Ocells amics

Estimo els ocells, aquestes criatures tan belles i tan fràgils. De petita, al poble, els nois anaven a afollar nius per pur instint depredador. I els grans agafaven ocells cantaires, sobretot caderneres, per posar-les en gàbies i sentir-les cantar. I ningú no en feia escarafalls, jo tampoc, és clar. Ens semblava natural. Amb els anys hem après que cal respectar la natura, que els ocells on millor viuen i es reprodueixen és en llibertat. I que si els volem veure o sentir els hem de protegir i respectar, no caçar-los. Prou que en moren per culpa dels pesticides, destrucció del seus hàbitats, canvis de clima i tantes altres anomalies a què els sotmetem. Ara diuen que la població dels pardals, que semblaven els més ben dotats per sobreviure ja que ni canten bé ni tenen bells plomatges i se saben espavilar, està minvant molt ràpidament. Altres espècies també minven o desapareixen. Per això sobta, em sobta a mi, càndida que sóc, que el govern català hagi donat llum verda a la caça aquest any de 60.246 ocells fringíl·lids, o sigui cantaires, com caderneres, pinsans, verdums, etc, fins ara prohibits a Catalunya seguint la normativa europea. Un autèntic disbarat!
(He manllevat el títol OCELLS AMICS, del nostre gran escriptor Josep Ma de Sagarra, que tan bé els va saber descriure.) (La foto del pit-roig és del meu fill Eduard.)