Albes, doneu-me albes
rosades, vibrants,
que despertin ocells
i n'activin els cants.
Capvespres,
doneu-me capvespres
vermells, rutilants,
que anunciïn pluja
o vent desfermat.
I encenguin estels,
nuncis de la nit,
que allunyin neguits
als cors fatigats.
(Foto M. Papaseit)
A un arbre mort
Els camins són celats
les fites oblidades.
Es van buidant els camps,
ja no hi entra l'aladre
ni puja aigua la sínia,
es van morint els arbres
drets i alçurats
com columnes de marbre.
El sol va declinant,
se'n va fonent la tarda.
El cant d'algun ocell
els serveix d'epitafi!
(Foto M. Papaseit)
Com un estel fugaç,
així la vida,
com un cavall veloç,
així les hores.
I no obstant, els minuts
es demoren
i s'allargassen
quan
rere el mirall em busco
i només veig la imatge
d'aquesta dona
que
soc jo o no la soc
un ésser amb mil rostres
superposats.
Altre cop, sense fre,
cau la sorra gra a gra
dins el bulb del rellotge!
Maig, s'allarguen els dies
ebris de llum.
Al meu voltant, tot es remou.
Resto extasiada davant el vol
d'un oreneta.
Al cel nocturn
els astres giren, la vida gira;
el meu món resta aturat
en un instat de plenitud.
Si plou, no plou,
la primavera
obre la flor,
remou l'abella,
revifa el vol
a l'au viatgera,
fa refer el niu
a l'oreneta,
cantar alegre
la cadernera
i encendre el roig
de la rosella.
O, amb un rampell
de mala llet,
gela l'ametlla.
Té cara i creu,
la primavera!
No us en fieu,
és traïdorenca
(com tu i com jo
lector/a meva!)
El meu cant és avui per a tu,
Mare de la Fontcalda,
petita i amagada
en una vall secreta.
I torno a ser petita,
i vinc de romeria
dins la sàrria d'un ruc
que s'entesta
a caminar ran d'abisme.
Tot el camí fa aroma
de romer i de timó,
i llueix per arreu
l'esclat de la ginesta.
Tu, la més bella flor,
dins de l'ermita, espera
l'arribada els fills. I la meva.
Ara que ja soc lluny
és a per a Tu el meu cant
d'enyorança
i el meu crit de requesta!
