L'autonomia que ens cal és la de Portugal

“Visitar Portugal hauria de ser obligatori per als catalans (...). Perquè visitar aquest país et fa veure com seria el nostre si, després de la Revolta dels Segadors que va estimular la seva lluita per la independència respecte a Espanya, nosaltres també ens haguéssim alliberat.
Aneu a Portugal. Visiteu Lisboa, tan harmònica en la seva arquitectura, escolteu com parla la seva gent. Potser us sorprendrà sentir que tots els seus immigrants -es veuen moltíssims negres procedents de les seves antigues colònies- parlen, naturalment, en portuguès. Veureu rètols o indicacions escrits només en la seva llengua, o subtitulats en anglès. Res de castellà! Deu de ser allò que la por guarda la vinya.
Perdeu-vos pels carrers de l'Alfama i demaneu a qualsevol la direcció que voleu agafar: es desviuran per atendre-us, i us entendreu perfectament a poc que us hi fixeu. Perquè, com no s'han d'entendre catalans i portuguesos si quan dieu “bon dia” us contesten “bom dia”, que sona gairebé igual? Mengeu als seus restaurants -no oblideu el bacallà, que és preceptiu-, camineu pels seus carrers, pels seus barris amb tanta personalitat, agafeu un tramvia que es baralli amb el trànsit per carrers costeruts i impossibles, pugeu als seus miradors des d'on podreu contemplar l'espectacle sempre estimulant de l'estuari de Tejo, contempleu les postes de sol a l'Atlàntic, tan plenes de llum i color (...) Per tot això repeteixo: l'autonomia que ens cal és la de Portugal. Nosaltres decidirem què volem fer amb els nostres diners, amb la nostra cultura, amb la nostra llengua. Els immigrants, els homes de negocis que s'implantesssin aquí, els futbolistes d'elit, tots l'aprendrien sense qüestionar-se res. I quan ens convidessin a un fira internacional hi aniríem en català, com els espanyols hi van en castellà o els portuguesos en portuguès. Així de senzill. Ara imagineu per un moment que Portugal hagués seguit subjecte a Espanya. Que s'ho imaginin els portuguesos. Segur que els semblaria un malson.”
Aquest article meu va sortir publicat a “L'Ebre” el dia 11 de novembre del 2005. Continua d'actualitat!