En aquesta obra, J. F. Mira ens transporta a
la València de la seva infantesa i joventut, una infantesa viscuda
als afores de la ciutat, al barri de la Torre, davant per davant de
la carretera per on passa el tramvia groc, els carros dels carreters,
els camions de transport de mercaderies, els pagesos a peu o a cavall
dels seus animals, tot un univers en moviment, la mateixa via per on
van passar els cartaginesos i els romans, tota la història davant de
la seva finestra, atiant la seva imaginació. I obrint com a taronges
-som a València!- el seus ulls encuriosits. I una casa, la seva,
voltada d'hortes i conreus, de sèquies i renou. De porcs i d'aus
domèstiques. De vida.
Mira, com Cuyàs a “El Nét del
Pirata”, ens parla d'un paradís que ja s'ha perdut
irremissiblement. Un paradís, el de la seva infantesa -i la meva-,
que no sé si pot atreure la curiositat dels lectors joves, però que
als de la meva edat ens suscita tot tipus de records nostàlgics.
(Els millors paradisos són els perduts, encara que, de fet, no ho
van ser gaire, de paradisíacs. El que els fa meravellosos és que
evoquen els anys que teníem aleshores!) En Cuyas, més periodista,
els descriu d'una manera amable, una mica superficial, en Mira, que
és un savi, d'una manera més profunda, més d'anar al moll de l'os.
Confesso que tinc una debilitat per
Joan Francesc Mira, que em ve de lluny. Tinc moltes obres seves. És
la nostra veu més sàvia i genuïna, a València, que ja és mèrit!
Els catalans del Principat l'hauríem de conèixer millor i
reverenciar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada