dissabte, 31 de maig del 2014

L'home sol



Bernardo Atxaga.
Al començament, aquest llibre no m'enganxava gaire. Ni el tema, que em recordava el d'un llibre anterior d'aquest autor -no en recordo el nom-. En aquell cas, narrava el viatge d'una etarra que surt de la presó de Barcelona i torna al País Basc, amb una barreja d'ansietat i por d'acarar-se a la vida real. En aquest, L'home sol, el protagonista, el Carlos, també és un etarra que ja ha estat a la presó i intenta refer la seva vida treballant en un hotel -del qual és copropietari, prop de Barcelona, i tenint Montserrat a la vista. Un home amb alguns remordiments -que rebutja-, força enyorament i poques esperances, que es torna a trobar involucrat en les trifulgues de la seva antiga organització. A mesura que la trama avança, comences a notar que el relat t'atrapa, i vols saber com acabarà aquest periple personal. Bernado Atxaga, en presentar-nos el personatge i les seves circumstàncies, no jutja, no mostra cap empatia -ni antipatia-, per aquest. Cosa que fa que tu, com a lector, tampoc no t'hi apassionis. I acceptis el final com una fatalitat necessària.
El tema d'aquesta història m'ha fet pensar en aquella dita antiga que diu que els déus envien destrets als humans perquè puguin explicar-los en els seus cants. Sense tot el problema etarra, què hauria escrit Atxaga?
(La traducció al català és de Pau Joan Hernández.)

dilluns, 26 de maig del 2014

Any Vinyoli


Passeig d'aniversari

Què significa en veritat
tenir records?
Una campana buida
toca a passat, i totes les figures
del pessebre a la llum del celobert
del pis antic, solemne, es deixondeixen
frisoses d'anar a plaça, que el Nadal
és ja a prop, clar i entelat.
Vastes i buides,
les cambres dels grans llits de matrimonis
una mica ja vells: emana fred silenci
de la claror somorta d'aquests vidres
esmerilats.
Quan tu no hi siguis,
què se'n farà de tot això que fou
ànima teva persistent d'argila,
que tot ho guarda imprès i tou malgrat
no ser-hi tu?
Seràs record
de tu mateix, estel que voleteja, solt,
en un remot suburbi dellà el temps,
sense mà que el retingui, ja el cordill
amb el deçà, trencat?
Ara, però, m'estic,
bevent recança, en un racó de vespre
del meu hivern: ressonen cascavells,
veus alegres d'infant s'oculten pel silenci,
jugant a fet, i corrugades fulles
mortes de faig s'arremolinen, ertes,
sota una ràfega de vent furtiu
de l'apagat, respectuós novembre.

Es drecen altes les muntanyes. Neva.
Crema a l'estufa bosc.
Aquí, tot, ara,
s'ha deturat.
Joan Vinyoli
 

dimecres, 21 de maig del 2014

Un dels grans, J. F. Mira




En aquesta obra, J. F. Mira ens transporta a la València de la seva infantesa i joventut, una infantesa viscuda als afores de la ciutat, al barri de la Torre, davant per davant de la carretera per on passa el tramvia groc, els carros dels carreters, els camions de transport de mercaderies, els pagesos a peu o a cavall dels seus animals, tot un univers en moviment, la mateixa via per on van passar els cartaginesos i els romans, tota la història davant de la seva finestra, atiant la seva imaginació. I obrint com a taronges -som a València!- el seus ulls encuriosits. I una casa, la seva, voltada d'hortes i conreus, de sèquies i renou. De porcs i d'aus domèstiques. De vida.
Mira, com Cuyàs a “El Nét del Pirata”, ens parla d'un paradís que ja s'ha perdut irremissiblement. Un paradís, el de la seva infantesa -i la meva-, que no sé si pot atreure la curiositat dels lectors joves, però que als de la meva edat ens suscita tot tipus de records nostàlgics. (Els millors paradisos són els perduts, encara que, de fet, no ho van ser gaire, de paradisíacs. El que els fa meravellosos és que evoquen els anys que teníem aleshores!) En Cuyas, més periodista, els descriu d'una manera amable, una mica superficial, en Mira, que és un savi, d'una manera més profunda, més d'anar al moll de l'os.
Confesso que tinc una debilitat per Joan Francesc Mira, que em ve de lluny. Tinc moltes obres seves. És la nostra veu més sàvia i genuïna, a València, que ja és mèrit! Els catalans del Principat l'hauríem de conèixer millor i reverenciar-lo.

divendres, 16 de maig del 2014

El nét del pirata



Amb un títol tan suggestiu, Manuel Cuyàs, periodista habitual del diari El Punt-Avui -els articles del qual llegeixo amb plaer-, ens presenta una colla de records dels seus anys infantils i juvenils, a Mataró, la seva ciutat natal, i les transformacions que s'hi han anat fent amb el temps. I ens parla d'aquell Manuel Cuyàs, predecessor seu, que ni va ser el seu avi ni va ser pirata. Però que dóna peu a una història singular, familiar, de la qual n'és hereu.
Cuyàs escriu amb un prosa neta, fresca, amable, que fa de molt bon llegir. I que té interès per als que no la van viure de mostrar les misèries i esperances d'una època per sort periclitada. Als que tenim una certa edat, ens fa rememorar un món, el de de la postguerra, gris i trist, que només el nostre record, el de la nostra joventut!, pot arribar a fer veure alegre i lluminós.

dilluns, 12 de maig del 2014

Sagrada Família

 Cada visita a la basílica de la Sagrada Família, és un goig i una descoberta.
 Detall d'animals. Façana Naixement.
 Josep, Maria i Jesús fent de fuster.
 Nativitat.
 Sostre.
 Vitralls amb tons blaus.
 A ponent, són vermells.
 Riuades de gent embadalida.
 Baldaquí.
 Esgrafiats al terra.
 Jesús a la columna, de Subirats.
 Detall de la façana del Naixement.
 El nus de la columna.
La tomba de Gaudí.

divendres, 9 de maig del 2014

Besòs






Amb un grupet de dones del Centre de Santa Eulàlia de Vilapicina, acompanyades d'un ornitòleg, visitem la desembocadura del Besòs. Hi anem amb el tramvia que circula per Diagonal Mar i acaba a Sant Adrià. Des allà -és a tocar-, ens hi acostem.
Fa un dia bo, amb vent. Veiem algunes aus “Hi ha massa gent” -que ens indica el guia mentre enfoca la lent que ha instal·lat sobre un trípode per tal que les poguéssim veure millor. Hi vèiem uns pocs corriols, grossos i petits, una xivitona, algun ànec coll verd. I de sobte arriba un martinet. La seva silueta, blanca, preciosa, es reflecteix a l'aigua soma. L'enfoco amb els meus prismàtics, i, al seu costat, hi detecto una polla d'aigua, amb la seva inconfusible cresteta vermella. De seguida passa sobre nostre un petit estol d'ànecs.
No puc menys que recordar el temps en què donava classes en un institut de Santa Coloma, a tocar del Besòs. Molts dies creuava el pont per sobre del riu. Hi havia vist de tot, i no gaire bo. Algun dia hi baixava tot un allau d'escuma bruta! I feia pudor. Després va començar el procés de neteja i rehabilitació de la llera. I ja els últims anys de docència, veia per al finestra de l'aula els nous espais d'herba, ben verds. Sembla Londres! -que comentàvem els profes, contents.
La gent es va fer seu aquest espai. Ara hi ha plantes i tot de caminets per on caminen, corren o passegen el gos els veïns d'aquell espai. Ben vingut sigui el canvi!
Queden algunes illetes, i la part més espessa de la vegetació, per a les aus. Podria ser més, però el canvi ja és prou d'agrair.

dimarts, 6 de maig del 2014

Tramuntana





Brama, bram, tramuntana
pren la rosa i pren la rama
alça l'escuma brugent
rebat el vent de ponent
crida a l'arma el més valent
encén l'oriflama
desperta la gent,
alçura la plana
i atura el torrent.
És l'hora del pregó i de la campana!
Amunt els cors vençuts,
Reneix la nova flama.

Maig 2014