dimecres, 27 de novembre del 2013

Una nissaga de tapers


Rafel Nadal
QUAN EN DÈIEM XAMPANY

Després de l'èxit de vendes de QUAN ÉREM FELIÇOS, Rafel Nadal es torna a endinsar en la història de la família, aquesta vegada centrada en el besavi, els fills d'aquest, i els néts -entre aquests es troba en Manel Nadal, el pare de l'autor. Val a dir que aquesta última m'ha agradat més que no pas l'anterior, que la vaig trobar desigual. Aquí, en Nadal fa una narració més equilibrada. Més, per dir-ho d'alguna manera, “literaturitzada”, vull dir que té molta cura amb l'estil i els detalls, encara que potser hagi d'inventar-se aquelles parts de la història que no ha pogut esbrinar a fons. És la història d'aquest besavi, Francisco Oller, que als setze anys, morts els pares i el país deprimit pels efectes de la fil·loxera, decideix anar a França a treballar en la indústria del suro, que coneix per ser la tradicional del seu poble, Cassà de la Selva. Un home que va aconseguir triomfar, i fundar una nissaga de productors de taps de xampany, amb un peu a Catalunya i l'altre a França. Així, quan venien mal dades -primera i segona guerres mundials, guerra civil espanyola-, podien diversificar la feina i posar-se a cobert.
La trama enganxa, perquè ens parla de personatges reals, sòlids, de les seves ambicions, la seva lluita per construir-se un nom. I també les seves dèries i manies.
Després de llegir aquest llibre, crec que em miraré amb uns altres ulls els taps de les ampolles de xampany -amb perdó pels que hem acabat dient-ne cava, un mot aquest que sempre m'ha semblat una mica tristot (ve de cova). En canvi, quan dèiem xampany, era com fer explícita la sonora explosió de l'ampolla en ser destapada. Xam-pany!

divendres, 22 de novembre del 2013

El dia que va morir Kennedy


El dia que va morir Kennedy

La mort del Kennedy és un d'aquells fets que et deixa gravat a la memòria allò que estaves fent en el moment precís de conèixer la notícia. Jo concretament encara era soltera i vivia a Gandesa. En aquella època de la meva vida m'hagués apuntat a un bombarder, com se sol dir, per tal de superar la rutina dels llargs mesos d'hivern. Així vaig forma part del quadre escènic del meu poble -impagables els records dels assajos a l'ajuntament vell, i la nostra “gira” a Corbera i a Benissanet, amb el drama “Cinc Fills”-. És curiós, que en plena etapa franquista, féssim obres en català, però era així, potser perquè no representava cap mena de perill per al règim establert. “Jo seré el seu gendre” va ser el meu debut com a protagonista! També cantava al cor parroquial, dirigit per la Paz Navarro. (Llegiu Pas, a la catalana, que és com li dèiem). Alguns, de broma, ens deien el “coro” de la ràbia.
També vaig col·laborar amb Ràdio Gandesa, la Veu de la Terra Alta, de seguida que la van inaugurar. Allà, sí, tot es feia tot en castellà. Triomfaven els discos sol·licitats. I ens demanaven força jotes aragoneses, que agradaven molt. Algunes persones creien que les cantava l'Andreu, el noi que, com jo mateixa, feia de locutor.
Al que anava, la notícia de la mort d'en Kennedy va arribar un vespre a l'emissora quan estàvem a punt de gravar no recordo què. I és que ens va sobresaltar tant, que ja no vam tenir esma de fer res. Va ser com si hagués caigut un llamp. Ens en vam anar a dormir conscients que s'acabava tota una època, i tement que allò no portes conseqüències que abastessin fins i tot el nostre petit món. En el president Kennedy, com fa uns any amb l'arribada d'Obama al poder, s'hi havien dipositat moltes esperances. Ignoro si el món hagués estat millor si no l'haguessin assassinat. El que sé és que allò va ser un crim que va commocionar tota la humanitat.

dissabte, 16 de novembre del 2013

Spooks



The human stain.
Philip Roth
Títol de la novel·la: La marca de l'home, traduïda per Sergi Pàmies. Títol de la pel·lícula: La taca humana, dirigida per Robert Berton.
Se li podia haver posat també: La força de les paraules! Diuen que el nom no fa la cosa, però al protagonista d'aquesta història, Coleman Silk, un nom li va canviar la vida, en dues ocasions. Una sola paraula el va pujar a la categoria desitjada, i una sola paraula el va precipitar als inferns emocionals. La primera quan, en enrolar-se a la marina dels EUA, en la casella destinada a la seva filiació racial -que ja és prou fort que ho demanessin!- en lloc de negre, va posar-hi blanc. Aquesta decisió li va costar renunciar a la seva família, però li va permetre realitzar el seu somni, ser acceptat com a blanc en una societat racista com l'americana del 1998, durant la presidència de Clinton.
De gran, catedràtic de literatura clàssica d'una tranquil·la universitat americana, a Massachset, torna a ensopegar amb una paraula, que el farà ser acusat de racista, l'obligarà a presentar la dimissió i a emprendre una nova etapa de la vida.
La paraula en qüestió és spooks, i aquí he pogut comprovar la dificultat dels traductors per trobar-ne una d'apropiada, una paraula que vulgui dir alguna cosa com ara evanescent, i, al mateix temps, sonar com un insult referit als negres. Aquesta paraula és traduïda a la novel·la com lèmurs, a la pel·lícula, com espectres. I en un crítica, fum negre. Es referia a dos alumnes que faltaven a classe, i va ser mal interpretat. Tot un repte per als traductors! En el cas de la novel·la, ho és el Xavier Pàmies, de reconeguda solvència.
A mi la novel·la -alguns la troben un pèl massa discursiva-, em va agradar força. La vaig llegir fa poc, i ara he tornat a veure la pel·lícula a la tele. Contràriament al que em sol passar, que mai m'acaben de satisfer les adaptacions al cinema de les obres que m'agraden, la vaig trobar força ben aconseguida.

dilluns, 11 de novembre del 2013

Sant Martí

 Ballant sardanes davant l'església de Sant Martí
 El mar agafava la coloració del cel.
 Semblava ben bé un incendi al bosc.
El museu d'Empúries retallant-se contra el cel de posta.



El dia 11 de novembre s'escau la festa Sant Martí. Un sant molt arrelat a la toponímia i a molts noms de catalans -i algunes catalanes: comença a ser moda Martina-, des de fa molts anys. La fama de Sant Martí, que va arriba a ser bisbe de Tours, li ve d'una història -o llegenda-, que explica que anant de camí es va trobar un pobre captaire pelat de fred. I Sant Martí va treure's la capa, la va partir en dues i en va donar la meitat al pobre.
A mi m'agrada celebrar aquesta festa, si puc, a Sant Martí de Empúries, a l'Escala, una església preciosa de més de cinc-cents anys situada en un lloc privilegiat, la badia de Roses. Precisament per celebrar aquesta data, es van fer uns goig o gojos del Sant -una tradició aquests dels goigs molt antiga i arrelada a la nostra tradició-, i vaig tenir l'honor de fer-ne la lletra.
Aquest any, es va celebrar el diumenge 10, i va coincidir amb un temps molt bo. Després de la missa -acompanyada d'una coral estupenda-, vam anar a fer un passeig per la vora del mar. La temperatura era agradable, el cel oferia un munt de tonalitats, degudes als diferents núvols i clarianes, el mar semblava una bassa d'oli. Tot perfecte.
Vam dinar amb gent de Sant Martí i barcelonins que l'estimem aquest lloc, en un restaurant de la placeta del davant de l'església. En acabat de dinar, es van fer sardanes. El 40è aplec! Ens va sorprendre comprovar que la majoria dels músics de la cobla eren noies! Entre els balladors, n'hi havia de totes edats, i fins i tot un matrimoni alemany conegut nostre que ens va explicar que n'havien anat a aprendre allà mateix.
A mitja tarda, com si el cel s'hagués volgut afegir a la festa, va començar una posta de sol impressionant. (Crec que es va veure igual o semblant a tot Catalunya).
Només arribar a casa meva, a l'Escala, cap a les sis de la tarda, es va alçar la tramuntans, forta, potent, sorollosa, extraordinària. I tot va canviar. Avui el mar estava reblert de crestalls blancs, les ones espetegaven amb força, i el vent s'ho enduia tot. El cel, això sí, d'un blau intens netíssim. Mentre marxàvem amb el cotxe, podíem contemplar el Canigó i la resta de la serralada pirinenca coberts del primer mantell enlluernador de la neu.

dimecres, 6 de novembre del 2013

Lectures d'estiu



-->
L'estiu és un temps pròdig per mandrejar i llegir llibres per passar l'estona. A mi, que els devoro com una droga tova, o dura!, em serveix de relax. Així he llegit dos llibres de la Care Santos -no coneixia aquesta autora-, que va portar la meva nora, la Marina, que és bibliotecària i es va presentar a l'Escala amb un bon carregament de llibres. El primer no em va interessar gaire. El segon, “L’aire que respires”, era ubicat entre els segles XVIII i XIX, a Barcelona, seguint les petjades d’uns llibres de bibliòfil, prohibits. Em va fer pensar una mica en “L’ombra del vent”, de Carlos Ruiz Zafon, tot i que no se li assembla. Feia de bon llegir.
Aquest any, vaig demanar el carnet de la biblioteca de l’Escala, d'on, per a una cosa que vaig començar a escriure, vaig treure bibliografia de Caterina Albert i Paradís, la gran escriptora escalenca, que signava Víctor Català per ocultar la seva condició de dona, de resultes dels problemes que li van causar haver escrit “La infanticida”, el drama d'una noia soltera que pareix el seu fill d'amagat i el llança a la roda del molí per amagar la seva falta, relat aquest que va causar un gran escàndol a l'Escala. I en vaig agafar alguns llibres. Un de Stefen Zwing, que no et decep mai, i un altre de Mankell, l’autor suec de novel·la negra i precursor i/o pare de tots els novel·listes actuals d’aquell país i d’aquest gènere. No és un tipus de lectura que em plagui, però és distret i interessant. A més, rere les seves trames i personatges, sempre hi batega una certa crítica social.
També vaig llegir el llibre de Carme Riera, “Natura quasi morta”. Un intent de novel·la negra d’una autora que m’agrada força. Però aquest no és el seu gènere! Amuntega morts i, en acabat, es treu un culpable de la màniga i es queda tan ampla. O sigui que li manca tensió o suspense.
A continuació, vaig voler llegir un del Marius Serra, “L’home del sac”, però no vaig poder passar de les primers pàgines: no hi havia manera que m’enganxés! I la vaig deixar córrer, cosa que feia temps que no em passava amb una novel·la! Però és clar, hi ha gustos, i moments, per a tot.
(Les fotos són del cementiri de l'Escala, amb la tomba de Caterina Albert)

divendres, 1 de novembre del 2013

Estimo



Estimo la tardor, de vermells exultants,
de colors en fugida, cap al darrer matís,
de fullareda seca, coixí per al meu peu,
d'olors que descomponen els detritus del bosc.
Estimo els cels encesos dels vespres tardorals,
La nova esgarrifança del fred, sobre la pell,
l'aroma de castanyes, que sura dins del vent,
estimo la fragància del moniato al caliu.
I en migdies benèvols la tebiesa del sol.
Estimo que m'estimin. La carícia d'uns llavis,
la fonda calidesa d'una gran abraçada,
el rastre d'un perfum, l'aspriva olor de pluja,
llegir versos d'amor vessant malenconia.
Dir fluixet el teu nom.
I sentir que sóc viva!

(La foto és de la Glòria, feta des del terrat.)