Cada collita ens duia l'alegria
dels veremadors escampant per les vinyes
devessalls de cançons. I de rialles.
Vora el trull, reprenia la dansa
dels peus sobre el raïm
esclafant tots els grans, arrencant-los
el seu tresor.
Ball de ritme sostingut per una estranya cadència
repetida anys i anys, i sempre nova.
Homes de peus descalç,
mans a l'esquena,
amb el cap acotat i sense traça,
cansadament, sense repòs, dansaven,
somiant l'or del vi nou
damunt la taula.
D' “Elegies de pluja i oblit”
(Record de les veremes de la meva infantesa)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada