diumenge, 23 d’abril de 2017

Sant Jordi


El cavall de Sant Jordi potser es va espantar
davant del drac,
però el seu genet el dominà amb mà segura.
La princesa bé s'ho valia.

      (Apliquem-nos el conte)

divendres, 21 d’abril de 2017

Pasqua



Pasqua s'omple de ressons de la vida que esclata
en cada arbre, en cada flor o matoll.
Per l'horitzó precís, navega
la vela blanca que se m'endú, lleugera,
cap a l'indret remot on recalen els somnis.





divendres, 7 d’abril de 2017

Evocació


Evoco sons, perfums, aurores i capvespres
de llum evanescent. La tarda flueix, lenta.
Cada minut, un record que es disgrega
dins la xarxa infinita del temps.





dimarts, 4 d’abril de 2017

Aniversari


Avui floreixen per a tu les roses
de l'abril. La vida bat intensament
dins del cor, amiga d'hores calmes.
Els anys són un replà d'on contemplem

l'encès fulgor del sol quan va a l'ocàs.  



diumenge, 2 d’abril de 2017

divendres, 31 de març de 2017

VI ANIVERSARI


Dins del silenci de la pau, les teves passes
s'allunyen. I el farcell de record
es va fent menys feixuc.
Als marges del camí, encara hi creixen,
les flors de primavera. I hi seguiran creixent quan jo no hi sigui.
Del que un dia vam ser només en queda la calidesa d'un adéu.



dimecres, 29 de març de 2017

Visionant Rodoreda



La senyora Florentina i el seu amor Homer

L'obra teatral del Mercè Rodoreda no és gaire coneguda ni representada. De fet, constitueix un art menor respecte a la seva prosa literària. Per no per això deixa de tenir interès. En aquest obra ens presenta el món burgès, tranquil i ensopit d'un pis de Sant Gervasi, d'una època periclitada, on una senyoreta, la Florentina, viu entre les seves flors -tan cares a Rodoreda-, les lliços de piano amb què es guanya la vida i les vistes rutinàries setmanals del seu amistançat, l'Homer. Un univers de bany maria que de cop es trenca i posa en evidència l'engany de la vida a què s'ha emmotllat la protagonista.
On excel·leix aquest muntatge teatral és en la interpretació dels seus personatges. La protagonista, Mercè Sampietro, les seves veïnes, Margarida Minguillon, Teresa Urroz i Carme Callol. El personatge interpretat per Toni Sevilla resulta -volgudament?- desdibuixat. Destaca Elisabet Casanovas interpretant la Zerafina, un paper que és un bombonet i que ella broda. Molt encertat també el decorat i el vestuari. Tot plegat va ser premiat amb una gran ovació.

Si busqueu en aquesta obra qualsevol transcendència, tindríeu un decepció. Però si només voleu una mena de crítica amable sobre la situació de la dona en aquell començament de segle XX o finals del XIX, i el seu incipient desvetllament, aleshores l'encertareu.   

dissabte, 25 de març de 2017

Incerta Glòria



Incerta glòria

Vaig anar a veure “Incerta Glòria” al Heron City, que és el multicinemes que tinc més a prop de casa. Primera sorpresa: un dimarts, a les 4,30, en aquest barri, i la sala de projecció era gairebé plena. Bon auguri.
Vaig decidir mirar la pel·lícula amb ulls nets, nous, oblidant la novel·la, per no establir comparacions, sempre odioses. I em va agradar molt. No és perfecta, però déu n'hi do! Molt bona l'ambientació i la interpretació. Fins i tot dels secundaris. Entre els protagonistes, m'agrada especialment l'Oriol Pla, que interpreta Juli Soleràs, desencantat, nihilista, inconformista. I, és clar, la Núria Prims en el paper de la carlana. També Marcel Borràs, l'altra punta del triangle amorós -o és un doble triangle?, està molt bé en el paper del Lluís, un jove idealista al qual les circumstàncies -la guerra i la passió envers la Carlana-, el desperten -i de quina manera!-, dels seus somnis a la dura realitat. Al final serà la Carlana qui, filant la seva teranyina, els destrueix a tots per preservar els seus interessos.

Un cop acabada la visió de la pel·lícula, corro a la meva llibreria a rescatar l'excel·lent novel·la de Joan Sales per tornar-la a llegir.  

dilluns, 20 de març de 2017

Present. Futur


Acollim el present, amples les ales
del pensament, plantem bandera
per tal que onegi al vent. Vida a la vida.
Amb l'arrel al passat, conquerim el present.
I que ens sigui penyora de futur.





divendres, 17 de març de 2017

Una crònica familiar

F. Xavier Baladia
L'avi Ninus

Després d'escriure “Abans que el temps ho esborri”, on aquest autor ens oferia un retrat impagable de la seva família, una afortunada representant de la burgesia catalana de finals del XIX i principis i mitjans del XX, Xavier Baladia retorna al seu propòsit de reviure el record d'aquells personatges i del seu context sociològic “abans que ho esborri el temps”. Aquesta vegada ens ofereix el retrat del seu avi, Francesc Xavier, a qui anomenaven familiarment Ninus.
Aquesta saga familiar ens fa evident aquell adagi que deia que els avis feien la fortuna, els fills la conservaven i els néts la dilapidaven. Així, hi troben alguns hereus escampa, per exemple el germà gran de la família, o sigui l'hereu, i com el segon fill, el Ninus, va haver de deixar la medicina per ajudar el seu pare en el negoci familiar, la fabrica tèxtil -eren cotoners-. El Ninus i la seva dona Montserrat, la Rat, representen d'aquesta burgesia que va anar-se adaptant als temps: guerra civil, franquisme -amb la consegüent adopció d'un castellà de conveniència-, sense abandonar els seus costums privilegiats: llotja al Liceu, xalet a la Molina, viatges, joies, servei abundant, roba de preu... Una vida que contrasta molt amb la que vivíem la gent treballadors, menestral o pagesa, de la postguerra.

F. Xavier Baladia, en reportar-nos les vivències els seus avant-passats, ens ofereix una radiografia d'aquell període històric, que ell evoca amb una certa nostàlgia. Un lectura molt recomanable, com també ho és la del seu anterior treball -que va ser portat al cinema com “Barcelona, abans que el temps ho esborri”-.  

diumenge, 12 de març de 2017

Primavera


Arreu la primavera
mostra els seus càntics.
Tot reneix, també tu,
petita flor del marge del camí.


dimarts, 7 de març de 2017

La flor de l'ametller


S'omple de noves expectatives
el camí del demà, que ja és avui.
La natura deixondeix la vella saba
i arreu reneix la flor de l'ametller.
Tota ruta és oberta, i tot somni possible.
.El nostre poble i jo abocats al futur.


dimecres, 1 de març de 2017

Ai del vençuts!

“Vae Victus”


Absolutament prescindible. Després del seu gran èxit, “Victus”, Sánchez Piñol va voler continuar explotant el personatge. O va ser per pressió editorial -la pela és la pela-. El cas és que aquest autor va decidir que el seu heroi, Martí Zubiria, emprengués una aventura al costat de les tribus indígenes -indis- de Carolina que lluitaven contra els invasors anglesos, utilitzant una estructura calcada a “Victus”, quant a personatges i situacions. Com se li queda curta -ja se sap que ara prevalen les narracions de moltes pàgines-, li fa continuar les peripècies al costat de Carrasclet, un dels herois, aquest sí, de la resistència del 1714 i lluita posterior. I encara li fa emprendre altres episodis cada vegada més rocambolescos. L'últim, el de Nova Zelanda, confesso que l'he llegit per sobre, temptada de deixar-lo inacabat de pur avorriment! El que m'ha semblat totalment inversemblant, és que el protagonista acabi matant els seus dos grans enemics, Berwick i Verboom, responsables de la caiguda de Barcelona. Una mena de venjança literària -justícia poètica?- ja que no real de dos personatges que van resultar funestos per a Catalunya. L'original, escrit en castellà, ha estat traduït a la nostra llengua per Xavier Pàmies, un reconegut professional d'aquesta mai prou reconeguda disciplina literària, Què seria de nosaltres sense els traductors que ens acosten als grans autors universals?  

divendres, 24 de febrer de 2017

Vil·la Joana. Vallvidrera, On va morir Verdaguer.



 La primavera guaita arreu.









 Ell llit on va morir el nostre gran poeta.
 Al fons, el Tibidabo.


diumenge, 19 de febrer de 2017

Dovlatov


Serguei Dovlàtov
LA MALETA
(Traducció Miquel Cabal Guarro)
Aquest escrit rus, en haver d'exiliar-se forçosament del seu país, només se'n va poder endur una maleta. Deu anys després, vivint a Nova York, va trobar en un armari aquella oblidada maleta. Dintre hi havia vuit objectes. I, sobre la història de l'adquisició d'aquest objectes, construeix vuit relats que ens mostren una mena d'autobiografia d'aquest autor i de les seves vicissituds. La seva ironia i el retrat que ens fa de la societat russa i els seus peculiars personatges m'ha fet pensar en les millors narracions de Txekhov. N'he subratllat algunes frases:
La majoria de la get considera irresolubles els problemes que tenen una solució que no els convé gaire”.
Tots els països esclavitzats tenen el mateix aspecte. Tots els pobles devastats són bessons. L'home perd en un instant la closca de tranquil·litat i riquesa. Immediatament se li embruta l'ànima ferida, òrfena...”
No és perquè sí que qualsevol llibre, fins i tot un de poc seriós, té forma de maleta”.

Em pregunto: si cadascun de nosaltres haguéssim d'anar-nos-en del nostre país -com a tants emigrants els passa ara mateix-, què hi posaríem, en una sola maleta?

dijous, 16 de febrer de 2017

dissabte, 11 de febrer de 2017

Sortida de sol



Contra la grisa quotidianitat del dies
les sortides i les postes de sol
hi posen un contrapunt d'exaltant

luminescència.

dimecres, 8 de febrer de 2017

Oates


Carol Oates.
D'aquesta autora americana, nascuda el 1938, que ha estat nominada per al Nobel, no havia llegit res fins que me la van recomanar. Té una obra immensa, i ha guanyat molts premis literaris. La llàstima és que no està traduïda al català. Val a dir que el primer llibre que en vaig llegir, “Belleflour”, no em va enganxar. Potser perquè el vaig trobar massa en la línia de realisme màgic, ja superat. No obstant, altres obres seves sí que m'han agradat. Com ara “La hija del sepulturero”, en què narra la difícil adaptació a la vida americana d'una família jueva d'exiliats que havia fugit d'Alemanya durant la persecució nazi, i que, absolutament traumatitzada, malda per negar els seus orígens, i “Blonde”, una narració novel·lada de la vida de Marilyn Monroe que et fa veure aquest mite del cinema des d'una altra perspectiva, amb totes les seves ombres i les seves llums. No és una autora complaent -pot ser molt dura-, però escriu molt i molt bé. 

dijous, 2 de febrer de 2017

Visita a l'exposició







Les fotos d'interiors no queden gairebé. Però l'exposició era esplèndida!