EL REFUGI DE LA MEMÒRIA

Tony Judt (1948-2010) va patir els últims anys de la seva vida un greu malaltia que el va anar incapacitant. L'únic que no va perdre van ser els seus records, que va agrupar per temes -tal com li venien les llargues nits d'insomni-, i els anava dictant tot i les grans dificultats d'expressió a què va arribar. Els va publicar en una revista del EUA, on vivia, i els va agrupar després en un recull, que va titular EL REFUGI DE LA MEMÒRIA. En aquests textos fa una anàlisi molt lúcida del món on ha viscut i les idees que han impregnat la nostra societat tota la meitat del segle XX. I que el va fer declarar-se immune a les efusions i els encisos de la Nova Esquerra “i les seus vessants més radicals: maoisme, gauchisme, tercermundisme etc.” Quan encara estava imbuït de totes aquestes idees, que més endavant rebutjaria, va viatjar a París el 1968, “per respirar”, la revolució. “Posats a ser seriosos, no va passar gaire res i tots vam tornar a casa”.
I mentre ells i els seus companys europeus occidentals jugaven a ser revolucionaris, explica, no s'adonaven, o no volien adonar-se, que la veritable revolució la feien els joves de l'Europa de l'Est. La Primavera de Praga, l'aixecament dels estudiants polonesos... “Si atenem a totes les nostres teories de la història carregades d'exhibicionisme, vam fracassar del tot a l'hora d'assabentar-nos dels seus capgirells cabdals. Va ser en aquells mesos estiuencs del 68, a Praga i Varsòvia, que el marxisme es va ensorrar”. “Si més no als nostres ulls, érem una joventut revolucionària. Llàstima que ens perdéssim la revolució”.
Parlant del llenguatge, diu: “L'expressió maldestra suggereix segurament una mancança del pensament”.
“Quan les paraules perden la seva integritat, passa el mateix amb les idees que representen”.
“Si les paraules s'enrunen, què pot substituir-les? Són tot el que tenim”.
Sobre la globalització. “Les “identitats” esdevindran més malignes i tibades, mentre els indigents i els desarrelats colpeixen les tanques cada cop més altes de les comunitats hermèticament reixades que s'estenen des de Delhi fins a Dallas”.
“Hi havia més coses al cel i a la terra de les que somiava la nostra filosofia occidental i jo -tardanament-, havia estat testimoni d'unes quantes!”.
“Per damunt de tot, el jou amb què una ideologia subjecta un poble es mesura millor per la incapacitat d'aquest d'imaginar alternatives col·lectivament”.
(Ah, el traductor és el Miquel Izquierdo, que el meu fill Marc no se m'enfadi!)