dimecres, 23 de novembre del 2011

Ocells amics



Estimo els ocells, aquestes criatures tan belles i tan fràgils. De petita, al poble, els nois anaven a afollar nius per pur instint depredador. I els grans agafaven ocells cantaires, sobretot caderneres, per posar-les en gàbies i sentir-les cantar. I ningú no en feia escarafalls, jo tampoc, és clar. Ens semblava natural. Amb els anys hem après que cal respectar la natura, que els ocells on millor viuen i es reprodueixen és en llibertat. I que si els volem veure o sentir els hem de protegir i respectar, no caçar-los. Prou que en moren per culpa dels pesticides, destrucció del seus hàbitats, canvis de clima i tantes altres anomalies a què els sotmetem. Ara diuen que la població dels pardals, que semblaven els més ben dotats per sobreviure ja que ni canten bé ni tenen bells plomatges i se saben espavilar, està minvant molt ràpidament. Altres espècies també minven o desapareixen. Per això sobta, em sobta a mi, càndida que sóc, que el govern català hagi donat llum verda a la caça aquest any de 60.246 ocells fringíl·lids, o sigui cantaires, com caderneres, pinsans, verdums, etc, fins ara prohibits a Catalunya seguint la normativa europea. Un autèntic disbarat!
(He manllevat el títol OCELLS AMICS, del nostre gran escriptor Josep Ma de Sagarra, que tan bé els va saber descriure.) (La foto del pit-roig és del meu fill Eduard.)

dijous, 17 de novembre del 2011

Pluja



Trepitjo fulles mortes sobre l'asfalt mullat.
I lentament recorro la distància
que m'emmarca el record i entaula la nostàlgia
d'altres dies de pluja caient sobre el sembrat.
És gris el temps que alena a la ciutat
d'aquest novembre que cobreix l'estança
on hostatjo els meus dies, on reneix la meva ànsia
de vívida quietud, de fèrtil soledat.
Cada gota de pluja que cau sobre la terra
és promesa de gra i de fruita novella
és el pa de la taula i és la copa del vi.
Cada gota de pluja que es fa saba al meu si
és ferment d'esperança i alenar de l'estrella
que m'acuita la passa cap a un Tot que m'aferra.

16 de novembre del 2011

dijous, 10 de novembre del 2011

Digues que m'estimes encara que sigui mentida

Aquest és el títol del llibre de Montserrat Roig que més admiro. L'escriptora hi desgrana la seva passió de viure, la seva passió d'escriure. Allò que li agrada i allò que li fa mal. I ens parla de l'ofici d'escriure, plaer o càstig?
“He intentat de definir l'ofici d'escriure com un ofici qualsevol i no ho he aconseguit. L'he estat sublimant. Però, per què no fer-ho, quan el món et continua deixant perplexa i te'n sents separada? Escriure és, doncs, plaer i privilegi. I, si voleu, revenja. O miracle. Tant se val. Perquè sempre hi haurà un altre ésser, escindit i perplex, que ens llegirà i, en llegir-nos, farà una obra més gran, quasi perfecta, una obra diferent. I aleshores comença el plaer del lector i s'acaba la nostra feina”.
“La vida i els llibres m'han acompanyat mentre intentava aprendre l'ofici d'escriure. Si m'obliguessin a posar en unes balances la vida i els llibres, no sé pas què pesaria més. Per tant la vida, con els llibres, com la ciutat on vaig néixer, s'han anat transformant en les meves pàtries. Primer t'ho trobes, després ho esculls”.
Roig es demana per què escriu. I assegura que ho fa per tal que l'estimin. I ella es va fer estimar a través de la paraula, a través de les seves novel·les, els seus assaigs, els seus articles. Avui, quan fa vint anys que ens va deixar, tan prematurament, quan encara hagués pogut escriure moltes i belles pàgines per a nosaltres, li diem: T'estimem, Montserrat, i no és cap mentida!

divendres, 4 de novembre del 2011

Contrast



La nostra societat viu d'esquena a la mort. Potser perquè la mort no és "glamurosa", ni bonica, ni fàcil de digerir. Així que ens estimem més no tenir-la present. Sobretot fugim de pensar en la nostra pròpia mort. I més actualment que hem deixat de creure en cels plens de querubins i inferns poblats de dimonis dels pastorets. I ja no diem com Joan Maragall: “Siguem la mort una majora naixença”. O allò de “Muero porque no muero” de Santa Teresa. Hem fet que la mort sigui els més asèptica possible. I hem inventat tanatoris on poder dipositar els difunts. (Suposo que als pobles encara se celebren vetlles a casa, que no deixen de ser una ocasió per fer-nos companyia, mirar de consolar-nos i esbargir aquesta por difusa al desconegut).
Per això el calendari litúrgic celebra el Dia dels Difunts, per tal que fem memòria dels familiars, veïns, amics i coneguts nostres que ja no hi són. Persones que hem estimat i amb les quals hem conviscut, hem xerrat, hem rigut i potser hem plorat. I encara és molta la gent que aquest dia omple de flors els cementeris i, depenent de les creences de cadascú, també d'oracions.
Jo alguna vegada he entrat al cementiri de Sant Andreu, que tinc a tocar de casa. Abans els cementiris el feien al costat de les esglésies, és a dir, molt propers, però modernament els havien anat col·locant com més lluny millor, que no fessin “lleig”. I vet ací que, amb el creixement continuat de les ciutats, algun s'ha quedat enquibit enmig de la trama urbana. Vius i morts ben propers, com mostra la foto que vaig fer amb el meu mòbil.
I és que la Mort i Vida, són dues cares de la mateixa moneda!