dimarts, 28 de febrer de 2012

Merla



Sóc negra com la nit, com el carbó,
i encara que no em tinguin per molt bella
a tots us va sobtar la meravella:
mestre Corella, en una ocasió,

es valgué del meu nom, i a ma llaor
-i d'això que us explic traieu-ne estella-,
escrigué una balada i amb aquella
garsa m'aparellà sense parió.

Sóc doncs la merla, culta i elegant,
que pels llibres la cua remenant
va i, reptadora, a tots us desafia

que per més que em busqueu de nit i dia
no trobareu allò que just us manca:
trobar entre merles una merla blanca.

(Del meu Bestiari)

dissabte, 18 de febrer de 2012

Cotorres




Les veig passar volant, per davant de casa, deixant un rastre acolorit, d'un verd lluminós. Llàstima que el seu crit, aspre i desafinat, no s'adigui gaire amb la seva bellesa. No es pot tenir tot!
De fet, és una espècie invasora. Una immigrant sense papers que ha vingut per quedar-se. I un exemple d'adaptació al medi, que ens pot servir d'exemple als humans. Elles, que són de clima càlid, van modificar el seu hàbit reproductor per adaptar-lo al nostre, imitant els ocells autòctons. Així, van començar a pondre els ous de manera que fessin eclosió a la primavera, per tal que els petits tinguessin bona temperatura al moment de néixer, i, l'hivern següent, ja els agafés aclimatats. De primer van colonitzar els palmeres -els devien fer l'efecte de més acostades a allò que coneixien-, però ara ja fan els nius, grans i comunals, també en altre arbres. He sorprès aquest niu en un plàtan, que, com que ara no té fulles, m'ha permès de descobrir-lo. Ara és el temps, amb la revifadeta de la calor, d'aparellar-se els ocells -a la plaça es veuen els coloms mascles seguint ufanosos les femelles-, i recomençar el seu cicle vital.
No sé si són perjudicials per a altres ocells, penso en els pardals, o per a les palmeres. En tot cas, donen una nota de color, ben vistosa, al nostre cel hivernal.

dimecres, 15 de febrer de 2012

Alba



El son no em pren
i la nit s'allargassa
sense estel ni reclam.

S'obrirà el cel
i morirà l'estrella.
A l'alba vindrà el son com un amant.

dissabte, 11 de febrer de 2012

Cal viure



Sona la gralla
i netament s'enfila
l'enxaneta al castell.

No hi ha bellesa sense risc.
Cal viure
amb el temor ocult sota la pell.

diumenge, 5 de febrer de 2012

Drac o salamandra?



Algú em pot treure del dubte? La bèstia arxiconeguda de Gaudí, situada al Parc Güell, que tothom s'entesta a denominar com a drac, possiblement enduts pel significat totèmic d'aquest animal per als catalans, no és realment una salamandra? Almenys era el que jo, no sé si erròniament, tenia entès. La salamandra -n'hi ha de diferents espècies i coloracions,-, és un animal que des de l'Edat Mitjana ha exercit una forta fascinació en l'imaginari català per la idea que en tenien els antics que podia viure indistintament a l'aigua i al foc. A l'Alcover-Moll he trobat la primera citació en la nostra llengua, de Ramon Llull, atribuint-li aquesta qualitat. Aquesta prodigiosa adaptació als diferents àmbits, aigua, aire i foc, la recull Mercè Rodoreda en el seu conte titulat així, La salamandra, en la qual una jove, en ser considerada bruixa, és condemnada a morir a la foguera. Però a l'últim moment, en una estranya metamorfosi, es converteix en una salamandra i pot fugir enmig de les flames. Un conte, no cal dir-ho, de prosa bellíssima, molt pròpia d'aquesta autora. No seria aquesta mateixa fascinació la que va dur Gaudí a posar una salamandra i no un drac al Parc Güell?