dissabte, 29 de novembre del 2014

Xàfec



-->

Xàfec sobtat, esgarrapa el silenci
de l'enllosat. Les fulles
caigudes a la nit, broden sanefes
pel caire del carrer. El cel congria
amenaces de noves inclemències.
A redós del meu cau, conjuro versos
per allunyar el malson de la tempesta.

dimecres, 26 de novembre del 2014

Testimoni colpidor


Las siete cajas

per Dory Sontheimer
Circe ediciones 2014


Són molt els llibres i els films que ens parlen de l'Holocaust. Aquest en podria ser un més, però no és així. La seva autora l'ha escrit sense cap pretensió literària, però amb tota la força que li dóna el convenciment que havia de conservar i donar a conèixer la història de la seva família. Una història que durant molts anys, per preservar-la del perill, els seus pares li havien amagat.
Dory, nascuda el 1946, a Barcelona, ja era una dona casada i afillada -amb néts-, quan, en morir la seva mare, el 2002, va trobar en un altell de la casa que estaven buidant set capses amb cartes, fotos i documentació de la família dels seus pares. Podem imaginar el seu estupor. Ella era filla de pares alemanys, establerts a Barcelona, catòlics, religió en què ella va estar batejada i educada -en un col·legi de monges-. I ara es trobava amb aquella tremenda sorpresa. Tota la seva família, inclosos els pares, eren jueus alemanys -amb ramificacions a diversos països-. I així, a mesura que obre i classifica aquella ingent correspondència i aquells documents tan zelosament guardats pels seus pares, va descobrint la història, terrible, de tots ells. Des d'un heroi aviador alemany condecorat a la Primera Guerra Mundial, a gent d'estudis, molt culta, o fabricants com els avis paterns, molt ben situats i considerats en les seves respectives comunitats. Tot s'ensorra amb l'arribada dels nazis al poder. El pare i la mare de Dory, molt joves, van ser enviats a Barcelona per les respectives famílies, que no veien la cosa clara, i es van conèixer i casar aquí, durant la República. Acabada la guerra civil espanyola, des de Barcelona teixeixen una xarxa de suport material i moral a les famílies atrapades a l'Alemanya de Hitler. Aconsegueixen treure'n els pares d'ell, però no podran fer-ho amb els d'ella, que moren als terribles camps de concentració. I, ells mateixos, per protegir-se del règim de Franco, castellanitzen els noms i es fan batejar.
L'autora recull el seus testimonis. I hi afegeix indagacions fetes pel seu compte, in situ. Fins a obtenir el quadre concret dels morts i desapareguts i dels, escassos, supervivents.
I contactar-hi. El llibre acaba amb tota una declaració de principis: “El amor ha vencido al odio”.

dissabte, 22 de novembre del 2014

Don Quijote



A Tarragona commemoren els 400 aniversari de la impressió en aquesta ciutat, l'any 1640, del “Segundo Tomo del Ingenioso Don Quijote de la Mancha”, escrita per Alfonso Fernández de Avellaneda. En una època en què no es coneixia el concepte de plagi, tal com ara l'entenem, qualsevol es podia apoderar d'un personatge d'èxit i fer-se'l seu. La publicació va irritar Cervantes i el va esperonar a fer-ne una segona part, en la qual fa el famós elogi de Barcelona -Mar alegre, tierra jocunda, cielo claro (...) en sitio y belleza, única”. Un llibre aquest, que la majoria dels furibunds defensors d'una única nació, l'espanyola, haurien de llegir. Si més no, per comprovar que Don Miguel quan parla dels catalans els anomena “los habitantes de aquella nación”. Un concepte que el gran escriptor tenia molt clar.
Jo havia llegit el Quijote que tenia el meu pare -dels pocs llibres que va salvar del 36-, de molt joveneta, i val a dir que em va agradar molt. I vaig riure de gust amb algunes escenes, que era el propòsit de Cervantes: fer una paròdia ridiculitzant dels llibres de cavalleria que cada cop eren més inversemblants. Una cosa com fa Polònia, per entendre'ns.
El vaig tornar a llegir quan estudiava filologia a Barcelona, ja casada, un curs, el segon, que teníem una assignatura de literatura castellana. I em va seguir semblant genial. Per casualitat, aquelles vacances de Setmana Santa, vaig trobar a la casa de Gandesa el volum d'Avellaneda, dels meus oncles. Que em vaig apressar a llegir. Recordo haver-ho fet asseguda en un dels pilons de la plaça, inundada de sol.
Avellaneda em va decebre. Ni de lluny tenia la gràcia, la espontaneïtat, el geni en fi de Cervantes. Per això avui dia és gairebé oblidat. Quan a l'autèntic, quants espanyols l'han llegit? S'admeten apostes.

dimecres, 19 de novembre del 2014

Presentació


Presentació a Barcelona d'“El noi del costat del padrí”, de Jesús Tibau.

Ahir al vespre, a “La casa del llibre”, vaig assistir a la presentació d'aquest nou llibre de Jesús Tibau. Una presentació una mica atípica. De llibre ja us en parlaré més endavant, quan l'hagi llegit. L'autor ens en va llegir algun conte, i ens va voler fer participar de la seva manera de buscar -o trobar sense buscar-lo-, material per als seus relats. Partint d'un fet casual, d'un cartell o una frase sentida a l'atzar, d'un paraula que, en contacte amb una altra, crea associacions d'idees noves i sorprenents... Només, ens deia, cal anar amb els ulls -i la ment- oberts i vigilants. (I tenir capacitat d'imaginar, tot s'ha de dir). Ens va proposar un joc. I ens va llegir un anunci per lletres, d'un diari, que deia així: “Jo, un noi de cinquanta anys”. Res més, a partir d'aquí podem imaginar qualsevol personatge i la seva vida i circumstàncies. Aquest JO, ens indica que és egocèntric, possiblement, solitari, la paraula NOI al costat dels cinquanta anys, indica que té complex de Peter Pan, el noi que no volia créixer. Un fenomen molt típic en la nostra societat, que abomina de l'experiència i només valora la joventut. O potser simplement enyora qui va ser i ja no és, i aquest NOI ens indica vulnerabilitat? Recerca de protecció? Però, i si l'anunci hagués estat: “Jo, una noia de cinquanta anys?”. Aquesta pressió de ser jove a ultrança encara és més forta sobre la dona; cal que sigui sempre jove! A partir dels cinquanta, mica amunt mica avall, comença l'època en què la dona esdevé invisible. Si abans ha estat molt vistosa, el trauma pot ser considerable.
I si miréssim de fer-los coincidir tots dos per tal que es consolessin mútuament? Potser ella el trobaria una mica massa immadur. I, segurament, ell la trobaria una mica massa, físicament, madura. Difícilment deixarien de ser dos JO per convertir-se en un NOSATRES. La història està servida. Algú l'escriu?

diumenge, 16 de novembre del 2014

Elionor de Castella




Manel Cuyàs, al diari El Punt Avui del dia 14 de novembre, feia menció d'un episodi en què es va veure involucrada Elionor de Castella, la protagonista de La Farsa de Gandesa, aquella altívola princesa que el príncep Jaume, hereu de la corona catalano-aragonesa va deixar plantada al peu de l'altar de l'església de Gandesa tot just acabat de casar-s'hi. Anys després, Elionor es casaria amb el germà del príncep Jaume, el rei Alfons el Benigne, ja vidu, pare de Pere el Cerimoniós. I com que els fills que van tenir no podien heretar el tron, que ja tenia hereu, la reina va maniobrar per tal que el Benigne els deixés una bona part dels territoris que pertanyien al Regne de València. Guillem de Vinatea, jurat de València, va ser comissionat per dir al rei que les autoritats del seu regne estaven disposades a morir abans d'acceptar aquestes donacions, i, si ells morien, les represàlies del poble serien sagnants. El rei va demanar a Elionor: “Ah reina. Açò volíeu oir? La reina va respondre: “Señor, no lo consentiria el Rey Alfonso de Castilla, hermano nuestro que no los degollase a todos!”. I el rei Alfons va respondre-li: “Reina, reina! El nostre poble és franc, e no subjugat com és el poble de Castella; car ells ens tenen a Nós com a senyor e Nós a ells com a bons vassalls e companyons”.
Les diferències de concepció del poder entre el nostre poble i el castellà sempre han estat abismals.

divendres, 14 de novembre del 2014

Pits




Aquest any passat, el 2013, a l'Estat Espanyol es van fer 16.000 operacions per engrandir els pits. Una xifra que et deixa astorada. Ignoro quants homes s'han fet allargar el penis, que seria el contrapunt. I és que la nostra societat, opulenta, hedonista i superficial, imposa uns canons de bellesa que no sempre s'ajusten amb els que la mare natura ens va dotar. En el cas dels pits, s'imposa una mida, diguem-ne, generosa. Ara bé, per altra banda, la moda demana cossos no ja esvelts, sinó decididament prims, com es pot veure en algunes models famoses. Cal tenir un cos de talla 38, per exemple. Així que toca passar gana -els problemes de anorèxia i bulímia estan a ordre del dia-, i operar-se els pits per tenir-los a la mida satisfactòria.
Contra aquesta imposició de la moda, ha protestat l'actriu Keira Knightley, que reivindica els pits petits, sense cirurgia correctora.
Tot això em recorda els anys seixanta, que van promocionar-se uns sostenidors amb “trampa”, per aconseguir aquest efecte de volum. Immediatament va córrer un acudit, molt celebrat:
En què s'assemblen els sostenidors tal amb el règim de Franco? Que enganyen l'exterior, oprimeixen l'interior, i, dels caiguts, en fan monuments!

dilluns, 10 de novembre del 2014

Maria Àngels Anglada


-->
El violí d'Aushwitz


Resulta difícil fer literatura -o pel·lícules-, sobre l'Holocaust sense caure en un excessiu sentimentalisme, o dramatisme. Penso en títols tan celebrats com el Jo confesso, de Jaume Cabré, que pecava d'això. D'exacerbar la llàgrima del possible lector, i sobretot lectora. El mateix patetisme repetitiu fins a l'exasperació el vag trobar en La lladre de llibres, de Markus Zusach. O la tramposa El nen del pijama de ratlles.
Molt diferents són La llista de Schindler, o el magnífic El jardí dels Finzi-Contini, del Giorgio Bassari, per citar-ne alguns, que, sense obviar la duresa de la situació, no carreguen les tintes. I se'n guarden ben molt i prou de caure en allò que se n'ha dit “pornografia dels sentiments”.
En aquesta línia continguda -i amb un refons d'esperança-, se situa El violí d'Auschwitz, de l'escriptora catalana Maria Àngels Anglada. Jo havia llegit amb gust altres llibres, i poemes, d'aquesta autora, un d'ells quals, El Quadern d'Aram explica el drama del poble armeni sota el poder turc. Però em resistia a enfrontar-me a aquesta lectura per la prevenció que em desperten aquesta mena d'obres. Anava equivocada.
Anglada ens explicar la història d'un luthier, un constructor de violins, jueu, que, tancat en aquell camp de terrible memòria, rep l'encàrrec de construir un violí que soni com un stradivarius. El que no sap fins més endavant és que aquest repte respon a una juguesca entre els dirigents del camp en la qual, el que s'hi juga, és la seva vida contra una caixa de vi de Borgonya.
L'escriptora empordanesa, escriu amb elegància, amb nitidesa i precisió, i et va viure les fases de la construcció de l'instrument musical, i els somnis, les pors, les frustracions i les esperances d'aquell jove artesà. La lectura de llibres sobre l'holocaust, o sobre qualsevol altra barbaritat perpetrada pels humans en nom d'una ideologia o una religió ens referma més en el nostre ideal de pau entre els homes i de concòrdia i tolerància entre tots els pobles.
Una lectura molt recomanable.

dijous, 6 de novembre del 2014

Ortografia


Ostres, amb l'ortografia

La consellera de cultura, Irene Rigau, exhorta mestres i professors a tornar als mètodes tradicionals d'aprendre ortografia: memoritzar regles, fer dictats i, sobretot, llegir. I és que molts dels alumnes que arriben a la universitat no arriben als nivells de correcció exigits. Només cal fixar-se en molts dels missatges que ens arriben a traves de les xarxes socials, fan esgarrifar!
Em sembla molt bé aquest toc d'atenció, però hi ha una cosa que fa molts anys que em preocupa. Les regles ortogràfiques només són això, regles convencionals que cada llengua ha organitzat al seu criteri, en alguns casos força discutible. Només cal veure les diferències ortogràfiques entre les llengües llatines. Per exemple les b i les v. En alguns casos, s'ha seguit la pauta establerta pel llatí, en altres, la tradició pròpia. Així ens trobem taberna en llatí, taverna en català, taberna en castellà, taverne en francès, taberna en portuguès o tavernaoi en italià, per citar-ne un exemple. Tan difícil era, és, posar-se d'acord les diferents acadèmies normatives?
Ja sé que tocar qualsevol regla pot portar veritables batalles dialèctiques. A França, fa anys, van intentar dur a terme un reforma per simplificar-ne l'ortografia. Una de les propostes fou treure l'accent ^ que es posa sobre les vocals per marcar que hi manca l'essa, provinent del llatí, com per exemple a ostra, que escriuen huître. Recordo molt bé aquesta paraula concreta perquè una de les negatives a acceptar el canvi fou la d'un personatge -no recordo qui era-, que va assegurar que, quan ell llegia aquesta paraula, amb l'accent ^ a sobre, hi veia la valva de dalt de la closca de l'ostra. I no podia imaginar-se-la sense. Com segurament posaria el crit al cel un castellà al qual li demanessin que prescindís de la sacralitzada ñ per adoptar una grafia comuna a totes les llengües llatines.
Aquí també hi han hagut ois, quan s'ha insinuat d'eliminar l'ela geminada. Jo, fins i tot, eliminaria els accents, tan complicats, del català i que només s'ajusten a la pronuncia oriental. L'anglès ho ha fet, i no passa res. Ningú, parlant, s'equivoca de posar la tònica al seu lloc! I ja no dic res dels diacrítics, un veritable turment.
Algun canvis hi ha hagut. Per exemple, l'italià, ha suprimit les hacs, o el basc -una llengua no llatina-, ha suprimit la v baixa. Fa estrany, però t'hi acostumes.
Em sembla que caldria simplificar l'ortografia. El que importa d'un llengua és la seva sintaxi, la seva morfologia, la seva fonologia i el seu lèxic. Però ai, qui és capaç de proposar una revolució com aquesta?