dilluns, 11 de novembre del 2013

Sant Martí

 Ballant sardanes davant l'església de Sant Martí
 El mar agafava la coloració del cel.
 Semblava ben bé un incendi al bosc.
El museu d'Empúries retallant-se contra el cel de posta.



El dia 11 de novembre s'escau la festa Sant Martí. Un sant molt arrelat a la toponímia i a molts noms de catalans -i algunes catalanes: comença a ser moda Martina-, des de fa molts anys. La fama de Sant Martí, que va arriba a ser bisbe de Tours, li ve d'una història -o llegenda-, que explica que anant de camí es va trobar un pobre captaire pelat de fred. I Sant Martí va treure's la capa, la va partir en dues i en va donar la meitat al pobre.
A mi m'agrada celebrar aquesta festa, si puc, a Sant Martí de Empúries, a l'Escala, una església preciosa de més de cinc-cents anys situada en un lloc privilegiat, la badia de Roses. Precisament per celebrar aquesta data, es van fer uns goig o gojos del Sant -una tradició aquests dels goigs molt antiga i arrelada a la nostra tradició-, i vaig tenir l'honor de fer-ne la lletra.
Aquest any, es va celebrar el diumenge 10, i va coincidir amb un temps molt bo. Després de la missa -acompanyada d'una coral estupenda-, vam anar a fer un passeig per la vora del mar. La temperatura era agradable, el cel oferia un munt de tonalitats, degudes als diferents núvols i clarianes, el mar semblava una bassa d'oli. Tot perfecte.
Vam dinar amb gent de Sant Martí i barcelonins que l'estimem aquest lloc, en un restaurant de la placeta del davant de l'església. En acabat de dinar, es van fer sardanes. El 40è aplec! Ens va sorprendre comprovar que la majoria dels músics de la cobla eren noies! Entre els balladors, n'hi havia de totes edats, i fins i tot un matrimoni alemany conegut nostre que ens va explicar que n'havien anat a aprendre allà mateix.
A mitja tarda, com si el cel s'hagués volgut afegir a la festa, va començar una posta de sol impressionant. (Crec que es va veure igual o semblant a tot Catalunya).
Només arribar a casa meva, a l'Escala, cap a les sis de la tarda, es va alçar la tramuntans, forta, potent, sorollosa, extraordinària. I tot va canviar. Avui el mar estava reblert de crestalls blancs, les ones espetegaven amb força, i el vent s'ho enduia tot. El cel, això sí, d'un blau intens netíssim. Mentre marxàvem amb el cotxe, podíem contemplar el Canigó i la resta de la serralada pirinenca coberts del primer mantell enlluernador de la neu.

2 comentaris:

  1. Va ser ben bé com ho dius. En només vint-i-quatre hores que condenses en vint ratlles. I les fotos, precioses!

    ResponElimina
  2. Celebro que t'hagin agradat! Tot i que la realitat, com vam veure plegats, supera les fotos, que només en poden captar una guspira. Respecte al foc, gairebé va ser una premonició!.

    ResponElimina