-->
Sergi Pàmies
Cançons d'amor i de pluja
Aquest autor em va costar d'acceptar
perquè em semblava una còpia de Quim Monzó, i no massa reeixida.
Per això no n'havia seguit gaire la trajectòria.
Ara he llegit aquestes cançons o
contes, o relats, més pròpiament dits. I déu n'hi do! Vull dir que
estant escrits amb gràcia, tot i que els temes resulten una mica
aleatoris. Al costat de petites anècdotes o digressions més o menys
reeixides, en trobem alguns, els que més m'han interessat, en què
parla de la mare, o del pare i els oncles. Aquí la ironia es torna
més amable. Més humana i melangiosa. Tant de bo aquest hagués
estat el tema de tots ells. Barrejar invenció i autobiografia fa que
no s'acabi de decantar per una o per l'altra i desconcerta el
possible lector.
Molt bonic el títol. Una cosa que
costa molt d'aconseguir. I més per a un llibre de relats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada