Can Pantaló IV
Els altres germans Meix Mani: la Glòria.
La quarta germana, Glòria, va anar-se’n a guanyar-se les garrofes a Barcelona amb el Marcial i l’Emilio. Ella tenia molt bones mans per a les labors, i va treballar en una casa de llenceria de la Plaça de Sant Jaume, que es deia Ca l’Aloi. A casa del seu oncle, Pepet Mani, germà de sa mare, i la seva dona, la tia Pilar, que vivien en una porteria del carrer d’Avinyó, (com les senyorets del quadre de Picasso), va conèixer el Josep Barrobés de ca Serengue de Batea (una nissaga que, en morir-se el seu germà Miquel, que n’era l’hereu, va desaparèixer). Era pintor de professió i músic de vocació, que havia tocat a la Banda Municipal de Batea i, un cop a Barcelona, on va anar a fer la mili i s’hi va quedar a viure, ho va fer a la Popular Sansense.
El Josep i la Glòria eren l’un per a l’altre, religiosos, seriosos, i bones persones. Va tenir dos fills, en Josep Maria, que va morir als dinou any de tuberculosi (en aquella època de postguerra feia estralls) i el Miquel, que va ser el meu marit. (Vam haver de demanar dispensa al bisbat de Tortosa).
La Glòria va estar molt vinculada a la seva parròquia, Sant Llorenç, on feia tota mena de tasques benèfiques. Ell n’era portant del Sant Crist.
En quedar-se viuda, va vindre a viure amb nosaltres fins als 96 anys, quan va posar-se malalta per primera vegada a la seva vida! Mai no va prendre cap medicament. Però sí que prenia cada dia una mica de bicarbonat. Potser aquest n’era el secret?
Mai no va oblidar Gandesa i, als seus nets, els meus fills, els feia fer damunt del genoll tot el recorregut del camí de la Fontcalda. Li agradaven els freses fetes i en tenia una per a cada ocasió. L’última que li vaig sentir dir, quan l’empapussava amb unes farinetes, va ser: Tot és bo el que l’olla cou.
Descansi en pau!
