquè, si reneguen tun germà ell te fumbrà quatre carxots per escaufeta! I tindrà tota la raó del món.
Ai, ai. Les flames pugen molt amunt. I ara el vent les decanta cap a les moreres. Encara les sucarrimaran! Ai mare! Potser no l'havíem de fer tan grossa. Calla, que ja minven. Sort d'això, si no...
Quina calor. Mira, estic tota suada. Tu no sues? Ala, quina mascara que portes. Mireu la Carmeta, quin nas més emmascarat! Que ets ximpleta o què? No se't pot dir res. Vés-hi tu!
Si no em véns amiga, tan me fa. Ratlla i creu! Que et torna la bola que em vas donar? Lo que es dóna ja no es torna, Nostre Senyor perdona!
Que no, que encara no s'ha apagat del tot! No en tinc gens, de son. Que no, li dic. Coi d'home, encara no se n'ha anat ningú!
Ja torna a xiular! Me n'he d'anar. Mun pare ja ha xiulat tres vegades pel balcó. Demà, no ho sé. Baixaré ans d'anar a missa. Mos trobarem aquí. La Carmeta? No ho sé. No ho veus que està de morros? Jo? Jo no. Ella ha començat. Jo no estic enfadada. Per mi...
Ai mare! Me'n vaig corrents. Sabeu una cosa? Diu que la nostra foguera ha sigut la més grossa, enguany. Més i tot que la dels Quatre Cantons. Que bé, no? Per Sant Pere en tornarem a fer una altra. Direm a la tia Perellona que mos guardo totes les caixetes que puga. A les Cadiretes no els ne demanem, que les de peix fan massa pudor.
Mon pare! Ai, ai, que ja venia, que no ho veu que ja venia!



divendres, 18 de novembre de 2016

D'ANY DE GRÀCIA


De vegades, encara, sento alenar paraules
que em transporten a fondes vastituds. On retrobo
la llum de l'encanteri del perdut paradís
de la infantesa. Cristal·litzat i insomne.

dissabte, 12 de novembre de 2016

Any de gràcia


Avanço a les palpentes per rutes de salobre
de platges oblidades. M'acuiten sons abruptes
que trenquen el silenci, boira i fum, on m'oculto.
Les hores estripades són ales de gavina
dins l'embat desfermat del mestral.  

dimarts, 8 de novembre de 2016

EL LLAMP

EL LLAMP

El diumenge 6 de novembre, Jaume Nolla escrivia un article en El Punt Avui, en el qual glossava la revista “El Llamp, 1984- 1987”, que impulsà l'editor Xavier Borràs. Com que l'autor no ho cita, voldria fer notar que els Borràs van agafar el nom per a la revista mencionada i per al seu editorial, de l'antic “El Llamp, 1921-1934”. “Portaveu nacionalista de Gandesa i sa comarca” i que tenia com a lema: “Tot per Catalunya, que, petita o gran, és l'única pàtria nostra”. El director n'era Manel Bardí, -que en la presentació del periòdic va escriure: “Volem que el fulgor d'El Llamp commogui i il·lumini l'ànima gandesana”-, que, a més dels gandesans Joan Povill i Adserà, el canonge Joan B. Manyà, el seu germà, mossèn Joaquim Manyà, Josep Fornós, Joaquim Altadill i Joaquim Vidal, entre altres, va tenir col·laboradors de les comarques de la Terra Alta, Ribera d'Ebre i Priorat: Artur Bladé i Desumvila, Francesc Adell i Antoni Rovira i Virgili per exemple. En adoptar el nom de l'antiga publicació, “El Llamp”, els Borràs rendien un merescut homenatge a tota aquella gent voluntariosa que van fer possible l'antiga publicació.
Carme Meix




dijous, 3 de novembre de 2016

Tots Sants


El alts xiprers esmalten
el camí. A banda i banda
els morts. Camino
entre l'alba i l'ocàs,
aferrada a la vida.    

dimarts, 1 de novembre de 2016

Visita a Gandesa

 Carrer Miravet


 Cooperativa


 Visita al cementiri. Creu coberta.


 Cementiri.
 Tomba de ma mare.
 Un detall.
Tomba del brigadista que va inspirar un personatge d'Els cims invencibles.

divendres, 28 d’octubre de 2016

Sant tornem-hi amb els diacrítics!

 Diacrítics
Al final n'han deixat 15, alguns dels quals sobrers. Per exemple ma o mon, possessius sempre acompanyen el nom: ma mare, mon pare. Per tant no es poden confondre amb la mà. Ara, un argument curiós que defensava els diacrítics a ultrança, explicava que si tu deies, a algú, he vist un os, no sabria si et referies a un plantígrad o a una part de l'esquelet. El cas és que quan parlem no hi ha confusió ja que pronunciem os, esquelet, com cos i os, animal, com dos. I no cal que sobre del cap de l'emissor es vegin els accents obert o tancat com una mena de banyes! Un altre argument, del senyor Josep Ferrer, diu que suprimir-los seria acostar-se massa al castellà! Jo crec que el que és perillós per al català és la imitació de la sintaxi castellana i suprimir alegrement els pronoms en i hi. Aquí sí que caldria fer campanya! Jo quan sento algú que en lloc de dir: no hi vaig, diu no vaig, penso que necessita una purga d'oli de ricí. I quan sento, no en veig “ninguna”, per dir: no en veig cap, se'm posen els pèls de punta.