dimecres, 26 de setembre del 2012

Notes d'estiu I

Apunts d’avui, 26 de juliol: em llevo a quarts de vuit i baixo a buscar el diari, una mica més de mitja hora a peu entre anar i venir. És una passejada que m’agrada perquè en bona part discorre pel passeig de Riells, a tocar de la platja, en aquella hora neta, aplanada i acabada de rastellar, només amb les petjades els primers banyistes matiners que s’han acostat al mar. Un mar pla i llis, brunyit com un mirall d’argent. Prop meu passen esforçats esportistes que suen la samarreta corrent amunt i avall. He d’eludir el camió de la neteja que escombra el passeig a base de mànega i aigua a pressió. Als cafès i bars estan acabant de posar taules i cadires, però encara no hi ha gairebé ningú. Més tard, quan baixarem a banyar-nos, això bullirà.
Ja a casa ens sorprèn una gropada blanca que tapa el sol, per un moment ens alarmem –després del fum i les cendra que van arribar al jardí amb els incendis de l'Alt Empordà, dies passats, estem amb la por al cos-, però de seguida veiem que és boira. Tal com ve, se’n va, i queda un dia radiant i calorós, el més calorós des que som aquí.
L’aigua està neta, transparent, estupenda, i bastant fresca. Bany reconfortant. A la platja encara no hi ha les aglomeracions de l’agost –veurem què passa enguany, amb la crisi-, i es pot estendre les tovalloles sense problemes. Mentre el Marc les nenes es banyen, un turista francès ha tret de l’agua, davant meu, una ret en què es debaten sis o set pops força grossos. De seguida es forma un rodol de curiosos, nens sobretot, per veure els animalons. M’imagino que era una ret que anava a la deriva, i el francès se l’ha ensopegat. Sembla que no sap què fer amb les bèsties. A la fi les posen en una bossa de plàstic amb aigua i se les enduen.
Em truca l’Àngel per felicitar-me pel meu sant! Es veu que ha estat un malentès amb la Rosa, la seva dona. Déu meu, com estem! Un no es pot fer gran a cap preu! De totes maneres, tots els sants porten vuitada, que em van dir la Maria i el Ricard, els veïns de Montmeló, pastissers, que l’altre dia em van portar un tortell de crema. Són una gent super amable!
He llegit La isla debajo del mar de la Isabel Allende i m’ha agradat força. Retrata la fi de l’esclavitud a Haití, quan encara era una colònia francesa, i a Luisiana, quan Napoleó la va vendre als americans. És una història entretinguda, i força interessant, pel seu context històric. Ara he començat El amor en los tiempos del cólera, que feia temps que desitjava llegir des que el seu autor, García Márquez va dir que era la seva millor novel·la, que al principi va ser mal acollida per ser d’un estil més realista, diferent de Cien años de soledad. Veurem que tal. El realisme màgic, que en seu moment em va enlluernar, ja no em diu res, i és que tornar a llegir Cient años, com vaig fer fa poc, em feia pensar massa en el munt d’imitadors seus, començant per la Isabel Allende de La casa de los espírituts, o Agua para chocolate, d’una altra autora americana, Laura Esquivel. I trobava que havia perdut encant.


dimarts, 18 de setembre del 2012

Fira llibre català

 

Divendres 14 de setembre vaig a la Fira del Llibre Català, situada al davant de la catedral de Barcelona, amb la meva amiga Rosa Maria. Tafanegem llibres i xerrem sobre autors i literatura. Comprovo amb satisfacció que, amb motiu de l'any Joan Sales, han reeditat Incerta Glòria i Cartes a Marius Torres, dos llibres que no poden faltar a cap biblioteca catalana. El primer és una novel·la sobre la guerra civil basada en les seves pròpies experiències. El segon són les cartes que va anar escrivint durant aquell mateix període al gran poeta lleidatà. La primera edició de les Cartes, que és la que jo tinc, va ser publicada al 1976, al Club Editor, la seva editorial, quaranta anys després d'aquell nefast 36 que li va capgirar la vida i els va dur a participar en una guerra cruel i, en acabat, una colla d'anys a l'exili. Deia un bon amic meu que hi havia una abans i un després, en llegir aquestes cartes, i això em va passar a mi. Les considero un document extraordinari, brillant, impagable. Un llibre que estimo moltíssim.
Per la Fira corrent grups d'escolars que fan un treball sobre els llibres que s'hi exposen. Per a ells, el fet de veure junts tants llibres en català, és una cosa absolutament normal. En Sales n'estaria orgullós.

dimecres, 12 de setembre del 2012

Diada 2012




-->
Diada del 2012
(Amb el Ramon i la Rosa, que és l'autora de les fotos)
Coses que em van cridar l'atenció, entre moltes, i molt fortes impressions:
La gran quantitat d'estelades.
L'alegria que reflectien els rostres dels participats, res de crispacions o mals humors.
L'heterogeneïtat dels manifestants: gent gran, gent jove, famílies senceres, molts nens. Accents diversos, des d'un grupet que corejava consignes amb una vigatà inconfusible a un altre que parlava en castellà. Alguna barretina. Tot un poble avançant plegats.
Singularitats. Un gos molt gros amb la bandera catalana al llom. Una noia ensenyant els pits decorats amb les quatre barres. Les quatre barres a la cara de molts nens, que cantaven lemes patriòtics plens d'entusiasme. Dos nois molt joves, -feien goig de mirar- que es feien abraçades i carícies, molt tendres, al moment dels discursos finals.
Lemes curiosos en alguns cartells.
Castellers aixecant torres, molt aplaudits.
Entusiasme desbordat cada cop que passava l'helicòpter. Tothom volia sortir a la foto. Perquè després no diguin que només érem quatre gats -que em va comentar una parella. I afegiren que ells eren de Sants, i que mai abans havien vist el seu barri tan guarnit de senyeres i estelades. En hem emocionat!
I sobretot el crit repetit i corejat amb força -In-Inde-Independència! -un final que sona com JA!
El que no vaig veure enlloc va ser l'esperit de Mas. Potser perquè era massa volàtil!
Des de les 5 de la tarda, -incrustada en un metro ple com un ou-, fins a les 9'30 que vaig arribar a casa, van ser hores de caminar, de participar, de cridar la consigna general, de sentir-me part d'un tot, part d'una nació que s'ha posat en marxa i ja no es vol deturar. Qui tinc oïdes per escoltar, que ho senti! Amén. Amén. Amén!




diumenge, 2 de setembre del 2012

Tramuntana







L'últim dia de l'estada a l'Escala es va desfermar la tramuntana. Aquest és un vent que deixa l'atmosfera tan neta i transparent, que Roses, a l'altra banda de la badia, sembla ser a tocar. El mar forma una correntia -que diria Pla-, d'onades rematades amb ramells d'escuma blanca. Costa de caminar i de mantenir-se a peu dret prop de la riba. És un vent que, el primer dia, t'embriaga, i t'aviva els sentits. Però a la llarga resulta enervant. Sobretot perquè, amb els xiulets o brams que amolla, com un càntic triomfal, se't fa difícil dormir.
Antigament, quan feia molts dies de calor i els mosquits i les malures que venien dels aiguamolls feien patir la població, la gent s'encomanava a la Mare de Déu de la Tramuntana, per tal que bufés i ho netegés tot. Ara ens refiem més del servei meteorològic.
Ens n'anem de l'Escala amb vent de costat primer i de popa després que empeny avall el cotxe. Ha estat la manera que l'Escala ens ha dit el seu adéu-siau! (Allò de bon vent te bufi!)

dissabte, 1 de setembre del 2012

Més fotos estiu

 Anem a Espolla. Al cafè del poble em crida l'atenció aquest cartell. Els senglars poden arribar a ser un problema molt gros.
 Visitem la cooperativa de l'Espolla. M'agrada l'olor del vi que fa i que em recorda la de Gandesa. A l'Empordà també es fan bon vins i olis!
 Les nétes davant les bótes.
 La Clàudia, davant del mar, a l'Escala.
I també la Mireia, és clar!

Crònica de l'estiu


L'incendi de l'Alt Empordà es veia així des de la casa de l'Escala, Terrorífic!



La Gwana, la gossa del Marc se'ns fa velleta. Potser aquest serà el seu últim estiu.