dimecres, 31 d’octubre del 2012

Res no s'oposa a la nit




Un antic adagi atribuït a un autor llatí deia: “Els déus envien calamitats als homes per tal que aquests tinguin matèria per als seus cants”. I Déu n'hi do, de les calamitats que va enviar a la família de l'autora d'aquest llibre! Si no fos que diu que és autobiogràfica, i no en dubto pas, creuria que Delphine de Vigan ha buscat aquesta matèria en una catàleg d'horrors. En aquesta família -una família “de la França rural i cosmopolita del segle XX”, segons consta a la contraportada del llibre- hi va passar de tot. Espero i desitjo que no sigui el prototip d'aquesta mena de famílies!
Així, doncs, hi trobem: mort d'un dels germans de la seva mare -en van ser nou-, de petit en caure en un pou. Suïcidi -no gaire clar-, del germà adoptiu que ocupa el lloc d'aquest. Altres suïcides dels germans, entre els quals el la mare de l'autora, mort aquesta que va ser el factor desencadenant d'aquesta mena d'epitafi que li dedica la filla, una autora de prestigi a França. I en l'entremig, bogeria, droga, marits, amants, incest, abusos de menors. Em deixo alguna cosa?
El salva que està molt ben escrit. L'autora explica la seva veritat, que no sempre coincideix amb la veritat dels altres membres de la família. Exposa els seus dubtes, les seves vacil·lacions les seves pors davant del que explica amb un gran domini del tempo. I uns excel·lents recursos literaris.
Hi he detectat algun lleu desencaix en la sintaxi d'alguna frase, que no s'acaba d'entendre, però això podria ser imputable a la traducció d'Oriol Sánchez i Vaqué, d'altra banda prou encertada.
(En descàrrec dels traductors cal recordar que treballen a preu fet, per línies o pàgines, i això els obliga de vegades a no ser tan curosos com voldrien.)

dimarts, 30 d’octubre del 2012

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Tardor (A Joan)

 
Orlada de raïm, escortada de pluges,
amb perfum de codony, i robí de magrana,
missatgera del fred. En boira embolcallada.
Se'ns ha entaulat solemne
la tardor.
Hi ha lleus esgarrifances en el vent i en els arbres
que muden en daurat. Esplendor de les fulles
que alcen el vol cap al no-res, tan belles,
com tot el que és fugaç. Immaterial. Efímer.

Amb les mans balbes, assajo d'amagar-me
en el cor d'un poema, on tu m'hi trobis
anys a venir, quan jo ja només sigui escuma,
pols de record, ressò d'una moixaina.



dilluns, 22 d’octubre del 2012

Notes d'estiu V

9 agost, dijous
Avui, mentre estàvem a la platja de Riells, plena a vessar, hem vist que baixava un helicòpter. La primer impressió ha estat: on va aquest boig? Perquè ha aterrat en plena platja, alçant una gran polseguera. Un dels estiuejants –tothom mirava-, m’ha explicat que havien tret un home de l’aigua, creia que havia tingut un atac de cor. També, dalt del passeig, hi havien estacionades dues ambulàncies. El xicot m’anava informant –era alt i a més alçava el seu mòbil per captar les imatges-, que li feien reanimació. A la fi han desistit i l’han tapat. Això vol dir que ja no hi ha res a fer, ha comentat. Després l’helicòpter s’ha tornat alçar. L’expectativa, a la platja, era total, i fins i tot jo li he fet una foto, encara que, com que s’ha elevat ràpidament, no feia tanta impressió com a l’arribada. De fet era el primer dia que jo duia la càmera, per fer fotos del meu nét.

Fa gràcia sentir parlar el Joan. Als seus dos anys té un gran domini de la llengua i fa frases molt elaborades, però parla en segona persona, tal com li parlen a ell. Vols olives, per dir vull olives. T’agraden les bledes etc. I remarca molt les erres. Fins i tot pronuncia erra doble en casos que és senzilla, cosa que fa que jo l’imiti de broma. També ha après a jugar amb els sons del llenguatge. Per exemple, canviant les vocals. I fent tota la petita frase, per exemple, en u. Vuls pu, per dir vols pa. El va sorprendre la fosca de la nit, que veu des de la terrasseta, ja que a casa seva, a Londres, no surt de nit. És fosc, no parava de repetir. I avui, a migdia, ha dit: hi ha sol. També el fascinen els dragons que a les nits es posen al sostre de la terrassa, esperant cautelosos i immòbils les petites papallones nocturnes que vénen atretes pel llum i a les quals cacen amb una gran traça. El dragó no ha sorrtit –remarca-. O els dragons ja ha sorrtit. De fet, sap comptar fins a deu en català i en anglès, que pronuncia d’una manera molt divertida. Observar com els infants van adquirint el llenguatge és una cosa que sempre m’ha cridat l’atenció, potser perquè m’agrada la llengua. Ja ho feia amb els meus fills –el seu pare també va ser també molt precoç amb la parla-, i més endavant amb les nétes. Una cosa molt interessant és que aprenen ràpidament la conjugació verbal, analògica, per això fan també regulars els participis dels verbs que no ho són. Com venit, de venir!


dilluns, 15 d’octubre del 2012

Notes d'estiu IV

-->
2 d’agost, dijous
He acabat de llegir El amor en los tiempos del cólera, que m’ha agrada més per l’estil que pel contingut, un contingut que només m’ha acabat enganxant al final. Però l’estil, ai, l’estil del Gabriel García Márquez és, com tothom sap, enlluernador. Com el seu títol indica, és una història d’amor, una mica forassenyada. Un amor juvenil frustrat que el protagonista cultiva d’una manera fidel i apassionada –a la seva manera, molt estil mascle iberoamericà, el qual, mentre espera que l’estimada que s’ha casat amb un altre es quedi viuda, no deixa res per verd, vull dir cap femella que se li posi a tret per seduir i degustar. Des de viudes, casades o solteres de totes les edats, fins a una col·legiala de dotze anys, mig parenta, a qui ha de fer de tutor, quan ja ell és ja vell, els dies de festa en què la treu del col·legi. (L’autor pinta aquesta situació, que en qualsevol lloc decent del món seria estupre, com una cosa normal, acceptada de molt bon grat per la noieta, que es deleix per aquelles trobades. El salva, com en tot, la manera d’explicar-ho, com una faula fantasiosa i irreal). El que m’ha agradat més és el final. Un viatge fluvial on s’embarquen els dos antics enamorats, ja de més de setanta anys, i en el qual aconseguixen viure per fi el seu romanç de senectut.
En copio una frase: “Si alguna ventaja tenemos la viudas es que ya no nos queda nadie que nos mande.” M’hi he sentit retratada. I ho he comentat a la Marina, la meva nora. Aleshores, m’ha explicat l’anècdota d’una viuda coneguda seva que, en plena vetlla del marit mort, va aixecar les persianes de casa exclamant: Totes obertes, a la fi!
Una cosa que m’ha sorprès, aquest estiu, és la quantitat d’estornells que s’han quedat aquí. Els veus al tard fent les seves grans espirals acrobàtiques aèries, com, abans, només veies a l’hivern. Serà pel canvi climàtic? No ho entenc, perquè a l’hivern solen anar a niar als països del nord d’Europa, on esta protegits per la llei. Recordo haver-los vist a Polònia volant sobre els boscos del voltant de Czestochowa, on hi ha el santuari de Jasna Gora, dedicat a la patrona d’aquell país. Aquí, a l'Escala, en quedaven alguns exemplars –dos o tres anys n’he vist una parella que es feien el niu en una teulada de davant de casa meva-. Serà un bon o un mal auguri, aquest quedar-se a casa nostra tot l’any?
L’aigua està cada dia més bona. Ahir, a la TV3 van dir que el mar estava a 22 graus, aquí dalt. I tant neta que dóna gust!
A l’entrevista de la pàgina final del diari “El Punt-Avui”, l’Artur Gaya, de Tortosa, un dels Quicos, reivindica la jota tan catalana com la sardana. “Potser que la jota pugés riu amunt fins Aragó o que en baixés!- diu. Segons vaig llegir un dia, fa molt temps, la jota ve d’un antic ball medieval de nom houte, o una cosa semblant, que volia dir alta, per distingir-la del ball pla, que era més lent i pausat i es ballava després de les grans menjades. L’alta, en canvi, es ballava saltant amunt, per tant, no convenia fer-la amb l'estómac ple. Així que no va néixer a Aragó ni a Catalunya, sinó que ve de molt antic. A la de Gandesa en diem un nom preciós: dansada.


dijous, 11 d’octubre del 2012

Notes d'estiu III


30 de juliol, dilluns

Fins avui, l’incendi de l’Alt Empordà no ha estat oficialment declarat extingit. Rere seu ha quedat un rastre de desolació. Mentre va durar, tothom anava a una, però ara es comencen a assenyalar culpables, i no només el personatge sinistre que va llançar una burilla no apagada prop de la fullerada del pàrquing del Pertús, sinó sobre les retallades en bombers i prevenció forestal. Per il·lustrar-ho una pancarta dels bombers: Se’ns pixen a sobre i diuen que plou.

Vaig a la platja, sola, aquesta tarda. Contemplar la humanitat despullada és tot un exercici d’humilitat desencantada sobre la bellesa –i decadència- del cos humà. Els homes, a partir dels quaranta i tants anys, mostren una panxeta desmoralitzadora, alguns una panxota monumental, lletja sense cap pal·liatiu. En això, les dones són més curoses, la majoria lluiten per conservar un mínim de decència corporal, i encara que siguin plenetes, al menys ho són amb les carns ben repartides entre cuixes, malucs i pits. Només fan goig les noies jovenetes i les criatures. I algun home jove. Però els que he vist aquesta tarda, lluïen uns tatuatges horrorosos que els remeten sense remissió al trist rol de corsaris del Carib orfes de lloro.
Llegint, en aquests alçades, articles de socialistes catalans com el que he llegit avui al diari, no saps si fer-t’hi un tip de riure o posar-te a plorar. Encara preconitzen el rotllo aquell de la confederació i bla bla bla. Mentrestant, cauen inexorablement a les enquestes. La morrada pot ser sensacional. Perquè, per a nacionalisme espanyol, els que s’hi senten, ja tenen el PP, que llueix credencials sense tapalls vergonyants.


dissabte, 6 d’octubre del 2012

Notes d'estiu II

 

29 juliol, diumenge

Vaig estar mirant una part de la cerimònia d‘obertura dels Jocs Olímpics, de Londres. I la primera hora em vaig avorrir com una ostra. Em va semblar un acte farcit de chovinisme britànic, un mirar-se el melic davant del món com volent dir-nos: mireu que macos que som i quantes coses hem fet. Després, el xou es va animar amb la broma de mister Bean, la música dels 70 i els jocs de llum. A la desfilada dels atletes, que només vaig aguantar fins a la lletra c, perquè es feia molt llarg, em van xocar dues coses: una ben agradablement, que la majoria dels abanderats fossin dones –i pensar que als antics jocs de Grècia les dones hi tenien prohibida no sols la participació sinó també la presència com espectadores!-. I l’altra que molts dels atletes de la desfilada duien càmeres i anaven fotografiant l’ambient, més atents a retratar l’estadi que al que estaven fent. Sembla que avui dia, la gent només actua per poder fer-se'n la foto!
Avui, al diari Ara, hi trobo un comentari a l’editorial del Carles Soldevila a propòsit dels Jocs: “Aquesta manera de fotografiar retrata un moment de la història en què la obsessió per immortalitzar i explicar i compartir el que estem vivint ens impedeix viure-ho realment!” Justa la fusta!
Quant a la inauguració dels jocs, tant l’Avui com l’Ara hi dediquen força elogis. Sembla que hagin vist una cerimònia diferent de la que vaig veure jo. Sort que el titular del New York Times em dóna una mica la raó: “Una obertura amb un circ de cinc pistes, estranyament i desvergonyidament britànic”.
M’espanta pensar que es puguin fer els Jocs a Madrid algun dia, i facin un exaltació de Las Glorias Imperiales similar. Sort que jo ja no ho veuré!


dimarts, 2 d’octubre del 2012

En fosques nits



En fosques nits, vetllàvem solitaris
arbres perduts d'angúnia transparent.
Les llances altes apuntant estrelles,
tesa l'oïda, l'ull obert i atent.

En dies clars, somiàvem cadenciosos
versos novells de ritme arrodonit;
les arpes dretes, la corda afinada,
els sentits lassos, el cor abaltit.

En nits de lluna, bressolàvem rimes.
En dies rúfols, esventàvem sons,
i cada tarda se'ns corcava el riure.

Sota la pluja, esmolarem les llimes,
per tota música oirem els trons
farem festa quan tot sigui lliure!

Carme Meix i i Fuster
(Publicat el 1980. Ja veieu que la dèria em ve de lluny!)