Llegir
Llegir ens transporta a mons inexplorats. Ens fa viure dins d’altres vides. Somiar amb altres somnis. Allunyar-nos d’un present esquiu. Submergir-nos en un futur incert. Després de cada llibre, no tornem a ser els mateixos!
Llegir
Llegir ens transporta a mons inexplorats. Ens fa viure dins d’altres vides. Somiar amb altres somnis. Allunyar-nos d’un present esquiu. Submergir-nos en un futur incert. Després de cada llibre, no tornem a ser els mateixos!
Tórtora
Ve cada dia a posar-se a la barana del meu balcó, i parrupeja melangiosa. Potser enyora el company perdut, o en busca un? Diuen que les tórtores s’aparellen una sola vegada, o sigui que són fidels. Sota seu, els geranis floreixen luxuriosos. Som temps de primavera, el temps dels enamorats i els enamoraments.
A l’alba,
se’n desperta el desig
de viure intensament. Volar
com els ocells. I riure
com només riuen els infants
que no tenen passat
que els emgavanya.
A la posta,
s’adorm el meu desig
entre el roig i el morat
amb què el sol moribund
s’embolcalla.
L’enyorança és una mala consellera. Guarneix el passat amb vels acolorits. Magnifica els records brillants. I dissimula els foscos. Però el passat mai no va ser un Edèn sinó que fou un espai reblert de clarobscurs.
Març s’acomiada amb ramades de pluja,
riuen els sembrats.
La font entona un càntic de plenitud triomfal.
El vent de garbí ha deixat buides les platges,
de sorra i de turisme desbocat.
Sentint la pluja rere la finestra
em sento riu, i font, camp sembrat
i toll on beu l’ocell assedegat.
Remember
Avui, el meu pensament s’omple de llum.
La pluja, aquest dies, ha amarat els camps,
i els rius s’afanyen corrent avall.
Reneix la natura del son hivernal.
Tu ja no ho ets. Però totes les coses
que vas estimar tant
perduren.
El teu record s’ha endolcit amb els anys.
(Quadre pintat per Miquel Barrobés)
La fragància del timó florit
reviu dins meu el camí del Calvari.
El cerç ha fet bugada del cel
i l’ha deixat blau i lluent.
Els quintos, duent la creu,
avancen lentament. El poble canta
«Perdona el teu poble Senyor!»
Entre ametlles florits,
s’afanyen les abelles.
Retorno al meu present
i sento una gran pau.
(Divendres Sant 2024)
(Foto Emili Castells)
Pluja moral, pluja que no fa mal. Si la sents des del llit, et canta la non-non, vine son!
(Foto Bàrbara Forés)
La primavera arriba amb un esclat de llum,
d’arbres en flor, de lluents papallones,
d’abelles afanyoses, d’ocells en ple reclam.
Noies enquimerades, xicots esvalotats,
escolars que fan festa i mestres alleujats.
Surten les sargantanes del seu son hivernal.
Els vells es reviscolen. Apunten els sembrats.
I Déu, entre nosaltres amb promeses de pau!
Carme:
La teva veu em va retornar
l’eco de les teues rialles
pels cantons de la plaça.
I el record dels teus pares.
La sastreria amb didals
sense fons. La planxa roent.
Ton pare tallant peces de vellut.
Ta mare de dol permanent
pel fill que ara deu cantar
en el cor celestial.
El pa negre de racionament.
I aquelles xerrades de mai no acabar!
En la teua veu perdura
el gust agredolç del passat.
Dona
Nascuda per obeir, casar-se, parir i morir. Quin trist destí! Ara la dona ha alçat el tos. Vol ser ama del seu cos. Amb l’home, si s’escau, companya de camí. I dret a decidir!
6 de març
En dies com avui, notes que la vida
se t’escorre entre els dits
com aigua fadada.
Lluny són les roses d’abril, els primers amors,
les Festes Majors, el toc de campana,
els carrers engarlandats
i el ball engrescador de la dansada.
Rere la finestra, els arbres remouen
al vent la capçada.
El present m’acull, el passat inflama
de dolçor el meu pit. Soc barca avarada
en la platja del temps. La ruta marcada.
Sentir la pluja des del llit de matinada, quin plaer! Em murmura paraules secretes, que em fan la non-non.
Transiten dins del silenci opac de la nit
cavalcades de bruixes
duent al sarró
imatges d’insomni.
Que llargues les hores.
Que lluny el ressò de la pluja
repicant en les velles teulades.
La son em pren a la fi.
Ara cavalco abraçada
a la cua d’un estel.
Esperar és desesperar? Però, quan ja no s’espera res, té algun sentit la vida?
Ara esperem la pluja. Demà ens delirem pel sol. O per una mica de fresca.
O tornar a sentir el contacte d’aquella mà amiga que es va dissoldre en l’oblit?
Val més, doncs, esperar contra tota esperança?
No ho sé. Però espero. Potser només a un nou despertar de l’albada en pau i llibertat!
Vine, companya del dies clars,
quan la vida semblava
un camí de roselles.
I els narcisos s’obrien
a la vora de rec.
I del pou pujava
tot cantant
la claror de l’aigua.
Ara un altres ulls
riuen, altres llavis
es besen. L’aire segueix
duent
sentors de primavera
enlluernada.
Viaranys
Es torcen i es retorcen al nostra davant, i no sempre tenim el mapa del camí de fugida. Però seguim endavant, presoners d’una ruta fictícia.
A Joan Serra
Avui plora per tu la vall de la Font-calda.
I, als cims de Montserrat, l’escolania canta.
Tu avances cap a la fita del més enllà
lleuger d’equipatge. Ric del que has donat:
amistat i mestratge.
Trobaren a faltar la teva saviesa, amic Joan.
La teva generositat, l’amor a la terres
que et van veure nàixer.
Toquen a glòria per a tu tots els campanars de l’alba.
Bon viatge, amic. Que la pau et sigui companya.
Dies clars de febrer. Aire nítid. La Candelera va passar sense ànim ni desig. No plora, per tant l’hivern no és fora. Riu, per tant, l’hivern és ben viu. Pels camps, els ametllers floreixen enrojolats de delit.
Menjarem pa beneït de Sant Blai per tal que ens deslliuri de mal de gola. I tal dia farà un any!
Ombres opaques s’escolen pel jardí
on llangueixen les roses
esperant la rialla sincopada de la pluja
que les desperti del fosc son hivernal
i encengui la claror dels seus colors.
S’esgrunen les hores
escombrades per esclats violents de claror.
La posta arriba inexorable. La pluja no arriba.
Són seques les fonts.
Laberint.
Els humans busquem la sortida del laberint en què ens ha posat al vida. Però ja sabem que les ales d’Ícar eren de cera. I el sol cada cop és més fort
Espero la pluja, la bruixa,
la sabia fetillera que habita els torrents
amagats.
I amb cristalls de Bohèmia
S’hi basteix un palau
Nòvia de l’atzar,
de les fonts d’aigua clara.
De la llum dels sembrats,
Sigueu-nos propícia.
El dia decau. Amara’ns de vida.
Sigues missatgera d’abundància i pau!
Avanço lentament per l’avinguda
entre els arbres despullats de l’hivern.
Dorm la natura. Dorm el vent.
El cel, inclement,
es mostra d’un blau refulgent.
El crit agut d’una cotorra
em retorna al present.
Per a Emigdi
Falsa tercina
Nascut a la vora d’un riu que enamora,
tocat per la vareta d’una fada gentil,
trobador fadat per l’aspre de la terra,
el nostre Emigdi va fent sa guerra
incansable i tenaç com pertoca
a una ànima rebel i constant.
Té sempre a punt un pensament gentil
aliè als homes cruels que fan la guerra
i la seva paraula enamora
com pluja fina que eixamora la terra
amatent i constant
nodrint l’arrel que neix allà on pertoca.
A no defallir et convido, costant.
I a no oblidar les arrels d’una terra
que a propis i estranys enamora.
Cada soldat fa sa guerra!
I la teva és cultural, tal com pertoca
a un esperit, el teu, de cor gentil!
Carme Meix. Gener del 2024