Camins de foc, crits de cigala
vent de garbí. A poc a poc
les estrelles fulguren en la volta
infinita del cel de juliol.
Desfullo a poc a poc la margarida,
missatgera d’amor.
Em va estimar? O només va ser
un joc de miratges? Un vol fugaç
un comte de fades a la vora del foc?
L’hivern va glaçar totes les roses,
i el perfum s’ha esvaït
al calaix oblidat dels records.
Molt lentament, se’ns va escurçant el dia,
creix la calor. Les nits encenen
miríades d’estrelles al cel nocturn.
Però la ciutat n’amaga la claror.
Enyoro aquelles nits de lluna nova
carretera endavant. Els fanals apagats.
Dalt de tot, la Via Làctia marcant el rumb.
Vora la passa,
s’encenien les cuques de llum.
Nostàlgia d’un passat que fou tot gràcia.
Me’n resta alguna espurna, esvaïda,
de claror que estrenyo ben guardada
dins la clotxa del puny!
Viure és arrossegar un llast
d'ensopecs de la memòria.
Alguns brillen com diamants,
altres com carboncles,
els de més són opacs
i anodins. Viuen en la foscor
com els lladres que, de vegades,
et surten de trascantó.
I tot així són ben nostres!
Viure és arrossegar tot el bo i el dolent
que ens ha fet tal com som.
