30 de juliol, dilluns
Fins avui, l’incendi de l’Alt Empordà no ha estat oficialment
declarat extingit. Rere seu ha quedat un rastre de desolació. Mentre
va durar, tothom anava a una, però ara es comencen a assenyalar
culpables, i no només el personatge sinistre que va llançar una
burilla no apagada prop de la fullerada del pàrquing del Pertús,
sinó sobre les retallades en bombers i prevenció forestal. Per
il·lustrar-ho una pancarta dels bombers: Se’ns pixen a sobre i
diuen que plou.
Vaig a la platja, sola, aquesta tarda. Contemplar la humanitat despullada és tot
un exercici d’humilitat desencantada sobre la bellesa –i
decadència- del cos humà. Els homes, a partir dels quaranta i tants
anys, mostren una panxeta desmoralitzadora, alguns una panxota
monumental, lletja sense cap pal·liatiu. En això, les dones són
més curoses, la majoria lluiten per conservar un mínim de decència
corporal, i encara que siguin plenetes, al menys ho són amb les
carns ben repartides entre cuixes, malucs i pits. Només fan goig les
noies jovenetes i les criatures. I algun home jove. Però els que he vist aquesta tarda, lluïen uns tatuatges
horrorosos que els remeten sense remissió al trist rol de corsaris
del Carib orfes de lloro.
Llegint, en aquests alçades, articles de socialistes catalans com el
que he llegit avui al diari, no saps si fer-t’hi un tip de riure o
posar-te a plorar. Encara preconitzen el rotllo aquell de la
confederació i bla bla bla. Mentrestant, cauen inexorablement a les
enquestes. La morrada pot ser sensacional. Perquè, per a
nacionalisme espanyol, els que s’hi senten, ja tenen el PP, que
llueix credencials sense tapalls vergonyants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada