dilluns, 30 de novembre del 2015

Mandelstam II


-->
   ÓSSIP MANDELSTAM 1891-1938

Llegir el llibre de Nadejda Maldestam, “Contra tota esperança”, em va portar a voler conèixer millor la poesia d'aquest autor. Vaig acabar llegint els dos llibres en paral·lel.
Óssip Mandelstam va néixer a Varsòvia d'una família de jueus benestants, que es van traslladar a Rússia quan era petit. Es va convertir al cristianisme per poder anar a la universitat, que estava prohibida als jueus. Va fer cursos a la Sorbona i va viatjar per Itàlia. Aviat va publicar el seu primer llibre de poemes, “La pedra”, que el va donar a conèixer amb èxit. Al 1917, va caure en desgràcia davant de les autoritats soviètiques, que el consideraven suspecte perquè no s'emmotllava als seus postulats. Als anys trenta va ser sistemàticament perseguit i deportat. Primer a Vorónej i en acabat a la Sibèria, on va morir l'any 1938, en un camp de pas, sense la companyia de la seva dona, Nadejda, que l'havia acompanyat fins llavors, i de qui el van separar en detenir-lo. No tenia diners ni roba adequada per suportar el fred. Això li va suposar la mort.
Poeta de lectura no gens fàcil, que cal assaborir a poc a poc. Molt ben traduïda per Jaume Creus, que ha fet un feina ingent contextualitzant i glossant cadascun dels poemes.
N'he copiat alguns fragments. A sota la data en què van ser escrits.

Fosca ofegosa sobre el jaç
al pit li costa respirar...
Potser més que altra cosa, estimo
l'esvelta creu, l'ocult camí.
1910

Oh, cel, en somni m'apareixeràs!
No pot ser pas que et quedis cec per sempre
i el dia es cremi com pàgina en blanc:
una mica de fum, un poc de cendra.
1911

Es fon en gelat aire una fumera lleu,
i jo, patint de trista llibertat,
em voldria elevar en himne fred i calm,
esvanir-me per sempre...
1909

El fràgil glaç de la meva ànima,
en el silenci madurant.
1909

Com un llampec caigué al vida,
igual que un pestanya en un got d'aigua,
fins a l'arrel ple de mentides
no penso pas ningú acusar.
1925

Ja no sóc un marrec!
No gosis, tomba,
redreçar el geperut, i calla!
Parlo per tots i amb una força tal
que es torna cel el paladar, i els llavis
es clivellen igual que argila rosa.
1931

O somrient o fent-me l'important,
sortiré a passejar amb bastó de puny blanc:
pels carrerons sonates puc sentir
fer salivera a cada paradeta,
fullejar llibres en profunds portals,
i sense viure tanmateix ser viu....
1931

Ràpids con cérvols passen els meus dies
en cursa esbiaixada. El goig ha estat més breu
que un caient d'ulls. Les cendres del gaudir
he retingut tan sols amb un esforç postrem. 1935

Encara no estàs mort. No estàs encara sol
mentre amb l'amiga captaire gaudeixes
de la grandesa de les planes,
de la boira i el fred, de la nevada.
1937

¿Sents tu, oh nit, d'estel·lars campaments
madrastra, què serà l'avui i què el demà?
1937

Tossals de caps de gent se'n van al lluny:
jo vaig disminuint. Ja no se'm veu.
Emperò en els dolços llibres i en els jocs d'infants
per tal com brilla el sol penso reviure.
1937

divendres, 27 de novembre del 2015

Mandelstam I


Nadejda Mandelstam

CONTRA TOTA ESPERANÇA

Aquest és un llibre que no et deixa indiferent, al contrari, cal llegir-lo a poc a poc, perquè l'experiència que ens narra és molt dura. La de la persecució, exili i ostracisme que va patir el seu marit, el gran poeta rus Óssip Mandelstam, perseguit pel règim de terror que va establir Stalin. Al qual, va dedicar aquest poema:

“Vivim sense notar el nostre país,
els nostres mots més lluny de deu passes no arriben
i allà on gosa sorgir mitja conversa
el muntanyès del Kremlin n'és el centre.
El seu dits són gruixuts. Com cuc, greixosos,
i precisos els mots, com pesos carregosos.
Les paneroles dels mostatxos riuen,
i embetumades les botes li brillen.
Xurma de líders de coll prim té al seu voltant,
i amb llagoters mig homes ell juga, constant. (...)
Car li són les condemnes a mort una festa.
I així va inflant el pit l'home d'Ossètia.” (Desembre del 1933)

Escriu Nadejda:
“La doctrina del determinisme històric ens va privar de voluntat i de la llibertat d'opinió.”
“De què et queixes -em deia-. Aquest és l'únic país que respecta la poesia: Fins i tot maten per ella. Això no passa en cap altre lloc.”
“Era característic d'aquells anys manipular cada concepte en el seu aspecte més pur.(...) No hi ha res més fàcil que demostrar, per exemple, que en lloc del món no hi ha llibertat de premsa i declarar tot seguit que, em comptes d'acontentar-nos amb succedanis, com fan els mesquins liberals, val més renunciar amb coratjosa sinceritat a tot intent de llibertat.”
“Cada execució es justificava amb tot allò de la construcció d'un món on no hi hauria violència, i que tots els sacrificis eren pocs per aconseguir aquesta nova societat del tot inaudita.”
L'exili forçat, lluny dels centres intel·lectuals del país i sense poder publicar els poemes del seu home, els pesava moltíssim:
“Per desgràcia, en el nostre aïllament estàvem lluny de qualsevol corrent de pensament. És una de les pitjor desgràcies que li podem passar a un home.”
“Llavors encara no es coneixia què significava de debò sense dret a correspondència”. (Aquesta era una de les penes afegides a l'exili forçós.)
El que importava al comunisme era l'objectiu, aquell paradís soviètic de què gaudirien les properes generacions.
“L'única forma autoritzada de deixar pas als records és demostrant que la persona en qualsevol circumstància continua essent un fidel constructor del comunisme, i sap distingir entre el que realment compta -el nostre objectiu- i el que és accessori -la pròpia vida mutilada i trepitjada”
“L'Estat s'ha de defensar” (Us sona?)
“La gent, desorientada, no sabia on girar-se i cadascú se salvava com podia. LA PROVA DE LA POR ÉS UNA DE LES TORTURES MÉS TERRIBLES, I UN COP HI HAS PASSAT, JA NO TE'N POTS REFER.” -assegura.
A ell i quedava l'esperança contra tota esperança:
“Es feia la il·lusió que amb els versos es podia vèncer i convèncer.”
Exiliats i sense cap feina possible, es veuen obligats a malviure del pocs diners que els donen parent i amics, tot i la por d'ajudar a uns “empestats”. Hi ha un moment de desesperació en al qual Mandelstam diu, amarg:
“Cal canviar de professió: ara som captaires”.

La por feia la gent covada i mesquina:
”Sóc útil a l'Estat, no em vingueu a molestar... estic net com un mirall... si s'han endut el veí, devien tenir algun motiu... Nomes es treien la màscara a casa, si és que se la treien, que no era sempre: fins i tot davant dels fills calia ocultar els temors, no fos cas que se'ls escapés alguna cosa a l'escola. Molts es van adaptar tan bé al terror que van saber treure'n profit: acusar el veí per ocupar la seva superfície habitable o el seu lloc de treball era plenament normal.”

Recorda Nadajda:
“L'Óssip sempre deia que al nostre país es detenia sense “errors”: exterminaven no només l'home, sinó el pensament.”
Óssip Mandelstam va morir sol el 1938, als 47 anys, camí d'un camp de concentració a la Sibèria. Nadejda no va poder tornar a Moscou fins a l'any 1956, per ser l'esposa d'un home amb antecedent penals. Ella va guardar, molts cop nomes de memòria, el llegat del gran poeta rus. Va morir el 1980 i va poder veure rehabilitada la memòria i l'herència literària del seu marit.
(La traducció, una feinada immensa, d'ambdós llibres és de Jaume Creus)

diumenge, 22 de novembre del 2015

Fulles seques


 
Voleien al vent esbojarrades fulles
maldant per assolir nous horitzons
que l'arbre els nega.
I moren del desig de llibertat.

dimarts, 17 de novembre del 2015

Biel Mesquida


-->

Dins de cicle “Dilluns de poesia a l'Arts Santa Mònica", assisteixo a la presentació del llibre del Biel Mesquida, TRÈMOLO, amb una amiga. I escoltem la veu d'aquest escriptor recitant d'una manera emfàtica i torrencial -amb el seu accent mallorquí- un recull antològic d'alguns dels seus poemes. Com que van tenir la gentilesa de fer-nos a mans aquest recull, en copio uns curts fragments. Abans em compro el llibre presentat mencionat. -És un acte de fe -dic. I sí, comprar un llibre sempre és un acte de fe en la literatura.

Biel Mesquida
(Les estratègies del record)
IV -Fer memòria
Vull fer la vida lenta / perquè passin els dies sense témer-se'n / amb la serenitat de les estacions / que arriben i se'n van justes en cada cicle / amb l'humus de la memòria / alimentant-les sense treva / Vull la vida lenta / perquè l'amor s'eixampli per tots els sentits / i no deixi lloc a cap mort quotidiana
V -La bellesa totasola
Sap entrar en les paraules / en les juntes d'un vers / en el camí d'un so /en la guspira esperada / que ho pren tot
(Atles d'ombres)
IX
La llengua és com un cavall de raça bona / que cal conèixer a fons i amb les regnes dins la mà / fer anar a un pas novell / per descriure invistos paisatges / cantar desconegudes músiques / anomenar les coses sense nom / i conquerir les qualitats sonores


dissabte, 14 de novembre del 2015

París


S'encasta al llavi la saliva amarga:
els mots no valen res si d'aturar l'horror es tracta.
Plora París.
Només queda el consol de la pregària.

dilluns, 9 de novembre del 2015

Natalici


Feu catorze anys. A la boca rialles,
àvides dents, camins de peus alats.
Us empasseu el món d'una glopada.
N'escureu el pinyol a cada instant.
I us empasseu a glops, la primavera.
La vida us és un repte, i un regal.

divendres, 6 de novembre del 2015

Bestiari. Mosca vironera


-->
MOSCA VIRONERA

La mosca sóc. I vago vironera
cercant el meu cavall d'ales de vent
per córrer bells camins cap a l'orient,
fatxenda i plena d'urc, dalt la crinera.

O, pel cap baix, la mula cançonera
que fa voltes al pou, calmosament,
mentre a fiblons la sang li vaig prenent,
a risc d'un cop de cua, llaminera.

Però no en trobo cap. Potser algun gos
desvagat i infeliç, sense collar,
puces i pèl, que m'hi deixi atansar.

Per això et cerco i t'espatllo el repòs
quan sota un pi ajaces el teu cos.
Cap altra bèstia tinc, si tu no fos!