sap que, amb la primavera,
revindran els seus brots.
I que els ocells, s'hi faran
nius amagats a les branques.
Són molts anys, molts hiverns
de gèlides matinades.
Però no tem. La Natura vetlla
i, encar que vell, se sent rejovenir
en cada nova albada.
La suavitat d'un bes
i l'escalf d'un abraçada,
un paraula gentil,
una mà que ens acompanya,
un ulls que ens miren lluents,
el ressò d'una campana,
el perfum de l'ametller,
el perfil d'una muntanya.
I tu, que encara ets fidel
a una amistat mai llunyana.
La felicitat es conjuga
com un verb transitiu!
Els dies passen lents, lentes les hores
desolades d'hivern.
Però és ara quan creix endins la saba
que ens durà una florida esplendent.
Tot el que val, a la vida, es fa esperar.
Noruega
per Rafa Lahuerta Yúfera.
Un llibre que no diré que m'ha agradat, però sí que m'ha interessat, i la prova és que l'he acabat de llegir -no sempre acabo els llibres si no m'interessen prou- amb un temps força breu.
Ens parla en primera persona d'un personatge que no acaba de trobar el seu lloc en una València que va mutant -i no per a bé, a parer seu- davant del seus ulls. Com passa amb la Ciutat Vella i el Raval a Barcelona. És un ésser atípic, ni heroi ni antiheroi, que no aconsegueix que ell lector hi empatitzi. Ni segurament ho pretén l'autor.
El que sí que m'ha interessat i molt és la llengua que usa, un valencià que, per ser més acostat a la parla real, suposo, no dubta a fer servir el que en diem barbarismes, o sigui castellanismes, però que, per altra banda, usa una llengua genuïna, amb paraules i expressions que em remeten a la meva parla gandesana: ser un poca substància, regallar, esgarro, enxisar... I frases dignes de ser subratllades. “L'estabilitat familiar és un niu de trampes, però al final és l'única cosa que compta. Fora tot es intempèrie. Per a respirar en la intempèrie cal ser un heroi . Jo mai ho vaig ser.”
“M'anava encara millor donar-me la raó a mi mateix: Som molt bons donant-nos la raó.”
“No hi ha rés greu en la vida que eixe: no ser capaç de fer feliç ningú.”
“Escriure durant estos mesos ha sigut un alleujament. Per moments, he aconseguit transcendir. Transcendir és una xicoteta resurrecció, ofereix consol. Tot allò que ofereix consol és bo. Encara que siga mentida.”
El recomano als que els interessa la llengua. O estimen els autors valencians.
La pluja, àvara, no vol amollar
la frescor del seu doll.
L'aljub és sec, la riera no baixa.
I es moren de set els sembrats.
Ans treien en processó els sants.
O invocaven els déus de la pluja.
Ara es refiem dels meteoròlegs.
I la Santa Televisió!
“Al meu país, la pluja no sap ploure”
ni crec que n'aprengui mai.
I, no obstant, l'ametller s'arrisca
a florir mostrant-nos el camí de l'esperança!
De vegades, divago
pels camins enyorats
dels dies de llum i roses
somriures furtius
amors ignorats
o volguts.
Tots hi sou. A la plaça Major
es balla la dansada.
Correm-hi tots,
que el nostre temps s'acaba.
Segueixo divagant.
Fora finestra, la grisor m'és companya.
