dimecres, 25 de gener de 2012

Jo confesso

Confesso que he llegit, i me l'he acabat, el JO CONFESSO, de Jaume Cabré. I també confesso que des del principi la seva prosa, la seva estructura, el seu domini de la llengua, de la tècnica narrativa, la seva erudició, la manera que juga amb el tempo, amb els personatges, amb les èpoques i els diàlegs, i un llarg etcètera, em van enlluernar, esbalair, acollonir, enfervorir, apassionar, esparverar, encaterinar. Volia córrer a comprar-me un barret, per poder-me'l treure davant seu. Em van venir ganes d'agafar tots els meus pobres llibres i llançar-los al foc. Ganes de morir-me n'enveja. Pputa enveja que diria el seu personatge, l'Adrià.
Fins que vaig arribar aproximadament a la meitat de les seves 998 pàgines. I llavors, gairebé de sobte, em vaig començar a desinflar, a qüestionar-m'ho tot, a agafar ganes de llançar-lo al foc, el seu llibre, no els meus, a pensar que n'havia fet un gra massa, l'autor. Vaig recordar algunes crítiques que li deien pedant, i que havia volgut abastar massa coses sense aprofundir-ne cap. No sé si és ben bé això. O una mena de cansament de tanta arquitectura, de tant recaragolar unes històries amb les altres, de tan remenar la merda nazi, i tantes altres merdes produïdes per al humanitat, algunes ja prou remenades, per cert. I fer-nos plorar, fer-me plorar a mi allargassant un desenllaç, que acaba per no entendre's de tant que el vol aclarir i reaclarir, tornant a fer-me plorar. I jo no sóc gaire ploranera, però de vegades no ho pots evitar, que hi ha temes, que sí, que m'afecten. O sigui que són efectistes. D'això algú en diu fer pornografia dels sentiments.
En fi. Confesso que he llegir Cabré, i que li continuo tenien una sana o insana enveja. I no sé si al final no m'agrada perquè s'hagi excedit ell, o és culpa meva, ximpleta com sóc.

Cap comentari:

Publica un comentari