dimecres, 17 de juliol del 2013

GANDESA : CARA I CREU


(Fotos. Visita a la Biblioteca, la Biblioteca, l'Arxiu comarcal)
Acabo d'arribar de Gandesa. La cara: la presentació de la Història de Gandesa, d'Anton Monner, un senyor llibre. Acte introduït pel l'alcalde, Carles Luz. En va fer la cloenda el portant-veu del govern, Francesc Homs. En el meu parlament, destaco com m'emociona saber que la nostra comarca, des de ben antic, es va posicionar sempre a favor de la terra. Primer, contra les pretensions dels nobles d'Aragó que la volien -si se n'haguessin sortit amb la seva, ara parlaríem lapao, que vaig comentar-, i després en les guerres de la Generalitat contra Joan II i amb la guerra de Successió, contra Felip Vè. Gandesa cruïlla de camins, és el subtítol de llibre, perquè d'aquí surten les tres vies que van a Catalunya, Aragó i València. Aquesta circumstància, que va donar tanta rellevància a Gandesa durant l'època medieval, va ser causa de la seva dissort en ser objecte del desig d'un i altres, a les diferents guerres fins arribar als setges dels carlins i a la Batalla de l'Ebre.
Especial interès és comprovar, a través del edictes i documents, les successives prohibicions de la nostra llengua després del Decret de Nova Planta, fins arribar a l'època franquista. Jo vaig llegir el meu primer llibre en català -Notes d'Història de Gandesa de mossèn Manyà-, l'any 62, al vint anys!
Cara també, la meva trobada amb parents, amics i sobretot amigues, amb tota la meva gent. Les estones de xerrada, a la fresca -aquesta beneïda garbinada dels tardets gandesans!
A la llibreria on recullo el diari, compro el llibre Esmorzars de l'Ebre, del l'Ignasi Revés, un dels primer lectors que van entrar al meu bloc. L'he llegit amb gust, perquè es tracta d'això, del gust! M'ha fet gràcia el capítol on parla de la clotxa, el plat per excel·lència de les nostres terres, que es va endrapar a la Fatarella. En pots percebre l'aroma i el sabor, que et fan venir salivera.
Creu: la mosca negra, un bitxo petit com una puça però que fa unes picades terrorífiques, que aquest any ha desbordat els límits estrictes de l'Ebre i ha atacat la Terra Alta amb virulència. Calia anar ben proveït de colònies i cremes repel·lents d'insectes. Un xicot ens ho comentava amb un gran sentit de l'humor: Ara te trobes dos o tres pagesos al defora i fots un perfum que no sé què pareixes!
Creu l'anada i la tornada amb l'autobús de la Hispano-igualadina que, a part de no arribar mai -tres hores i mitja d'un trajecte que pot fer-se en dues-, duia una refrigeració tan bèstia que et pelaves de fred.
A Gandesa em van recomanar que agafés els autobusos de la companyia Hife, per a la tornada, que anaven per l'autopista. Vaig anar a informar-me a l'estació d'autobusos, i, l'home que en porta el bar, no m'ho va saber dir. Els cartells que ho anunciaven eren difícils d'interpretar. Així que vaig optar per trucar al telèfon d'informació. Em va respondre un noi molt amable, en pura fonètica del país. Em va explicar que n'hi havia un les 7.45, un a les 8,30 i un altre a la una que anaven a Barcelona. Opto pel de les 8, 30, i com l'estació és lluny i duia bossa i maleta, decideixo anar-hi aviat i prendre alguna cosa al bar. Arribo a les vuit i oh sorpresa, el bar és tancat. A les 8,30 arriben una colla d'autobusos de l'Hife, i una altra desagradable sorpresa: no n'hi ha cap que vagi a Barcelona, sí a Tortosa, però no estan segurs, els xofers a qui ho demano, si hi ha enllaç amb un que vagi a Barcelona.
Estant allà veig que ha arribar l'home de bar i, davant les queixes dels conductors, diu en to malcarat.
-Jo obro quan me dóna la gana!
Davant del dubte, decideixo esperar l'Hispano-igualadina que passa a les nou i va a Barcelona. Mentrestant, entro al bar, estic jo sola, i demano un tallat. L'home em pregunta d'on sóc, i en dir que de Gandesa però que visc a Barcelona em diu, tal com raja:
-Jo ja li vaig dir a l'Arturo Mas que això de la independència...
M'adono que està parlant del president: -Vol dir de l'Artur Mas? -demano, sorpresa.
-Jo li dic Arturo -em respon-, i si vol la independència que sigui de l'Ebre cap allà, no aquí, a la Franja!
-Escolti, això no és la Franja sinó Catalunya! -el rebato.
-Jo em sento de la Franja! -em respon, irat-. I aquí no la vull, la independència!
-Doncs miri, jo sí! -I com havia pagat el tallat i no tenia ganes de discussions torno a sortir fora, a esperar l'autobús a l'andana.
No tinc ni idea d'on deu de ser aquest bon home! En tot cas, jo no tenia del disgust de coneixe'l!

diumenge, 7 de juliol del 2013

Un embut de novel·la




M'agrada la Pilar Rahola articulista, no tant el personatge. Per això vaig llegir amb una certa curiositat la seva obra El carrer de l'embut. Rahola va estudiar filologia catalana un curs abans que jo, per tant, com a mínim, és clar que coneix la preceptiva literària. Per, ai!
El carrer de l'embut està ubicada a Catalunya i a Cuba del primer terç del segle XX, amb incursions a un passat anterior. I per escriure-la, l'autora es va imbuir de tots els fets i personatges -des de polítics, a sindicalistes, artistes a emprenedors i tutti quanti-, que es van moure per aquelles societats en aquell moment històric, i les utilitza vinguin o no vinguin a propòsit de la trama -quina trama?-, amb anècdotes d'interès nul, que no aporten res al lector. Un lector, en el meu cas lectora, que busca desesperadament alguna mena de fil conductor que doni sentit al relat, entre un bosc de noms que arriben a marejar i que acaben fent-te-la llegir en diagonal per no deixar-la del tot, cosa que vaig estar ben temptada de fer.
En un programa amb el Cuní, Rahola es queixava que l'havien posada en la llista dels autors mediàtics, per les vendes de Sant Jordi. Però dubto que cap editorial l'hagués publicada sense aquest aval.
(Stefan Zweig, el gran autor de biografies i de novel·les històriques, assegurava que, abans d'emprendre'n alguna, estudiava personatges i època i en feia un munt de fitxes. En acabat, les oblidava totes i només utilitzava les que de debò importaven a la narració sense enfarfegar-la. Un bon consell que Rahola hauria d'haver tingut molt en compte.)

dimarts, 2 de juliol del 2013

Pàndols


La realitat supera gairebé sempre la ficció. Al final de la meva novel·la Els Cims Invencibles, publicada aquest any, la filla d'un dels protagonistes, un voluntari de la Columna Lincoln, de les Brigades Internacionals que van lluitar a la Guerra Civil, tornava a les nostres muntanyes per rendir homenatge al seu pare. Doncs bé, tal com em va explicar una amiga gandesana resident com jo a Barcelona, la seva filla va conèixer fa poc un xicot, el qual, en saber que ella era gandesana, es va posar a plorar de l'emoció. Justament venia de Gandesa on havia anat a dipositar les cendres del seu avi, antic brigadista, tal com ell li havia demanat, a la serra de Pàndols. Una història preciosa. D'haver-la sabut abans, l'hauria afegida a la narració.