dissabte, 28 de gener del 2012

FOIX, 25 anys




“Aixequeu ben alts els murs del meu carrer. Tan alts que, en ésser nit, no hi entri ni la remor de les fontanes ni el xiscle agònic de les locomotrius. Feu que el meu carrer tingui tot just l'amplada de la meva passa. No feu obertures als murs, i arrieu als cims de les torratxes tantes de banderes i de gallardets. Doneu-me només el goig que, a trenc d'alba, del pas de l'ombra de la meva amada a mitjanit en resti el testimoni d'una flor vermella marcint-se a la penombra, o una sabata esberlada flotant damunt un toll”.
Diari 1918, de J. V. Foix

dimecres, 25 de gener del 2012

Jo confesso

Confesso que he llegit, i me l'he acabat, el JO CONFESSO, de Jaume Cabré. I també confesso que des del principi la seva prosa, la seva estructura, el seu domini de la llengua, de la tècnica narrativa, la seva erudició, la manera que juga amb el tempo, amb els personatges, amb les èpoques i els diàlegs, i un llarg etcètera, em van enlluernar, esbalair, acollonir, enfervorir, apassionar, esparverar, encaterinar. Volia córrer a comprar-me un barret, per poder-me'l treure davant seu. Em van venir ganes d'agafar tots els meus pobres llibres i llançar-los al foc. Ganes de morir-me n'enveja. Pputa enveja que diria el seu personatge, l'Adrià.
Fins que vaig arribar aproximadament a la meitat de les seves 998 pàgines. I llavors, gairebé de sobte, em vaig començar a desinflar, a qüestionar-m'ho tot, a agafar ganes de llançar-lo al foc, el seu llibre, no els meus, a pensar que n'havia fet un gra massa, l'autor. Vaig recordar algunes crítiques que li deien pedant, i que havia volgut abastar massa coses sense aprofundir-ne cap. No sé si és ben bé això. O una mena de cansament de tanta arquitectura, de tant recaragolar unes històries amb les altres, de tan remenar la merda nazi, i tantes altres merdes produïdes per al humanitat, algunes ja prou remenades, per cert. I fer-nos plorar, fer-me plorar a mi allargassant un desenllaç, que acaba per no entendre's de tant que el vol aclarir i reaclarir, tornant a fer-me plorar. I jo no sóc gaire ploranera, però de vegades no ho pots evitar, que hi ha temes, que sí, que m'afecten. O sigui que són efectistes. D'això algú en diu fer pornografia dels sentiments.
En fi. Confesso que he llegir Cabré, i que li continuo tenien una sana o insana enveja. I no sé si al final no m'agrada perquè s'hagi excedit ell, o és culpa meva, ximpleta com sóc.

dijous, 19 de gener del 2012

Cartes a Joan



Gener marca el seu ritme, i el seu temps
de fred i boires. De gebre i neu.
Però aquest any, l'hivern, serà molt dur.
El món s'ha capgirat, i res no rutlla.
La gent, com els ocells, emprèn el vol
en busca d'altres cels i altres pastures.
Es torna gris el temps sense el somriure
amb què tu il·luminaves els meus dies.
No obstant, a l'horitzó que ara se'm tanca
s'hi he encès una espurna de claror:
No hi ha lloc per l'oblit ni hi ha distància
si dos bateguen amb un mateix cor.

dimarts, 10 de gener del 2012

Lo català que ara es parla

He pensat en la famosa disputa que hi va haver en temps de la reforma fabriana entre els escriptors catalans partidaris de “lo català que ara es parla”, i els que, guiats per Fabra, prescrivien una llengua neta de barbarismes i calcs sintàctics, i depurada de vulgarismes i altre adherències. A la fi, van triomfar les tesis fabrianes, i ara tenim una llengua estàndard que possiblement, com tot, es pot seguir millorant, però que ha servit de base per al conreu de la llengua literària moderna.
És clar que una llengua literària, és sempre una mica arbitrària, per això tothom se la sent seva sense que ho sigui realment de ningú.
Però es veu que, en aquestes alçades, encara hi ha que pensa que per fer més “simpàtic” i atractiu el català, cal que soni una mica com el castellà, i el castellà més vulgar i castís possible. Així ens trobem amb l'últim premi Sant Jordi, L'HOME DE LA MALETA, de Ramon Solsona. He trigat a llegir-lo perquè -ho he de confessar-, anava carregada de prejudicis, potser degut a la meva deformació professional. Però la meva intuïció no m'havia fallat. Escriure com la gent parla, no sé si és fàcil o difícil, en tot cas resulta tan artificial -per a mi molt més-, que escriure “com hauríem de parlar”. Vegeu uns exemples triats a l'atzar: “Lo que em llama l'atenció és que la nena s'hagi tornat tan relligiosa...” “Per a la Godiva tot el monte es orégano, la cuina sempre està atrassada...” “Ojala sapigués perquè em van posar aquests apellidos tan raros...” “Volguer sapiguer algo” “Bueno, dit aixís sí que...” ) I així un llarg etcètera. Llegir-ho, m'ha estat un turment.
No fa gaires dies, el traductor Pau Vidal es queixava al diari “Avui” que Jordi Sànchez, l'actor de “Draps Bruts”, li havia canviat sense advertir-lo expressions de la traducció al català d'un llibre seu -escrit en castellà-, amb aquesta mateixa intenció “populista” sense que l'editorial n'advertís al citat traductor. Potser sí que tornem al català que ara es parla, però a mi gairebé em semblaria millor dir-ne: “El català que ara ens estem carregant amb aquella alegria”.

dijous, 5 de gener del 2012

Carta als Reis Mags



Senyors Reis Mags que veniu d'Orient
dalt d'una nebulosa, d'or i d'argent,
Porteu rialles noves per als infants
i esperança de joia per als més grans.
Porteu pau a la terra, i pau als cors.
Eixugueu tota llàgrima, calmeu els plors.
Dueu-nos pa de vida, vi de dolçor.
I petons i abraçades com més millor.
Deu-nos salut i feina, i, si us és de grat,
una mica, mica, de felicitat.