dijous, 26 d’abril de 2012

Sant Jordi 2012: Impressions


La parella que avui s'estava fent petons
davant d'una parada de roses de Sant Jordi,
tenia bru i daurat el color de la pell
cosa que delatava la seva procedència
de més enllà del mar. Ella duia una rosa
agafada a la mà. No sé si ell duia un llibre
en tot cas han complert amb ànsia el ritual
que els confereix de facto patent de catalans.
El dia, ventoler, amuntegava núvols
i els tornava a amollar, giravoltant pel cel.
A l'andana del metro, i ben fosca la pell,
un indigent mostrava la duresa del temps
estirat sobre el terra, i molt agemolit.
Potser somiava Àfrica, de perfums penetrants,
de colors i de sons que ja no pot sentir.
I, per un curt moment, tornava a ser feliç.
Ramades de turistes, com les moles de peix,
que van a la deriva, omplien l'estació.
Complert el ritual, que marca la diada
tornava cap a casa amb llibres a les mans
i un agredolç anhel de ser amb tots i amb ningú
mentre el metro em portava de retorn cap a enlloc.

diumenge, 22 d’abril de 2012

Paraula de drac



Jo, el drac de Sant Jordi, afirmo que m'he cansat que em convertiu en el dolent de la pel·lícula. Una princesa figa-flor, un cavaller exaltat i jo, au, cada any a pringar-la. Doncs ja n'hi ha prou d'aquest color! Jo el drac, reivindico el paper dels dracs. Sense nosaltres, no hi hauria història, ni sants, ni princeses, ni festa del llibre, ni, deixeu-m'ho dir clar, Palau de la Generalitat amb capella inclosa.
Quan a la princesa, encara no n'esteu prou servits de reialesa de pa sucat amb oli? O voleu esperar que s'acabin els elefants, com es van acabar els dracs, per adonar-vos que no tot s'hi val i campi qui pugui?
Bé, acabo perquè si continuo traient foc pels queixals, de la indignació, acabaré cremant aquest coi d'invent vostre dels ordinadors, faces, internets i la resta de punyetes modernes. Uhhh! Oi que ara sí que us he acollonit?

(Foto del mural de la Capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat)

dijous, 19 d’abril de 2012

Delta de l'Ebre






Després de la lectura dels Col·loquis del Cristòfol Despuig, anar a visitar el Delta de l'Ebre és una experiència diferent. Molt conscient del que s'ha perdut però sobretot del que encara és conserva. Tot i ser un dia molt ventoler, que propiciava les aus a ajocar-se, vam veure molta vida pels diferents indrets. Encara no s'havien omplert els camps, que els arrossaires preparaven a consciència per a l'arribada prodigiosa de l'aigua. Perquè l'aigua ho és sempre, un prodigi. No obstant, vam veure flamencs, un agró roig, ànecs, gavines, camallargs, martinets, moltes fotxes... Les primeres orenetes, agemolides en una branca sobre l'aigua. I una lluminositat potent.
Hi havia anat moltes vegades, en diferents èpoques, i sempre la sensació és de meravella. Com és meravellosa l'acollida de la gent d'aquells indrets.
M'agrada pensar que aquest espai continuarà viu i ple de vida per a les noves generacions!
(A l'última foto, ampliada, hi veureu un grupet de fotxes)

dimecres, 11 d’abril de 2012

Col·loquis de Tortosa


Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa
de Cristòfol Despuig
(Edició crítica d'Enric Querol i Josep Solervicens)

De la lectura d'aquests col·loquis en destacaria tres coses. La primera constatar que, tot i que vaig estudiar filologia catalana i en coneixia l'existència, mai ningú em va aconsellar que els llegís i molt menys es van comentar a classe, cosa que em sembla una gran pèrdua; sort que ara me n'he rescabalat.
La segona és adonar-se que tot i que són datats del 1557, època dels Àustries, el seu autor ja es queixa de la preponderància i caràcter dels castellans, en detriment de la nostra llengua, cultura i història. “...és una gentil nació, la catalana, valerosa i molt sàvia, per bé que avui també s'està arrimada (apartada, deixada de banda) com ho està l'aragonesa i la valenciana, que estos castellans s'ho beuen tot”. Us sona? Doncs mireu això: “Que són quasi d'esta manera, que per no publicar la glòria dels espanyols que no són castellans, celen (amaguen) la veritat, i per fer gloriosa la sua pròpia nació no dubten d'escriure mentires”.
La tercera cosa, i que a mi m'ha impactat més per tal com sóc una gran amant de la natura, és quan descriu la quantitat de fauna que es trobava en aquest territori i que ja no s'hi troba. Per exemple, de pesca, tan abundosa pel fet que en tenien del riu, dels estanys i del mar. Del riu destaca les llamprees, els esturions i les sabogues, “delicats peixos millors que de mar”, i una gran quantitat d'espècies que han desaparegut d'aquelles verals. I quines es pescaven segons l'època de l'any i l'ormeig adequat. Una joia de lèxic.
Pel que fa a les aus, en cita més de trenta classes! Jo en destacaria, a més dels cignes, els flamencs, gavines i ànecs diversos, altres que pràcticament han desaparegut com els gansos, les grues, els frarets, les àligues pescaires, les àligues caudals, o els alcaravans( torlits). A més de falcons, astors, esparvers etc. etc.
Quan a caça, cita entre altres els porcs salvatges, les cabres munteses, els cérvols, els cabirols. I també fagines, genetes, teixons, gats cervals, llops i raboses.
M'ha resultat molt interessant la forma que tenien de caçar porcs senglars: els perseguien a cavall fins a fer-los caure al riu, i allà els envestien amb barques i els enllaçaven. En aquesta cacera també hi participaven dones, i sembla ser que tothom s'hi divertia molt. (La carn es venia a les carnisseries).
Tampoc no hi falten alguns refranys que ens han pervingut com ara: Per dir les veritats es perden les amistats. Qui bé et voldrà et farà plorar. Qui no mira avant, arrera cau.
I algun que no sabia: Forta és la roca, pus (més) fort qui la derroca!
Cal agrair la Introducció i les Notes a càrrec dels citats Querol i Solervicens. Ha estat un plaer!

diumenge, 8 d’abril de 2012

Pasqua florida



Fa olor de primavera, aquesta Pasqua.
El sol, a poc a poc, dilata els dies
en tardes lluminoses d'alè tebi.
Ha plogut a la fi: una complanta
de gotes irisades que assacien
la set eterna del sembrat, de l'arbre,
de la deu de la font, la set dels homes.
Però hi ha set d'anhels sempre insaciables
en el pou sense fons de la inconsciència.

Orsem a la deriva de la història
muntats en el rai fràgil de la vida.

(Foto: Puig Cavaller amb ametllers florits)

dimarts, 3 d’abril de 2012

Minyones i mestresses



Criadas y señoras
Kathryn Stockett
(The Help)
Jackson, Mississipi, 1962

Quan una amiga em va deixar aquest llibre, confesso que el vaig començar a llegir amb força malfiança. Una mica de “A dalt i a baix”, vaig pensar, amanit amb salsa americana. Però a mesura que avançava en la lectura, em vaig adonar que era alguna una cosa més. Era un posar-nos a l'espill una imatge de nosaltres mateixos, com a blancs imbuïts de la nostra superioritat, d'unes maneres de fer i pensar que no ens afavoreixen gens.
Podem creure, és clar, que nosaltres no tenim res a veure amb aquelles dones blanques de principis dels anys 60, en una societat tan racista com la de Jackson, Mississipi, els mateixos anys que Luther King lluitava pels drets civils dels negres americans, cosa que li va costar la vida, i van assassinar el president Kennedy pels seus posicionaments. No, nosaltres no som així, gràcies Déu. Però, a veure, qui són ara les nostres “minyones” o dones de fer feina? La majoria sud-americanes. Nosaltres creiem que les tractem bé, com s'ho creien els terratinents americans del sud que tractaven els seus esclaus amb un cert paternalisme. (No tots eren tan bèsties com els que surten a La cabana del oncle Tom!) Però jo no n'estic tan segura. Potser algun dia, una d'aquestes dones, molt espavilada ella, explicarà les seves vivències, i llavors sí que riurem. O plorarem!