dimarts, 27 de setembre del 2011

Fira de Llibre



M'agrada anar a la Fira del Llibre Antic i d'Ocasió. Veure com hi ha autors que es mantenen, llibres vells que han adquirit aquell color grogós -de gos com fuig?-, exemplars de col·leccions que pots anar completant. Aquest any hi vaig amb el meu fill gran. A l'Eduard -com a professor de dibuix que és-, li agraden els cartells de la fira que hi ha exposats i em fa veure l'evolució del cartellisme, i l'art en general que manifesten. Ell es decanta per comprar llibres sobre cal·ligrafia, a la qual és molt aficionat. Jo per la literatura. (Cadascú per allà on se les enfila).
Fa un temps esplèndid, encara d'estiu. L'endemà, festa de la Mare de Déu de la Mercè, plouria tot el dia. Ja se sap: santa Eulàlia plora perquè li han pres el patronatge de Barcelona -altres diuen que qui plora és la Mercè, que no l'hi volia haver pres-. En fi, que sempre acostuma a ploure. I és que som a la tardor.
Torno a casa amb el metro. Al meu costat una noia llegeix amb un e-book. És aquest el futur del llibre? No ho sé ni em preocupa massa. L'important, de fet, és el contingut, les històries que la literatura ens reporta. El plaer de la lectura. I si l'e-book facilita que aquesta es divulgui més i millor, benvingut sia!

dimecres, 21 de setembre del 2011

Un cop de vent




Entre anada i tornada de l'Escala, llegeixo I UN COP DE VENT ELS DESPENTINA, de Jesús M. Tibau, un títol molt suggeridor per a uns contes que recullen fets quotidians, personatges anònims, històries corrents, sempre amb un punt de tendresa, de poesia. Al recull de contes que jo havia llegit d'aquest autor, la base de partida era la busca i captura de la sorpresa final, que arrodonia el relat, però que de vegades, pel desig de sorprendre, quedava tot un pèl forçat, com si tot girés a l'entorn d'aquest final. En "I un cop de vent els despentina", l'autor ha superat aquest escull. Ara s'adona que no cal buscar el factor sorpresa a qualsevol preu, que només cal presentar la història tal com la sent, o com creu que la viuen els seus personatges. Això fa que tot el conjunt hagi guanyat intensitat i maduresa.
D'altra banda, en Jesús Tibau mima la frase, la poleix i ens la presenta neta i enlluernadora. Us n'ofereixo un tast, però podria ser qualsevol altre:
“Pocs cops s'ha sentit tan immers en la natura: la platja del Trabucador, deserta al seu darrere, silenciosa, subratllant el cel; davant el sol amagant-se rere la serra del Montsià, mentre omple d'espurnes rialleres la pell del mar, i ell, submergit en l'aigua amiga del port dels Alfacs, amb el cos nu de tota mena de passat”
Per molt anys i per molts contes, Jesús!

diumenge, 18 de setembre del 2011

Verema



Cada collita ens duia l'alegria
dels veremadors escampant per les vinyes
devessalls de cançons. I de rialles.
Vora el trull, reprenia la dansa
dels peus sobre el raïm
esclafant tots els grans, arrencant-los
el seu tresor.
Ball de ritme sostingut per una estranya cadència
repetida anys i anys, i sempre nova.
Homes de peus descalç,
mans a l'esquena,
amb el cap acotat i sense traça,
cansadament, sense repòs, dansaven,
somiant l'or del vi nou
damunt la taula.

D' “Elegies de pluja i oblit”

(Record de les veremes de la meva infantesa)

dimarts, 13 de setembre del 2011

A Jordi Pere Cerdà



Entremig de totes les terres,
tu, el meu país, ets com un niu d'ocells;
ets com un niu d'ocells a la forca d'un branc,
i caps sencer en el palmell de la mà,
entremig de totes les terres.
S'aixeca el sol, s'ajoca per a tu,
també ho fas per a elles,
pinta un roser el teu cel al matí,
i elles hi veuen la tarda vermella
quan la travessa el vent mestral.
(...)
I tu, país, al cau d'aquest tarter de rocs,
no ignores que acaba una vida,
que una altra s'alça com un nou Canigó
amb la neu pura de sa clina,
i una estela roja que lluu
com una espiga de forment
pel camí del nostre afany.

Jordi Pere Cerdà

(Glòria als nostres herois
que a la Pàtria son fidels!)

Foto del Canigó, que ell veia des de l'altra banda d'una frontera artificial que mai no ens ha separat!

dissabte, 10 de setembre del 2011

Diada Nacional


Tornem a ser 11 de setembre. I tornem a posar la senyera al balcó, fins que arribi aquell dia que ja no calgui, perquè la senyera serà l'única bandera que presidirà els nostres ajuntaments i les nostres institucions. El dia 11 de setembre commemorem, que no celebrem, la defensa aferrissada de la nostra nació. Els nostres herois són aquells homes i dones que, l'endemà de la derrota, es van posar a treballar. Sense armes, que els van ser requisades: només els van deixar el ganivet del pa encadenat a la taula! Però mai no els van poder arrabassar la dignitat d'alçar-se cada matí i reprendre la feina. Ens ho recorda Josep Guardiola en rebre la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya. “Si ens aixequem i ens posem a pencar, som imparables”.
Contra les sentències sobre la llengua, més català a tot arreu.
Contra la dependència: independència.
Contra tota opressió: llibertat!

diumenge, 4 de setembre del 2011

1Q84




Vet ací un llibre escrit per Haruki Murakami, autor de TOKIO BLUES, que m'ha deixat una mica desconcertada. L'autor, només cal mirar el títol, sembla voler fer un homenatge al llibre 1984, d'Orwell, però la seva història oscil·la entre un univers oníric -una mena de món paral·lel, amb llunes dobles i aliens i fets paranormals-, i un món real, amb històries de maltractaments de dones i venjances d'assassins a sou, (en aquests cas, assassina) on les escenes de sexe són molt explícites, i estan tractades en un llenguatge quotidià que mai no arriba a ser groller (un deu per al seu traductor, Jordi Mas López). He observat que els autors japonesos, en aquest aspecte, el sexual, són molt més desinhibits que els occidentals, potser per la seva tradició, que no arrossega la culpa que arrossega la nostra. També podríem dir que aquest llibre és la clàssica història de nen/nena enamorats l'un de l'altre que es passen al vida buscant-se. Encara que tampoc no té res de novel·la rosa. I el final resulta una mica decebedor -sembla que l'autor no sap com acabar-la, o que ho fa amb un sentit simbòlic que a mi se m'ha escapat-.
La salva, sobretot, que està molt ben escrita i en cap moment no t'avorreix, que ja és molt tenint en compte les seves 780 pàgines!