El dia 11 de novembre s'escau la festa
Sant Martí. Un sant molt arrelat a la toponímia i a molts noms de
catalans -i algunes catalanes: comença a ser moda Martina-, des de
fa molts anys. La fama de Sant Martí, que va arriba a ser bisbe de
Tours, li ve d'una història -o llegenda-, que explica que anant de
camí es va trobar un pobre captaire pelat de fred. I Sant Martí va
treure's la capa, la va partir en dues i en va donar la meitat al
pobre.
A mi m'agrada celebrar aquesta festa,
si puc, a Sant Martí de Empúries, a l'Escala, una església
preciosa de més de cinc-cents anys situada en un lloc privilegiat,
la badia de Roses. Precisament per celebrar aquesta data, es van fer
uns goig o gojos del Sant -una tradició aquests dels goigs molt
antiga i arrelada a la nostra tradició-, i vaig tenir l'honor de
fer-ne la lletra.
Aquest any, es va celebrar el diumenge
10, i va coincidir amb un temps molt bo. Després de la missa
-acompanyada d'una coral estupenda-, vam anar a fer un passeig per la
vora del mar. La temperatura era agradable, el cel oferia un munt de
tonalitats, degudes als diferents núvols i clarianes, el mar
semblava una bassa d'oli. Tot perfecte.
Vam dinar amb gent de Sant Martí i
barcelonins que l'estimem aquest lloc, en un restaurant de la placeta
del davant de l'església. En acabat de dinar, es van fer sardanes.
El 40è aplec! Ens va sorprendre comprovar que la majoria dels músics
de la cobla eren noies! Entre els balladors, n'hi havia de totes
edats, i fins i tot un matrimoni alemany conegut nostre que ens va
explicar que n'havien anat a aprendre allà mateix.
A mitja tarda, com si el cel s'hagués
volgut afegir a la festa, va començar una posta de sol
impressionant. (Crec que es va veure igual o semblant a tot
Catalunya).
Només arribar a casa meva, a l'Escala,
cap a les sis de la tarda, es va alçar la tramuntans, forta, potent,
sorollosa, extraordinària. I tot va canviar. Avui el mar estava
reblert de crestalls blancs, les ones espetegaven amb força, i el
vent s'ho enduia tot. El cel, això sí, d'un blau intens netíssim.
Mentre marxàvem amb el cotxe, podíem contemplar el Canigó i la
resta de la serralada pirinenca coberts del primer mantell
enlluernador de la neu.
Va ser ben bé com ho dius. En només vint-i-quatre hores que condenses en vint ratlles. I les fotos, precioses!
ResponEliminaCelebro que t'hagin agradat! Tot i que la realitat, com vam veure plegats, supera les fotos, que només en poden captar una guspira. Respecte al foc, gairebé va ser una premonició!.
ResponElimina