Bernardo Atxaga.
Al començament, aquest llibre no
m'enganxava gaire. Ni el tema, que em recordava el d'un llibre
anterior d'aquest autor -no en recordo el nom-. En aquell cas,
narrava el viatge d'una etarra que surt de la presó de Barcelona i
torna al País Basc, amb una barreja d'ansietat i por d'acarar-se a
la vida real. En aquest, L'home sol, el protagonista, el Carlos,
també és un etarra que ja ha estat a la presó i intenta refer la
seva vida treballant en un hotel -del qual és copropietari, prop de
Barcelona, i tenint Montserrat a la vista. Un home amb alguns
remordiments -que rebutja-, força enyorament i poques esperances,
que es torna a trobar involucrat en les trifulgues de la seva antiga
organització. A mesura que la trama avança, comences a notar que el
relat t'atrapa, i vols saber com acabarà aquest periple personal.
Bernado Atxaga, en presentar-nos el personatge i les seves
circumstàncies, no jutja, no mostra cap empatia -ni antipatia-, per
aquest. Cosa que fa que tu, com a lector, tampoc no t'hi apassionis.
I acceptis el final com una fatalitat necessària.
El tema d'aquesta història m'ha fet
pensar en aquella dita antiga que diu que els déus envien destrets
als humans perquè puguin explicar-los en els seus cants. Sense tot
el problema etarra, què hauria escrit Atxaga?
(La traducció al català és de Pau
Joan Hernández.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada