Notes d'estiu II

 

29 juliol, diumenge

Vaig estar mirant una part de la cerimònia d‘obertura dels Jocs Olímpics, de Londres. I la primera hora em vaig avorrir com una ostra. Em va semblar un acte farcit de chovinisme britànic, un mirar-se el melic davant del món com volent dir-nos: mireu que macos que som i quantes coses hem fet. Després, el xou es va animar amb la broma de mister Bean, la música dels 70 i els jocs de llum. A la desfilada dels atletes, que només vaig aguantar fins a la lletra c, perquè es feia molt llarg, em van xocar dues coses: una ben agradablement, que la majoria dels abanderats fossin dones –i pensar que als antics jocs de Grècia les dones hi tenien prohibida no sols la participació sinó també la presència com espectadores!-. I l’altra que molts dels atletes de la desfilada duien càmeres i anaven fotografiant l’ambient, més atents a retratar l’estadi que al que estaven fent. Sembla que avui dia, la gent només actua per poder fer-se'n la foto!

Avui, al diari Ara, hi trobo un comentari a l’editorial del Carles Soldevila a propòsit dels Jocs: “Aquesta manera de fotografiar retrata un moment de la història en què la obsessió per immortalitzar i explicar i compartir el que estem vivint ens impedeix viure-ho realment!” Justa la fusta!

Quant a la inauguració dels jocs, tant l’Avui com l’Ara hi dediquen força elogis. Sembla que hagin vist una cerimònia diferent de la que vaig veure jo. Sort que el titular del New York Times em dóna una mica la raó: “Una obertura amb un circ de cinc pistes, estranyament i desvergonyidament britànic”.

M’espanta pensar que es puguin fer els Jocs a Madrid algun dia, i facin un exaltació de Las Glorias Imperiales similar. Sort que jo ja no ho veuré!