dissabte, 27 de maig de 2017

Camins de Gandesa



Camino per camins mai no oblidats
entre ametllers en fruit, els marges esmaltats
de rutilants roselles. Aspiro l'aire net, i sento
la piuladissa dels ocells, el bugonar
dels insectes, la calidesa del sol. La constant
reinvenció de la natura.
Adelerades, les orenetes, s'apropen als nius
amb la pitança per als menuts que esperen.
Retorno lentament, m'acompanya
el torrent dels records. La meravella
de ser un part del Tot, immersa en el moment.

dimarts, 23 de maig de 2017

Plaça de l'església


Plaça quieta, recollida sota l'ombra
amatent del campanar.
Les hores sonen lentes.
El temps sembla adormit.
La vida passa avall.

(Dibuix de l'Eduard Barrobés)


dimecres, 17 de maig de 2017

Plaça


Des del balcó de casa veig l'espilleig inconstant
de la llum jugant sobre la superfície de la plaça.
Els arbres de capçades d'un verd nou i brillat,
l'envolten protectors. I els pilons de pedra
desgastats per l'ús, inviten al repòs i a la xerrada.
Mentre els xiquets d'ara juguen adelerats
sense pensar com n'és, de breu, la vida. 


dijous, 11 de maig de 2017

Lectures Sant Jordi 2

Sergei Dovlàtov
El Parc


Després de llegir La Maleta, que em va agradar força, vaig decidir llegir més llibres d'aquest autor rus exiliat als EUA, així que, aquest Sant Jordi em vaig auto-regalar El Parc, acabat de publicar per “labreu edicions” i molt ben traduït per Miquel Cabal Guarro. En aquest llibre, l'autor ens narra la història d'una mena d'alter ego seu, un tal Boris Alikhànov, escriptor divorciat i sense feina, que un estiu decideix fer de guia turístic al parc Puixkin. En aquest llibre, com en l'anterior, retrobem una sèrie de personatges molt peculiars, molt russos -recorden els de Txejov-, descrits d'una manera irònica i brillant, així com els diàlegs amb que s'hi embranca. El protagonista busca la pau, no obstant aquesta pau és trencada per una vista inesperada que el torna a la seva crua realitat. Dovlatov va néixer el 1941 i va morir als 49 anys. Les seves narracions, que li van valdre ser invitat a deixar el seu país, i que van ser publicats als EUA, són actualment llegides i celebrades a Rússia. Són paradoxes del destí!  

dissabte, 6 de maig de 2017

Lectures post Sant Jordi. Argelagues.



Aquesta és la primera novel·la de la periodista Gemma Ruiz, que treballa a TV3, cosa que, suposo, ha contribuït a la publicació i difusió de la seva opera prima. Una obra que, dit sigui de passada, no aporta gaire gran cosa a la literatura. Ruiz pren per protagonistes de la seva història tres dones, dues treballadores arribades a Sabadell des dels pobles respectius que nodreixen les files de les obreres del tèxtil, abans i després de la guerra civil, i la filla d'una d'elles, modista. Fa l'efecte que l'autora s'ha inspirat en la vida de les seves àvies.

La trama és senzilla, sense cap línia de tensió que li doni força narrativa. Tot llisca sense gaires estridències ni grans daltabaixos. Potser com la vida de la majoria de la gent. Això sí, la llengua està molt treballada i força ben aconseguida. Per a mi, aquesta ha estat la part més interessant de la lectura.       

dimecres, 3 de maig de 2017

Rosa


L'encant, efímer, de la rosa
consisteix a no saber
que demà
                    serà desclosa.



.

diumenge, 30 d’abril de 2017

Arbres


Un sol líquid desdibuixa
l'ombra del arbres. Alta la copa
i al cim

rastres de llum entre les tendres fulles.


dimarts, 25 d’abril de 2017

Llegint


EL SIGLO DE LAS LUCES d'Alejo Carpentier

Feia anys que havia llegit aquesta novel·la, que ara he rellegit i m'ha entusiasmat tant com ho va fer llavors. Era l'època del boom sud-americà, en què triomfava García Márquez i el seu “Cien años de soledad”. Però jo preferia aquest autor cubà, al qual, el gran èxit del colombià va eclipsar. Alejo Carpentier (1904-1980) escriu també d'una manera barroca, amb un castellà prodigiós, però el que en Márquez és realisme màgic, aquí és realisme autèntic escrit d'un manera diguem-ne màgica. A través d'un personatge real, Víctor Hugues, ens narra com la revolució francesa, amb totes les seves llums i les seves crueltats va arribar a les Antilles. Amb les noves proclames de llibertat, igualtat i fraternitat, van arribar la guillotina, els abusos i l'arbitrarietat -a mesura que els esdeveniments es desenvolupaven a França: ascensió i caiguda dels girondins, o dels jacobins, fins a l'arribada -i caiguda posterior de Napoleó-. Tots els canvis efectuats a París eren imitats i magnificats a les illes colonitzades pels francesos: Guadalupe, Saint Domingue (Haití), Cayena... Així, es va promulgar l'abolició de l'esclavitud per, més endavant, tornar-la a establir, amb tota la crueltat necessària per reduir una població que ja se sentia lliure. Els europeus, a més dels seus edicte i lleis, hi portaren malalties que van fer estralls entre els nadius.


En fi, una història molt alliçonador servida amb un estil meravellós. Si no l'heu llegida, no dubteu a fer-ho. És una grandíssim novel·la. I tota una lliçó dels efectes nefastos que el progrès mal aplicat pot arribar a produir

diumenge, 23 d’abril de 2017

Sant Jordi


El cavall de Sant Jordi potser es va espantar
davant del drac,
però el seu genet el dominà amb mà segura.
La princesa bé s'ho valia.

      (Apliquem-nos el conte)

divendres, 21 d’abril de 2017

Pasqua



Pasqua s'omple de ressons de la vida que esclata
en cada arbre, en cada flor o matoll.
Per l'horitzó precís, navega
la vela blanca que se m'endú, lleugera,
cap a l'indret remot on recalen els somnis.





divendres, 7 d’abril de 2017

Evocació


Evoco sons, perfums, aurores i capvespres
de llum evanescent. La tarda flueix, lenta.
Cada minut, un record que es disgrega
dins la xarxa infinita del temps.





dimarts, 4 d’abril de 2017

Aniversari


Avui floreixen per a tu les roses
de l'abril. La vida bat intensament
dins del cor, amiga d'hores calmes.
Els anys són un replà d'on contemplem

l'encès fulgor del sol quan va a l'ocàs.  



diumenge, 2 d’abril de 2017

divendres, 31 de març de 2017

VI ANIVERSARI


Dins del silenci de la pau, les teves passes
s'allunyen. I el farcell de record
es va fent menys feixuc.
Als marges del camí, encara hi creixen,
les flors de primavera. I hi seguiran creixent quan jo no hi sigui.
Del que un dia vam ser només en queda la calidesa d'un adéu.



dimecres, 29 de març de 2017

Visionant Rodoreda



La senyora Florentina i el seu amor Homer

L'obra teatral del Mercè Rodoreda no és gaire coneguda ni representada. De fet, constitueix un art menor respecte a la seva prosa literària. Per no per això deixa de tenir interès. En aquest obra ens presenta el món burgès, tranquil i ensopit d'un pis de Sant Gervasi, d'una època periclitada, on una senyoreta, la Florentina, viu entre les seves flors -tan cares a Rodoreda-, les lliços de piano amb què es guanya la vida i les vistes rutinàries setmanals del seu amistançat, l'Homer. Un univers de bany maria que de cop es trenca i posa en evidència l'engany de la vida a què s'ha emmotllat la protagonista.
On excel·leix aquest muntatge teatral és en la interpretació dels seus personatges. La protagonista, Mercè Sampietro, les seves veïnes, Margarida Minguillon, Teresa Urroz i Carme Callol. El personatge interpretat per Toni Sevilla resulta -volgudament?- desdibuixat. Destaca Elisabet Casanovas interpretant la Zerafina, un paper que és un bombonet i que ella broda. Molt encertat també el decorat i el vestuari. Tot plegat va ser premiat amb una gran ovació.

Si busqueu en aquesta obra qualsevol transcendència, tindríeu un decepció. Però si només voleu una mena de crítica amable sobre la situació de la dona en aquell començament de segle XX o finals del XIX, i el seu incipient desvetllament, aleshores l'encertareu.   

dissabte, 25 de març de 2017

Incerta Glòria



Incerta glòria

Vaig anar a veure “Incerta Glòria” al Heron City, que és el multicinemes que tinc més a prop de casa. Primera sorpresa: un dimarts, a les 4,30, en aquest barri, i la sala de projecció era gairebé plena. Bon auguri.
Vaig decidir mirar la pel·lícula amb ulls nets, nous, oblidant la novel·la, per no establir comparacions, sempre odioses. I em va agradar molt. No és perfecta, però déu n'hi do! Molt bona l'ambientació i la interpretació. Fins i tot dels secundaris. Entre els protagonistes, m'agrada especialment l'Oriol Pla, que interpreta Juli Soleràs, desencantat, nihilista, inconformista. I, és clar, la Núria Prims en el paper de la carlana. També Marcel Borràs, l'altra punta del triangle amorós -o és un doble triangle?, està molt bé en el paper del Lluís, un jove idealista al qual les circumstàncies -la guerra i la passió envers la Carlana-, el desperten -i de quina manera!-, dels seus somnis a la dura realitat. Al final serà la Carlana qui, filant la seva teranyina, els destrueix a tots per preservar els seus interessos.

Un cop acabada la visió de la pel·lícula, corro a la meva llibreria a rescatar l'excel·lent novel·la de Joan Sales per tornar-la a llegir.  

dilluns, 20 de març de 2017

Present. Futur


Acollim el present, amples les ales
del pensament, plantem bandera
per tal que onegi al vent. Vida a la vida.
Amb l'arrel al passat, conquerim el present.
I que ens sigui penyora de futur.





divendres, 17 de març de 2017

Una crònica familiar

F. Xavier Baladia
L'avi Ninus

Després d'escriure “Abans que el temps ho esborri”, on aquest autor ens oferia un retrat impagable de la seva família, una afortunada representant de la burgesia catalana de finals del XIX i principis i mitjans del XX, Xavier Baladia retorna al seu propòsit de reviure el record d'aquells personatges i del seu context sociològic “abans que ho esborri el temps”. Aquesta vegada ens ofereix el retrat del seu avi, Francesc Xavier, a qui anomenaven familiarment Ninus.
Aquesta saga familiar ens fa evident aquell adagi que deia que els avis feien la fortuna, els fills la conservaven i els néts la dilapidaven. Així, hi troben alguns hereus escampa, per exemple el germà gran de la família, o sigui l'hereu, i com el segon fill, el Ninus, va haver de deixar la medicina per ajudar el seu pare en el negoci familiar, la fabrica tèxtil -eren cotoners-. El Ninus i la seva dona Montserrat, la Rat, representen d'aquesta burgesia que va anar-se adaptant als temps: guerra civil, franquisme -amb la consegüent adopció d'un castellà de conveniència-, sense abandonar els seus costums privilegiats: llotja al Liceu, xalet a la Molina, viatges, joies, servei abundant, roba de preu... Una vida que contrasta molt amb la que vivíem la gent treballadors, menestral o pagesa, de la postguerra.

F. Xavier Baladia, en reportar-nos les vivències els seus avant-passats, ens ofereix una radiografia d'aquell període històric, que ell evoca amb una certa nostàlgia. Un lectura molt recomanable, com també ho és la del seu anterior treball -que va ser portat al cinema com “Barcelona, abans que el temps ho esborri”-.  

diumenge, 12 de març de 2017

Primavera


Arreu la primavera
mostra els seus càntics.
Tot reneix, també tu,
petita flor del marge del camí.


dimarts, 7 de març de 2017

La flor de l'ametller


S'omple de noves expectatives
el camí del demà, que ja és avui.
La natura deixondeix la vella saba
i arreu reneix la flor de l'ametller.
Tota ruta és oberta, i tot somni possible.
.El nostre poble i jo abocats al futur.


dimecres, 1 de març de 2017

Ai del vençuts!

“Vae Victus”


Absolutament prescindible. Després del seu gran èxit, “Victus”, Sánchez Piñol va voler continuar explotant el personatge. O va ser per pressió editorial -la pela és la pela-. El cas és que aquest autor va decidir que el seu heroi, Martí Zubiria, emprengués una aventura al costat de les tribus indígenes -indis- de Carolina que lluitaven contra els invasors anglesos, utilitzant una estructura calcada a “Victus”, quant a personatges i situacions. Com se li queda curta -ja se sap que ara prevalen les narracions de moltes pàgines-, li fa continuar les peripècies al costat de Carrasclet, un dels herois, aquest sí, de la resistència del 1714 i lluita posterior. I encara li fa emprendre altres episodis cada vegada més rocambolescos. L'últim, el de Nova Zelanda, confesso que l'he llegit per sobre, temptada de deixar-lo inacabat de pur avorriment! El que m'ha semblat totalment inversemblant, és que el protagonista acabi matant els seus dos grans enemics, Berwick i Verboom, responsables de la caiguda de Barcelona. Una mena de venjança literària -justícia poètica?- ja que no real de dos personatges que van resultar funestos per a Catalunya. L'original, escrit en castellà, ha estat traduït a la nostra llengua per Xavier Pàmies, un reconegut professional d'aquesta mai prou reconeguda disciplina literària, Què seria de nosaltres sense els traductors que ens acosten als grans autors universals?  

divendres, 24 de febrer de 2017

Vil·la Joana. Vallvidrera, On va morir Verdaguer.



 La primavera guaita arreu.









 Ell llit on va morir el nostre gran poeta.
 Al fons, el Tibidabo.


diumenge, 19 de febrer de 2017

Dovlatov


Serguei Dovlàtov
LA MALETA
(Traducció Miquel Cabal Guarro)
Aquest escrit rus, en haver d'exiliar-se forçosament del seu país, només se'n va poder endur una maleta. Deu anys després, vivint a Nova York, va trobar en un armari aquella oblidada maleta. Dintre hi havia vuit objectes. I, sobre la història de l'adquisició d'aquest objectes, construeix vuit relats que ens mostren una mena d'autobiografia d'aquest autor i de les seves vicissituds. La seva ironia i el retrat que ens fa de la societat russa i els seus peculiars personatges m'ha fet pensar en les millors narracions de Txekhov. N'he subratllat algunes frases:
La majoria de la get considera irresolubles els problemes que tenen una solució que no els convé gaire”.
Tots els països esclavitzats tenen el mateix aspecte. Tots els pobles devastats són bessons. L'home perd en un instant la closca de tranquil·litat i riquesa. Immediatament se li embruta l'ànima ferida, òrfena...”
No és perquè sí que qualsevol llibre, fins i tot un de poc seriós, té forma de maleta”.

Em pregunto: si cadascun de nosaltres haguéssim d'anar-nos-en del nostre país -com a tants emigrants els passa ara mateix-, què hi posaríem, en una sola maleta?