Diada del 2012
(Amb el Ramon i la
Rosa, que és l'autora de les fotos)
Coses que em van
cridar l'atenció, entre moltes, i molt fortes impressions:
La gran quantitat
d'estelades.
L'alegria que
reflectien els rostres dels participats, res de crispacions o mals
humors.
L'heterogeneïtat
dels manifestants: gent gran, gent jove, famílies senceres, molts
nens. Accents diversos, des d'un grupet que corejava consignes amb
una vigatà inconfusible a un altre que parlava en castellà. Alguna
barretina. Tot un poble avançant plegats.
Singularitats. Un
gos molt gros amb la bandera catalana al llom. Una noia ensenyant els
pits decorats amb les quatre barres. Les quatre barres a la cara de
molts nens, que cantaven lemes patriòtics plens d'entusiasme. Dos
nois molt joves, -feien goig de mirar- que es feien abraçades i
carícies, molt tendres, al moment dels discursos finals.
Lemes curiosos en
alguns cartells.
Castellers
aixecant torres, molt aplaudits.
Entusiasme
desbordat cada cop que passava l'helicòpter. Tothom volia sortir a
la foto. Perquè després no diguin que només érem quatre gats -que
em va comentar una parella. I afegiren que ells eren de Sants, i que
mai abans havien vist el seu barri tan guarnit de senyeres i
estelades. En hem emocionat!
I sobretot el crit
repetit i corejat amb força -In-Inde-Independència! -un final que
sona com JA!
El que no vaig
veure enlloc va ser l'esperit de Mas. Potser perquè era massa
volàtil!
Des de les 5 de la
tarda, -incrustada en un metro ple com un ou-, fins a les 9'30 que
vaig arribar a casa, van ser hores de caminar, de participar, de
cridar la consigna general, de sentir-me part d'un tot, part d'una
nació que s'ha posat en marxa i ja no es vol deturar. Qui tinc oïdes
per escoltar, que ho senti! Amén. Amén. Amén!
Jo vaig arribar a les quatre a Plaça Catalunya en un tren que era una festa. I pujant el Passeig de Gràcia, quasi dues hores abans de l'inici oficial, ja era espectacular. Admeto que no vaig anar fins al final, vaig afagar el tren de les vuit i vint a plaça Catalunya per tornar a Vilafranca, altre cop ple com un ou, i el cansament no esborrava l'alegria de les cares de tothom. La diferència amb el 10 de juliol de 2010 és que allò va ser com una agradable sorpresa, però ara, dos anys després, la gent s'ho comença a creure.
ResponEliminaI tant!
ResponEliminaJo també hi vaig ser, i vaig poder arribar a recórrer el tram entre Passeig de Gràcia/Diputació i Gran Via/Bruc, que vam sortir perquè anava amb uns amics amb nens que estaven cansats i vam anar a fer un beure. Però és que el carrer Bruc també anava ple de gent, i quan vam arribar a Diputació semblava que la manifestació anés per allà, perquè era ple a vessar. In-inde-independència!!!
ResponElimina