divendres, 31 d’octubre del 2014

La Farsa de Gandesa





-->

Primer de tot, cal felicitar la gent de Gandesa que han fet possible la -fa molts anys anhelada-, representació de la Farsa de Gandesa, el fallit matrimoni reial, celebrat l'any 1319, entre l'infant Jaume -no Alfons com diu la crònica publicada a l'Ebre-, fill de Jaume II el Just i hereu de la Corona de Catalunya i Aragó, amb la princesa Elionor de Castellà i Lleó, filla del difunt rei Sanç i germana d'Alfons XI. I dic Elionor, en català, perquè així consta el seu nom a la “Crònica de Pere el Cerimoniós”, de qui va ser madrastra.
Un altre error, que no sé d'on ha sortit, és assegurar que amb aquest enllaç matrimonial s'havien d'unir els regnes dels respectius cònjuges. Res més lluny de la realitat. Castellà i Lleó ja tenien rei!
El que s'hi jugava, en aquest casament, era el dot de la núvia, que havia estat donat com a penyora quan es va formalitzar el compromís entre els pares respectius. I que, en cas de ruptura d'aquest compromís, calia retornar. I no era pas poca cosa. Es tractava dels castells d'Atienza, de Gomar, d'Osma, de Caneren i de Monteagudo de Múrcia. Hi havia també la paraula d'honor donada pel rei Jaume II, el Just, pare del nuvi.
La pressió sobre el jove príncep, que volia professar a l'orde del Cister, al monestir de Santes Creus, va ser tan forta que el va obligar a complir les ordres del seu pare i rei, encara que, immediatament després de la boda -feta amb tota la pompa que el cas requeria-, va fugir per fer-se religiós tal com era el seu desig.
Ara bé, el dot de la núvia no es va perdre, ja que, uns anys més endavant, en quedar-se vidu el príncep Alfons, segon fill de Jaume II -que va heretar el tron-, i un cop aconseguida de Roma l'anul·lació del casament de Jaume i Elionor, es va poder casar amb la núvia rebutjada.
Segons la citada crònica de Pere el Cerimoniós, la reina Elionor no va estimar gaire els seus súbdits catalans. Es veu que no els perdonava del tot l'afront. Ai, la història!

dimarts, 28 d’octubre del 2014

Llengua


Llengües

Des que el reis dits catòlics es van unir en matrimoni, tot i el seu reconegut lema: “Tanto monta monta tanto Isabel como Fernando”, els castellans ja van anar donant proves que, tal com havia dit Nebrija: “La lengua es la compañera del Imperio”. Així que, ja des dels Àustries, el castellà ha maldat per sobreposar-se al català i, a poder ser, minimitzar-lo, per acabar eliminant-lo. No obstant, l'estocada definitiva va venir amb el Borbons, no sols el Decret de Nova Plana del Felip V, sinó tot un seguit d'edictes i provisions per tal d'aconseguir el seu propòsit. I, quan no han estat prohibicions, han estat intents de ridiculitzar-lo -dir-ne lapao o xarpurreau a la Franja, o que era un llengua inculta, de llauradors, a València -la pàtria de Joanot Martorell i Ausiàs March!-, han estat constants. (D'aquests intents uniformadors, en va ser mestra França. Allà, tota llengua no francesa, era “patues”, terme despectiu. I és reveladora l'anècdota de l'interrogatori a Bernadeta, a Lorda, -no Lourdes-, a la qual van demanar en quina llengua se li dirigia aquella senyora que se li apareixia. Quan ella va dir que en la parla d'allà, o sigui l'occità, li van assegurar, molt cofois, que en tal cas, no podia ser la Mare de Déu, ja que tan digna senyora només podia expressar-se en llatí o en francès!)
El fet ve, doncs, de lluny, i no s'ha aturat pas. No va ser Suárez, ara tan mitificat, que va dir que el català no servia per a la ciència?
Un altre sistema, que no s'ha aturat mai, ha estat l'afany secular de trossejar-la, de dividir-la. “Divide y vencerás”. De prendre petites mostres de varietat dialectal, pròpia de totes les llengües, per afirmar, en contra del criteri de filòlegs i universitats, que el valencià, per exemple, no era la mateixa llengua que el català. I que pervenia d'una mena de mossàrab, quan no de l'àrab directament.
Ara bé, quan es tracta del castellà, aleshores no s'hi valen bromes. De primer se'l puja a categoria d'espanyol, així es converteix, a parer seu, en la llengua comuna en detriment de cap altra. Defensen a capa i espasa la seva unitat, i, per evitat el perill que algun país sud-americà se separi del tronc comú, accepten al nou diccionari de la llengua vocables de tota mena que pervenen de llengües ameríndies o de noves aportacions de la rica i variada emigració a aquelles terres. Dues vares de mesurar, com sempre!
En aquesta Espanya, que encara molts defensen, és més fàcil ser acceptat un sud-americà que un català. Els seus accents enriqueixen el “acerbo patrio”. L'accent dels catalans, en canvi, els resulta insofrible. No sols rebutgen que parlem la nostra llengua, sinó que parlem la seva si no és dissimulant completament la nostra procedència.
Aquesta és l'Espanya de la qual ens hem d'alliberar. No n'hi ha d'altra!

dilluns, 20 d’octubre del 2014

Ítaca


Bufen vents

Bufen vents de llibertat dellà les portes
que molts voldrien mantenir tancades.
S'acosten dies de dolor i de joia,
de compromís, i d'esmolar les eines
que ens llegaren els avis: la constància,
la voluntat, el seny, també la rauxa,
la fe en un món millor que ja s'albira,
i una llengua que molts van voler morta.
S'acosta l'hora d'enlairar senyeres,
d'ajuntar-nos les mans, de sortir fora
i proclamar que som poble entre pobles.
Qui en l'hora d'avançar, dubta i recula
no es digne de l'Ítaca que ens espera.

diumenge, 19 d’octubre del 2014

Plaça Catalunya







Manifestació del 19 d'octubre a favor de les votacions. Conscient d'haver viscut un acte històric. Endavant!

dimecres, 15 d’octubre del 2014

El faro



El faro, cruïlla de disbarats.

Ho confesso, jo que no acostumo a lligar-me als serials -per no veure, no veig La Riera-, m'he enganxat al “El Faro, cruïlla de camins”. Tot va començar aquest estiu, a l'Escala, perquè el meu fill Marc n'és un dels traductors al català, i, de tant en tant, em demanava parer sobre alguna frases feta, i jo li suggeria alguna solució. I, per comprovar-ne el nivell lingüístic, la vaig començar mirar.
La trama és inversemblant, les situacions allargassades, els diàlegs repetitius, sense un gram d'originalitat. Els malentesos i les situacions equívoques són d'una malaptesa imperdonable. Tot grinyola. No hi ha per on agafar-ho.
Els actors fan el que poden, pobrets, per donar realisme als personatges, sobretot la protagonista femenina. En canvi, el noi, és d'un sòmines que fa caure d'esquena. Es veu que el van triar només perquè és mono. O potser és culpa del paper que li fan fer, de ximplet integral.
I vet ací, que precisament per la seva mateixa absurditat, em fa gràcia. Sí, perquè només t'ho pots prendre de broma. En aquest moment, ja tenim la noia embarassada del fill i casada amb el pare! Una mare boja que s'ha passat més de vint anys en estat zombi, per culpa del tractament, que ha controlat la tia Rosa, la dolenta de la sèrie, que hi és amb ganes, de dolenta. Un fill que, tot i que la mare el va abandonar de petit, porta el seu cognom en lloc del del pare, que és qui n'ha tingut cura. Etc. Etc. Etc. Quins cracs, els guionistes!

diumenge, 12 d’octubre del 2014

Paco Candel




Ara fa 50 anys, Paco Candel va publicar ELS ALTRES CATALANS, tot un encert. De la lectura, en recordo una escena que em va colpir. Un d'aquelles famílies d'emigrants que s'havien instal·lat de manera precària a la perifèria de Barcelona, tenia el pare, ja molt gran, la cura del qual es repartien un temps determinat cada fill. Fins que un dia, un dels fills, porta el pare, malalt, a casa del germà. Aquest diu que encara no li toca. Mentre els dos germans discuteixen la jugada, el pare, estirat sobre el carretó amb què l'han traslladat, espera al mig del carrer. I llavors comença a ploure. La pluja, benigna, es va confonent amb les llàgrimes del pare, que l'entoma en plena cara. Símbol del patetisme de la situació de moltes d'aquella famílies. L'encert del títol va ser anomenar-los catalans, els altres catalans, encara no reconeguts per la immensa majoria dels de tota la vida. Sortosament, molts dels fills d'aquells i dels nous emigrants, ja es consideren, i els considerem, catalans de ple dret. Un dret que s'han guanyat amb la seva suor i la seva integració. Gràcies Paco, tu ens vas marcar a tots el camí!

dimecres, 8 d’octubre del 2014

No em deixis mai



No em deixis mai.
Kazuo Ishiguro

D'aquest autor d'origen japonès i de filiació literària anglesa -país on els seus pares van emigrar-, n'havia llegit EL QUE RESTA DEL DIA, una excel·lent novel·la de la qual se'n va fer una pel·lícula força reeixida. No sempre les adaptacions cinematogràfiques l'encerten.
Ara n'he llegit NO EM DEIXIS MAI, que, amb el seu estil, molt personal, ens explica una història inquietant. La d'una noia, la Khaty que rememora la seva estada en una residència per a nois i noies, a Anglaterra, i la seva relació amb altres alumnes, sobretot el Tommy i la Ruth, i els tutors de la institució. A poc a poc, anem descobrint, amb ella, qui són aquests alumnes i per a quina terrible realitat han estat programats.
L'autor ens planteja un interrogant: uns possibles clons humans -recordem l'ovella Dolly-, tindrien o no tindrien ànima? Podrien considerar-se humans de ple dret, o només cossos destinats a l'experimentació mèdica? Quan alguns éssers diguem-ne humans decreten que altres éssers no tenen ànima -cas dels esclaus americans-, ja poden fer-ne el que vulguin: maltractar-los, vendre'ls i comprar-los, matar-los si es dóna el cas, amb l'empar de la llei i sense possibilitat de defensa, com es fa amb els animals.
Millor que no us n'expliqui el final, que, de fet, ja es veu a venir. El que és segur és que aquesta lectura no us deixarà indiferents.
La traducció, molt bona com totes les seves, és de Sergi Pàmies.

Després de llegir la novel·la, he visionat la pel·lícula, NEVER LET ME GO, del 2010. No és una mala versió, però s'hi perden molts dels matisos de l'obra de Kazuo Ishiguro. Això sí, aconsegueix captar l'atmosfera depriment, gràcies a la fotografia, de tons apagats, i la música que l'acompanya.
Quan has llegit una història, al menys em passa a mi, acostumes a imaginar-te'n els protagonistes. En aquest cas, trobo molt encertada la tria de l'actriu que fa de Kathy, Careny Mulligan, amb la seva expressió desvalguda, i el seu aspecte de criatura innocent. També està bé Andrew Mulligan interpretant Tommy, un noiet que oscil·la entre el desconcert i l'acceptació, fins l'esclat final. En canvi, tot i que treballa molt bé i que és una actriu que m'agrada força, no he trobat que el físic potent de la Keira Knightley sigui el més idoni per a donar vida al personatge de Ruh.

diumenge, 5 d’octubre del 2014

Pàmies


-->
Sergi Pàmies
Cançons d'amor i de pluja

Aquest autor em va costar d'acceptar perquè em semblava una còpia de Quim Monzó, i no massa reeixida. Per això no n'havia seguit gaire la trajectòria.
Ara he llegit aquestes cançons o contes, o relats, més pròpiament dits. I déu n'hi do! Vull dir que estant escrits amb gràcia, tot i que els temes resulten una mica aleatoris. Al costat de petites anècdotes o digressions més o menys reeixides, en trobem alguns, els que més m'han interessat, en què parla de la mare, o del pare i els oncles. Aquí la ironia es torna més amable. Més humana i melangiosa. Tant de bo aquest hagués estat el tema de tots ells. Barrejar invenció i autobiografia fa que no s'acabi de decantar per una o per l'altra i desconcerta el possible lector.
Molt bonic el títol. Una cosa que costa molt d'aconseguir. I més per a un llibre de relats.

dijous, 2 d’octubre del 2014

Apunts Escala. Final d'agost


22 agost, divendres
Tot el dia que plou, i, de tant en tant, trona. A les notícies del migdia han dit que pertot és igual, que al Maresme hi ha hagut un aiguat. Un dia seguit de pluja, al bo de l’estiu, destarota la gent. Comprar s’ha convertit en una alternativa a la platja. Ahir tarda, encara vaig poder fer el meu passeig habitual, resseguint el litoral, i contemplar la posta de sol. Avui ni això. A la Plaça de l’Univers feien ballaruga per a tothom, una noia a l’escenari marcava els passos i el nombrós públic els seguia, obedient. Ballar agrada a tothom. La música, quin gran invent de la humanitat.

Apunts d'estiu. 25 agost.
Havia rentat roba i l’he hagut d’estendre al garatge, amb l’estenedor plegable. Quin temps, Senyor! M’imagino que la setmana que ve això serà un desert. Els turistes emigraran tots alhora, com les orenetes. Com jo mateixa.
Penso què deuen de fer els ocells amb aquest temps. Un parell de coloms s’estava ajocat, arraulits, en l’antena de la televisió de la casa del davant. Com i quan mengen?
He acabat el llibre del Bosch, a l’e-book, que m’ha agradat força, i ja he fet un tast de CAIM, de Saramago, un altre dels que vaig carregar. Sort que vaig ser previsora! I he llegit una bona part del de la Chevalier, distret, que em recorda, pel tema, LA CABAÑA DEL TIO TOM. Va de negres esclaus que fugien dels seus amos i, passant per Ohio, anaven cap a Canadà, ajudats per les comunitats de quàquers, com ara la protagonista de la novel·la. Un estiu de pluja dona per a molt!
I segueix tronant!

27 agost.
Demà divendres torno a Barna. Em sap greu pel jardí, que ara està força bé, però la realitat quotidiana s'imposa. Trobaré a faltar les caminades al llarg del passeig, vora el mar, sempre igual i sempre diferent. Els esmorzars a la terrasseta, a l'ombra de l'altea. La convivència amb els fills i néts. Els bons amics de l'Escala. Però la vida és així, plena de renúncies i retrobaments. Fugaç i inaferrable.