dimecres, 23 d’octubre del 2013

Nosaltres, els Garcia



Hi he estat pensant aquests dies amb motiu d'un article lloant la gran figura de Max Cahner Garcia, a qui sembla que des dels diaris de la “capital del reino” se li'n burlaven d'aquest cognom, tan, -a parer seu-, poc català. (De fet, la mare de Cahner era de Lavapiés, i el seu pare alemany, cosa que no li va impedir ser un gran propulsor de la llengua i la cultura catalanes! Fet que demostra que és català qui ho vol ser!)
De fet, el cognom Garcia no sols és el més estès d'Espanya, sinó també de Catalunya. I deu de tenir carta de naturalesa entre nosaltres des de molt antic ja que tenim fins i tot una població a la vora de l'Ebre que du aquest nom. (Les barques de la foto en són).
He d'afegir que Garcia és el cognom de dos amics que estimo molt, i també en tinc de Fernàndez, de López, Ibáñez, Hernàndez..., tots ells -i elles- indiscutiblement orgullosos de ser catalans!
Quan jo feia classes en un institut de Santa Coloma, un dia -d'això deu de fer deu o dotze anys-, un professor d'història, molt espanyol ell, em va demanar, preocupat: Los catalanes no son independentistas, verdad? Jo li vaig respondre: Els catalans no ho sé, perquè no els ho he preguntat. En tot cas jo sí que en sóc! La meva resposta el va desconcertar força. Llavors vaig afegir mig en broma: I els teus fills també ho seran. Recorda que la independència dels països americans no la van fer els nadius sinó els criolls!
No sé què en pensen els fills d'aquell professor, però veient els cognom de molts dels polítics independentistes, (com també n'hi ha de ben catalans entre els unionistes) comprovo satisfeta que la meva profecia està esdevenint una magnífica realitat.

dissabte, 19 d’octubre del 2013

Gwana




Aquest estiu va ser el darrer que vas venir l'Escala.
Però ja no tenies l'alegria d'abans,
ni corries adelerada rere el Marc, per les Planasses.
La vida dels gossos és breu. També la dels humans, si bé es mira.
Vosaltres, les bèsties teniu l'avantatge
d'ignorar el fet, terrible o alliberador, de la mort.

dimecres, 16 d’octubre del 2013

Khaled Hosseini I EL RESSÒ DE LES MUNTANYES




 De l'autor d'El caçador d'estels i Mil sols esplèndids he llegit I el ressò de les muntanyes, el seu últim llibre publicat. (Excel·lent la traducció de Albert Nolla). He de dir que Hosseini té la gràcia dels narradors orientals, descendents d'una magnífica tradició oral, que comença amb Les Mil i Una Nits, tan ben representada per autors actuals com Amin Maalouf, Orhan Pamuk, Naguib Mahfuz o la iraniana Azar Nafisi. Dit això, penso que, en aquesta obra, el seu autor ens ha volgut explicar massa coses. Vull dir que es perd una mica en històries paral·leles que esperes tinguin alguna mena de desenllaç relacionat amb els personatges principals de la seva novel·la, però no és així. Ara, és un llibre de bon llegir, amb bona caracterització dels personatges, que, potser degut a l'èxit de les seves novel·les anteriors, ha volgut internacionalitzar, o sigui que, a més dels EUA, on viu l'autor, i el seu Kabul natal, omnipresent en la seva obra, ubica aquesta en diferents escenaris europeus. Llàstima, ja dic, que, volent abastar molt, estreny poc, i deixa tants caps de fil perduts per la trama.

dijous, 10 d’octubre del 2013

Dites gandesanes



D'això plora, la criatura.
D'allà on no n'hi ha, no en pot rajar.
D'Aragó, ni dona ni bacó.
De bona lluna. (Estar de bones.)
De la família en pots dir mal, però no en vols sentir.
De mala lluna. (De futris.)
Deixar amb un pam de nas.
Deixar com un drap brut.
Deixar-se d'històries.
Deixar-se de romanços.
De Joan, Joseps i ases, n'hi ha per totes les cases.
Del desig del margalló, rosegava la granera. (Ve a ser com: qui no pot segar, espigola.)
Dels pecats dels pares es fill en van geperuts.
Demà m'afaitaràs.
De menjar i treballar no s'ha de plànyer ningú.
De més verdes en maduren.
De ponent, ni vent ni gent.
Despullar un sant per vestir-ne un altre.
Dir el nom del porc.
Donar carbassa.
Donar gat per llebre.
Donar més faena que una unça de cuc. (Es podia dir d'una criatura.)
D'on no hi ha sang, no es poden fer botifarres.
Durar de Nadal a Sant Esteve.
Durar poc l'alegria a la casa del pobre.

(Feia temps que no n'afegia. he decidit continuar-ho. La foto és de la Plaça Major de Gandesa des del meu terrat).

divendres, 4 d’octubre del 2013

Al·lòctons?




Cada dia s'aprèn alguna cosa! Aquest estiu he après una paraula que no coneixia, al·lòctones, referint-se a les espècies invasores. Es contraposa a autòctones. Era escrita en una cartell a les Planasses, uns terrenys que havien pertangut als militars i que ara són propietat de l'ajuntament de l'Escala. I hi havien fet una gran neteja d'aquest tipus de plantes parasitàries, que acostumen a competit amb les originàries del nostre país -com passa en el món animal-. El cas és que, pocs dies més endavant, el diari explicava que havien deixat morir unes precioses acàcies, a Girona, considerant-les també invasores. Cosa que m'ha fet pensar. Si una planta ha estat introduïda per l'home, com en aquests casos, quan es pot considerar que ja són autòctones? Perquè si filem molt prim, ja podem dir adéu a les tomaqueres o les patateres, vingudes d'Amèrica. I si ens remuntem més amunt, als presseguers, que van venir de Pèrsia, i fins i tot les nostres entranyables oliveres, que ens van arribar de Grècia! O només donem carta de naturalesa a les plantes que ens donen profit, vinguin d'on vinguin, i no a les ornamentals? Em quedo amb el dubte.
Quan als humans, fins quan són immigrants i quan són absolutament i naturalment, posem per cas, catalans?