Amb un grupet de dones del Centre de
Santa Eulàlia de Vilapicina, acompanyades d'un ornitòleg, visitem
la desembocadura del Besòs. Hi anem amb el tramvia que circula per
Diagonal Mar i acaba a Sant Adrià. Des allà -és a tocar-, ens hi
acostem.
Fa un dia bo, amb vent. Veiem algunes
aus “Hi ha massa gent” -que ens indica el guia mentre enfoca la
lent que ha instal·lat sobre un trípode per tal que les poguéssim
veure millor. Hi vèiem uns pocs corriols, grossos i petits, una
xivitona, algun ànec coll verd. I de sobte arriba un martinet. La
seva silueta, blanca, preciosa, es reflecteix a l'aigua soma.
L'enfoco amb els meus prismàtics, i, al seu costat, hi detecto una
polla d'aigua, amb la seva inconfusible cresteta vermella. De seguida
passa sobre nostre un petit estol d'ànecs.
No puc menys que recordar el temps en
què donava classes en un institut de Santa Coloma, a tocar del
Besòs. Molts dies creuava el pont per sobre del riu. Hi havia vist
de tot, i no gaire bo. Algun dia hi baixava tot un allau d'escuma
bruta! I feia pudor. Després va començar el procés de neteja i
rehabilitació de la llera. I ja els últims anys de docència, veia
per al finestra de l'aula els nous espais d'herba, ben verds. Sembla
Londres! -que comentàvem els profes, contents.
La gent es va fer seu aquest espai. Ara
hi ha plantes i tot de caminets per on caminen, corren o passegen el
gos els veïns d'aquell espai. Ben vingut sigui el canvi!
Queden algunes illetes, i la part més
espessa de la vegetació, per a les aus. Podria ser més, però el
canvi ja és prou d'agrair.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada