divendres, 29 d’octubre del 2010

Tots Sants




Cada any, amb les primeres esgarrifances de fred, arriba l'olor, una olor que a ciutat sobta molt, de foc que crema, i de moniatos i castanyes torrats al caliu. I llavors ens adonem que ja som a Tots Sants, una festa dedicada a recordar els nostres difunts. I a celebrar amb família o amics la castanyada.
Però ara, en aquesta festa tan entranyable, se li ha superposat, com un gra a la cara, la festa del Halloween, amb les seves carbasses i els seus costums de disfresses i ensurts, que ens ha arribat a través de les pel·lícules americanes, i que ha estat publicitada d'una manera entre grotesca i servil per anuncis de celebracions en parcs temàtics, aparadors de comerç i -no sé si gratuïtament-, per algunes escoles del país. (Les mateixes entitats, segurament, que voldrien que Nadal fos la festa d'hivern, i Pasqua, la de primavera, i que converteixen la Mare de Déu de la Mercè en una vulgar Mercè o Santa Eulàlia en una Laia qualsevol). El més divertit del cas és que volent obviar Tots Sants, per ser una festa religiosa cristiana, adopten el Halloween sense saber que prové d'una festa pagana celta i, per tant, també religiosa!
Que no sóc sola a lamentar-ho, me'n va fer adonar un senyor que passava pel meu costat, al carrer, i corregia el seu fill, o nét:
“Halloveen no, Tot Sants!”
No deixem que ens prenguin o que deixin sense sentit les nostres festes i les nostres antigues tradicions. Formen part de la substància inherent al nostre poble!

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Joan Solà

"Els catalans arrosseguem sempre i pertot el dolor de saber que Espanya ens és contrària."
"El nostre Estat no és nostre; és un Estat contra nosaltres."
"Una de les preocupacions fonamentals de l'Estat durant tres segles ha sigut esborrar els pobles perifèrics."
"La llengua catalana ha de ser necessària i útil a la societat. Si no aconsegueixes això, la resta se'n va a l'aigua."

Gràcies mestre Solà, per haver estat un ferm defensor de la nostra llengua i la nostra cultura. Heu estat molt necessari en temps com els actuals en què gent com la defensora del poble (de quin poble?) o Trillo ens urgeixen a complir una llei lingüística que ens és adversa, una llei que han fet ells a la seva conveniència! És allò de ser jutge i part! D'això se'n diu demòcrates?

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Bicicletes



Amsterdam és el paradís de les bicicletes, que es fan senyores i majores dels carrers, i que converteixen la visita a peu per la seva bonica ciutat en un viacrucis per als vianants, sobretot els turistes, com jo mateixa, que sempre anem badant. Et surten pertot arreu, a tot pedal, i et passen a ran, per davant o per darrere –o les dues bandes alhora, fent amb el teu cos una mena d’entrepà-, i encara t’escridassen. Sort que no els entens. Segons ens va dir el guia, se’n roben a centenars, de bicicletes, i moltes fan cap al fons dels canals, que n’estan farcits. Jo, quan hi vaig estar, em congratulava que això no passés a la nostra ciutat.
Però ai las, a Barcelona, tan cosmopolita ella, també hi ha arribat la moda de la bicicleta, bicing en diuen, que fa més internacional. I, com a Amsterdam, s'han convertit en un perill públic. Amb la pega que hi ha molts carrers, que no tenen una via assenyalada, per on circulen campi qui pugui, amb els perill que representa això per a ells mateixos i per als soferts vianants que gosem desplaçar-nos per les voreres de la ciutat. (Un amic meu va anar a parar a l'hospital, amb els ossos fracturats, per una envestida a traïció, i no és un cas aïllat).
Haurem de caminar per Barcelona amb cuirassa protectora i retrovisor per si un cas?

divendres, 15 d’octubre del 2010

Gandesa a TV3



Aquesta setmana, el programa de TV3, Divendres, ha estat dedicat a Gandesa i la Terra Alta. Hem pogut veure els cócs, que són les pastes típiques de la comarca. Els espais de la Batalla de l'Ebre, amb el poble vell de Corbera, que va quedar tan malmès després de l'atac de les tropes franquistes que ja no es va poder reconstruir “in situ”, sinó més avall, i es va quedar així, amb les pedres mutilades, testimonis muts de la barbàrie que representa qualsevol guerra.
També vam poder contemplar els paisatges que emmarquen el curs del riu Canaleta i el santuari de la Mare de Déu de la Fontcalda, tan entranyables. O el Celler de la Cooperativa Agrícola, de l'arquitecte Cèsar Martinell, amb les seves boniques voltes modernistes. I vam veure ballar la Dansada, la jota de Gandesa, per un grup juvenil amb vestits típics; una dansa, la nostra, que jo encara havia vist ballar airosament a les dones grans del poble -i havia ballat jo mateixa, imitant-les, a la Plaça Major-, no com un element folklòric, amb vestits especials, sinó com una dansa natural, espontània, que marcava el punt culminant del ball de les festes més assenyalades.
De la clotxa, el nostre plat típic, ja en parlaré en una altra ocasió.
(La foto és de la Plaça Major, en una imatge en blanc i negre, una mica antiga, que correspon més, encara que no del tot, a aquella època.)

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Joan Maragall



“Tota sola feu la vetlla,
muller lleial?
Tota sola feu la vetlla,
viudeta igual?
-No la faig jo tota sola,
comte l'Arnau,
no la faig jo tota sola,
valga'm Déu val!”

(...)

Totes les veus de la terra
se fan sentí an el comte Arnau,
li van movent eterna guerra
pels camins de la gran pau.
(...)
Però l'esposa fila i canta,
dalt a mig aire del cel blau.
El comte Arnau s'hi decanta
per si la sent cantar suau.
(...)
En un pendís de la muntanya
hi ha una pastora de l'ull blau
que, tot cantant la cançó estranya,
se'l va estimant, el comte Arnau.
(...)
I la pastora enamorada
canta que canta la cançó:
li ha mudat tota la tonada
i ha redimit el pecador.
(...)
Cantant, cantant, nasqué la infàmia,
i descantant, la redempció:
el comte Arnau tenia l'anima
a la mercè d'una cançó.
Lo que la mort tanca i captiva,
sols per la vida és deslliurat:
basta una noia amb la veu viva
per redimir la humanitat.

(He triat aquests fragments d'EL COMTE ARNAU
en homenatge a Joan Maragall en el 150 aniversari del seu naixement.
En ells es pot descobrir el gran vitalisme d'aquest autor, el qual demanava:
“I quan arriba l'hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans
obriu-me'n Senyor uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa,
Siam, la mort, una més gran naixença”.)

Nosaltres, també, necessitem un poeta amb la veu pura com la teva
per redimir la nostra nació.

divendres, 8 d’octubre del 2010

Fam d'estil

Amélie Nothomb

BIOGRAFIA DE LA FAM

D'aquesta autora belga, n'havia llegit ESTUPOR I TREMOLORS, que ja m'havia agradat força. En aquesta obra, relata el seu pas per una empresa japonesa, que converteix en una crítica, escrita d'una manera original i divertida, del món laboral del país nipó.
A BIOGRAFIA DE LA FAM, ens relata la seva infantesa, en certa manera nòmada. El seu pare era un diplomàtic que arrossegava rere seu tota la família de destinació en destinació, des d'un Japó on Amélie va viure fins als cinc anys, i que ella veia idíl·lic -exceptuant la rigidesa del Jardí d'Infància-, a un Pequín en plena era de fam -Mao, la Banda dels Quatre, etc.-, seguit per una Nova York enlluernadora, per anar a parar no gens menys que a Bangladesh, on la gent, diu, es moria literalment de gana pels carrers. I encara l'Índia i altres països diferents. Tot això li produeix una inadaptació que la va portar a l'anorèxia, que, en un esforç de voluntat extrem, va poder superar. Quan als 17 anys arriba a la universitat, a Brusel·les, se sent absolutament desarrelada. “De tots els països on he viscut, afirma, Bèlgica és el que menys he entès”.
El que m'agrada d'aquesta autora és el seu estil, enlluernador des de la primera pàgina. T'agafen ganes d'anar resseguint la seva vida i la seva obra. Cosa que segons sembla es pot fer, ja que escriu i publica sense parar. No la penso perdre de vista.

divendres, 1 d’octubre del 2010

Llibres de vell


Llibres de vell

Amb la meva amiga Rosa Maria ens trobem a la Plaça de Catalunya per anar a veure parades a la Fira del Llibre Vell i d'Ocasió, instal·lades al Pg. de Gràcia. Dels aldarulls del dia abans -el de la vaga general protagonitzada per vàndals antisistema-, no en queda res, excepte la porta tapiada del Banesto, i les pintades al·lusives que ornen el mateix edifici. Ni rastre d'ocupes ni de mossos d'esquadra.
El que sí que hi ha és una riuada inexhaurible de turistes atrafegats anant amunt i avall, gent de diversa parla i nacionalitat. (On es van posar, el dia abans?) No hi falten el procedents del país nipó, en aquest cas dues dones vestides amb la roba típica japonesa. Jo “flipo” només de pensar en catalans anant per món -si no és per una festa folklòrica-, amb calces i barretina, ells, o vestides de pubilla, elles! (Ens perd el sentit del ridícul propi de gent acomplexada?)
Remenar llibres dóna sorpreses curioses. A mi em fan una mica de pena els que llueixen dedicatòries amb la signatura dels autors; és com si, després de tenir-los i potser estimar-los, els seus propietaris els haguessin abandonat a la seva sort i esperessin algú que se'n compadís abans de desaparèixer, per sempre, dins dels contenidors de paper usat. Rere de cada llibre signat i rebutjat sembla amagar-s'hi una història, potser trista, potser alegre -parelles que s'han canviat de pis per anar a un de millor, parelles que s'han separat i s'han tirat els trastos, en aquest cas els llibres, pel cap, o fills que han buidat, nostàlgics, el pis dels pares difunts-. Cada llibre vell conté la història impresa a les seves pàgines, i la història impresa en la seva corporeïtat.