Contrast

La nostra societat viu d'esquena a la mort. Potser perquè la mort no és "glamurosa", ni bonica, ni fàcil de digerir. Així que ens estimem més no tenir-la present. Sobretot fugim de pensar en la nostra pròpia mort. I més actualment que hem deixat de creure en cels plens de querubins i inferns poblats de dimonis dels pastorets. I ja no diem com Joan Maragall: “Siguem la mort una majora naixença”. O allò de “Muero porque no muero” de Santa Teresa. Hem fet que la mort sigui els més asèptica possible. I hem inventat tanatoris on poder dipositar els difunts. (Suposo que als pobles encara se celebren vetlles a casa, que no deixen de ser una ocasió per fer-nos companyia, mirar de consolar-nos i esbargir aquesta por difusa al desconegut).
Per això el calendari litúrgic celebra el Dia dels Difunts, per tal que fem memòria dels familiars, veïns, amics i coneguts nostres que ja no hi són. Persones que hem estimat i amb les quals hem conviscut, hem xerrat, hem rigut i potser hem plorat. I encara és molta la gent que aquest dia omple de flors els cementeris i, depenent de les creences de cadascú, també d'oracions.
Jo alguna vegada he entrat al cementiri de Sant Andreu, que tinc a tocar de casa. Abans els cementiris el feien al costat de les esglésies, és a dir, molt propers, però modernament els havien anat col·locant com més lluny millor, que no fessin “lleig”. I vet ací que, amb el creixement continuat de les ciutats, algun s'ha quedat enquibit enmig de la trama urbana. Vius i morts ben propers, com mostra la foto que vaig fer amb el meu mòbil.
I és que la Mort i Vida, són dues cares de la mateixa moneda!