dimecres, 31 d’octubre de 2012

Res no s'oposa a la nit




Un antic adagi atribuït a un autor llatí deia: “Els déus envien calamitats als homes per tal que aquests tinguin matèria per als seus cants”. I Déu n'hi do, de les calamitats que va enviar a la família de l'autora d'aquest llibre! Si no fos que diu que és autobiogràfica, i no en dubto pas, creuria que Delphine de Vigan ha buscat aquesta matèria en una catàleg d'horrors. En aquesta família -una família “de la França rural i cosmopolita del segle XX”, segons consta a la contraportada del llibre- hi va passar de tot. Espero i desitjo que no sigui el prototip d'aquesta mena de famílies!
Així, doncs, hi trobem: mort d'un dels germans de la seva mare -en van ser nou-, de petit en caure en un pou. Suïcidi -no gaire clar-, del germà adoptiu que ocupa el lloc d'aquest. Altres suïcides dels germans, entre els quals el la mare de l'autora, mort aquesta que va ser el factor desencadenant d'aquesta mena d'epitafi que li dedica la filla, una autora de prestigi a França. I en l'entremig, bogeria, droga, marits, amants, incest, abusos de menors. Em deixo alguna cosa?
El salva que està molt ben escrit. L'autora explica la seva veritat, que no sempre coincideix amb la veritat dels altres membres de la família. Exposa els seus dubtes, les seves vacil·lacions les seves pors davant del que explica amb un gran domini del tempo. I uns excel·lents recursos literaris.
Hi he detectat algun lleu desencaix en la sintaxi d'alguna frase, que no s'acaba d'entendre, però això podria ser imputable a la traducció d'Oriol Sánchez i Vaqué, d'altra banda prou encertada.
(En descàrrec dels traductors cal recordar que treballen a preu fet, per línies o pàgines, i això els obliga de vegades a no ser tan curosos com voldrien.)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada