dilluns, 31 de gener del 2011

Márquez



Qualsevol temps és bo per llegir un clàssic que se t'ha passat en el seu moment. I ara he llegit “El general en su laberinto”, de Gabriel García Márquez. En aquesta obra, l'autor colombià ens explica l'últim viatge, pel riu Madalena, de Simón Bolívar, el Libertador. Un viatge patètic en què un general decrèpit, tot i que encara era força jove, busca una sortida al mar, una fugida d'una realitat que li és adversa. Somnis de glòria i de grandesa que s'han anat esfilagarsant fins a convertir-se en una utopia irrealitzable, com el de reunir totes o gairebé totes les terres d'Amèrica que havia pogut arrabassar als espanyols per formar una sola i gran república. Però les ambicions locals, les traïcions o l'estretesa de mires dels que havien de fer realitat aquest somni, el van malmetre definitivament. Ara navega acompanyat del nucli dels seus fidels, i d'uns soldats ociosos, la incontinència dels quals va escampant una infecció blennorràgica al llarg del riu. I entre els dolors de la llarga agonia del general, l'esclat breu dels records -la majoria relacionats amb les dones que va estimar o simplement va posseir-. I per explicar-ho, la prosa, magnífica de Garcia Márquez. En transcric l'últim paràgraf:
“Entonces cruzó los brazos sobre el pecho y empezó a oir la voces radiantes de les esclavos cantando la salve de las seis en los trapiches, y vió por la ventana el diamante de Venus en el cielo que se iba para siempre, las nieves eternas, la enredadera nueva cuyas campánulas amarillas no vería florecer el sábado siguiente en la casa cerrada por el duelo, los últimos fulgores de la vida que nunca más, por los siglos de los siglos, volvería a repetirse.”

divendres, 28 de gener del 2011

La Caixa



Rèquiem per la Caixa?
Jo no hi entenc, d'economia. Però aquest assumpte de la Caixa no deixa de produir-me un fort grau de desconfiança. Em temo que sigui una -més- de les argúcies de Madrid per anar-nos desposseint del nostre patrimoni, sigui cultural, sigui econòmic, sigui referencial o lingüístic.
Per les persona grans com jo, la Caixa sempre ha estat una de les entitats més sòlides del país. Recordo que, de petita -potser amb set o vuit anys-, ja em van facilitar, des de la mateixa entitat, la meva primera llibreta estalvis per anar-hi ingressant, de tant en tant, alguns cèntims. En aquells temps, les oficines de la Caixa tenien unes reixes interiors molt potents que anaven des del taulell fins al sostre, i unes finestretes des de les quals ens atenia l'amable empleat de torn. Des de la meva escassa alçada, tot allò em semblava d'una gran i tranquil·litzadora solidesa.
En podem estar ara tan segurs?

dissabte, 22 de gener del 2011

dimarts, 18 de gener del 2011

D'Elegies de pluja i oblit.

Bevíem glops de vida fugissera
lluny de la pols i els tràfecs,
arrecerats al ràfec dels anys joves.
Tot era bell i nou. El gris i el negre
quedaven per després. O per als altres.
Teníem cabells foscos i ulls de festa.
Sota el jersei se'ns marcaven les sines
petites i turgents. I fèiem veure que no ens n'adonàvem
de les mirades àvides dels nois.
Teníem pres el món sota del riure.

Més avall del record, pa negre
i racionat, i l'aigua racionada
i racionats els llums i racionada
la parla i el menjar.
Érem fills d'una guerra que no férem!

dijous, 13 de gener del 2011

Mossèn Pau



En Joan Serra, de Gandesa, m'envia fotos antigues del nostre poble i comarca, que sap que m'agraden molt. Aquesta de la Plaça Major o del Comerç, amb casa nostra, la blanca del centre, al fons, m'ha tocat al cor. S'hi veu un grup de xiquets i xiquetes que envolten mossèn Pau. Podria ser que hi fos jo. Encara me'n recordo quan ens feia desfilar pel poble cantant unes cançons inefables contra la "blasfèmia", els renecs caragolats que deixaven anar els pagesos enfadats -suposo que amb raó! Fa uns anys li vaig dedicar un fragment d'un llarg poema dedicat a aquells anys de restriccions de llum, i de pa i sucre negres: ELEGIES DE PLUJA I OBLIT

Mossèn Pau, a la trona, tronava contra el mal.
Ell, però, tremolava cada cop que al bisbat
li picaven la cresta. La immensa baluerna
de Tortosa, el seminari, pesant com una llosa,
reclamava subsidis en llocs de terra seca
i feble economia. Exigia col·lectes
i, a força de cinc cèntims, mai el mínim bastia.

Mossèn Pau morí un dia,
cansat,com un captaire.

dissabte, 8 de gener del 2011

Parèmies III


Parèmies III
La Glòria em va portar de Gandesa una llibreta on havia anat recollint moltes dites. Avui edito els refranys, una altra vegada continuaré amb les frases fetes. (En tinc un munt!)
La foto és de l'Eduard, dels Ports d'Horta.
Per cert, el meu amic de l'Escala, el Pere Pau, em va dir respecte a “Pel juliol ni dona ni caragol”, que va sentir una vegada a un senyor gran del seu poble afegir: “Però la dona, tot l'any és bona”.

A gust de qui paga va la cançó.
Aigua passada no mol molí.
A la primera, el rei perdona, a la segona catxamona.
Al cul del sac, s'hi troben les engrunes.
A la vora del riu, no t'hi faces el niu.
Any de neu, any de Déu.
Al pot petit hi ha la bona confitura.
A la taula i al llit, al primer crit.
Arbre vell i trasplantat primer mort que arrelat. (Arraïlat, al dir d'allà.)
A sants i minyons, no els prometis si no els dons.


Barcelona és bona si la bossa sona, sona o no sona, Barcelona és bona.
Bojos amb bojos no es barallen.
Bona cara i mals afets. (fets) (Hipocresia)
Brams d'ase no arriben al cel. (Es diu de qui malparlava de tu).

Cabra avesada a saltar fa de mal desavesar.
Cada casa és un món.
Casa de dos portes fa de mal guardar.
Com més clars més amics.
Com més parents més dolents. (No et pots fiar de ningú.)

De menjar i de treballar, no s'ha de plànyer ningú. (Aquesta la deia la meva tia Carme referint-se als jornalers que li treballaven la terra. Calia exigir-los feina, però portar-los ben alimentats.)
De més verdes en maduren.
Déu dóna pa a qui no té queixals.
Déu mos en guard d'un ja està fet. (Ser irremissible.)
Dient les veritats es perden les amistats.

El pa de la veïna és medicina. (Quan creus que el que tenen els altres és millor.)
El que canta a la taula i al llit no té el seny ben complit.
El que és gelós amb un mal en té dos.
El que no es paga amb diners es paga amb dinades.
El que no està acostumat a bragues les costures li fan llagues.
El que s'ha de vendre, no ho cal “empenyar”. (Empenyorar.)
El qui no fa res moltes se'n pensa.
El qui no en ve de raça o en fa poc o en fa massa.
Els uns neixen amb estrella i els altres, estrellats.
Els uns pels altres la feina sense fer.
Entre poc i massa la mesura passa.
Es pot dir el pecat però no el pecador.

Fer i desfer la faena del dimoni.
Feta la llei, feta la trampa.
Fes-ne cent i erren una, com si no n'haguesses fet cap.

Gat escaldat amb aigua tèbia en té prou. (Escarment.)
Gos que lladra no mossega.
Gota a gota s'omple la bóta.

Home de molts oficis, pobre segur.
Hostes vindran que de casa ens trauran.


Ja ho deia la vella, que no es volia morir. (Sempre hi ha novetats).
Justícia forta gent molla

La punxa quan naix ja punxa.
La roba bruta s'ha de rentar a casa.
Les bromes porten aigua.
Llops amb llops no es mosseguen.
Lo ruc creix i l'aubarda. no. (Albarda. Es deia dels xiquets, quan els quedava la roba petita.)
Lo ruc sempre va al davant. (Els que es volien fer veure.)
Lo sabater és el que va més mal calçat.
Lo sant s'adora per la peanya. (Quan afalagues familiars de la persona que t'interessa)

No es pot repicar i anar a la processó.
No s'ha fet la mel per la boca de l'ase.
No te'n rigues del meu dol, que quan lo meu serà vell, lo teu serà nou.

Pagant, sant Pere canta.
Pecat amagat és mig perdonat.
Pluja de febrer, emprenya l'oliver. (El fecunda, fa créixer l'oliva.)

Quan lo pobre pasta, li cau lo forn.
Quan lo pobre va bonic o és molt pobre o és molt ric.
Quan era mort, el combregaven.
Qui a fora vila va o l'enganyen o va a enganyar.
Qui es menja la carn, que rossego els ossos.
Qui a hostes va, hostes va a buscar.
Qui juga amb foc es pixa al llit.
Qui matina seu on vol.
Qui no corre, vola.
Qui no pot segar, espigola.
Qui oli remena, els dits se'n llepa.
Qui no té faena, lo gat pentina.
Qui no vulgue pols, que no vage a l'era.
Qui paga mana.
Qui primer arriba primer engrana. (Ve de l'època del moldre als molins).
Qui té el cul llogat, no seu quan vol.
Qui va amb un coix, al cap de l'any coix i mig.

S'agafa més prompte un mentider que un coix.
Secret de dos és perillós, secret de tres, no val res.
Si et vols casar bé, casa't al carrer. I ni que sigui torta, davant la porta. (Desconfiança dels forasters.)


Totes les masses són pesades. (Juga amb l'homofonia de maça i massa)
Tot ho sàpigues fer i res hauràs de menester.

Una flor no fa estiu.
Una mica al cor es fica.

Val més anar sol que mal acompanyat.
Val més creure-ho que anar a veure-ho.
Val més menjar poc i pair bé.

dimecres, 5 de gener del 2011

Coptes

M'ha impressionat la notícia de la mort de més de vint coptes, a més dels nombrosos ferits, reunits per pregar en una església d'Alexandria. M'ha portat a la memòria la nostra assistència a una celebració una mica “peculiar” -a la nostra manera de veure-, d'aquesta comunitat cristiana durant el viatge que vam fer a Egipte, fa pocs anys.
També he pensat en la novel·la de Lawrence Durrell, el “Quartet d'Alexandria”, publicada a mitjans del segle XX, en la qual, membres d'aquesta comunitat, molt influent i rica aleshores, tenien un paper molt destacat. L'Alexandria de Durrell, era un lloc on diverses confessions -musulmans, jueus, cristians de diferents signes-, convivien en pau, d'una manera civilitzada. I Alexandria era una ciutat pròspera i cosmopolita.
El coptes són els descendents dels antics egipcis convertits al cristianisme abans de l'arribada de l'Islam, una religió tan potent, aquesta, que els va convertir en una minoria dins del seu propi país. La sort, per a Egipte, va ser que els musulmans, tan iconoclastes, no van veure en els símbols dels antics déus egipcis, ja periclitats, cap perill. En cas contrari, haurien obrat com amb les imatges de les esglésies coptes- per exemple a la Capadòcia-, les cares de les quals foren esborrades. Més sort van tenir les pintures murals de Sant Salvador o de Santa Sofia, que van ser recobertes de guix, i ara poden mostrar-se als turistes amb tot el seu esplendor.
Són uns temps bàrbars, els nostres. Ara ja no s'acontenten amb esborrar les imatges sinó que volen esborrar o expulsar les persones, en aquests cas les comunitat cristianes dels països de majoria mahometana. (Quan ja tenia això escrit, he llegit l'article de Lluís Foix a l'”Avui”, i ens dóna unes xifres que fan esgarrifar).
Només quan l'Islam moderat, que estic segura que existeix, s'alci per acabar amb aquesta barbaritat que representen els extremistes fanatitzats, podrem viure en pau.
Mentrestant, on són tots aquests progres que protestaven de la vista del papa a la Sagrada Família? No n'he sentit cap ni un protestant per fets com aquest o similars. Potser si algun dia posen una bomba a la Sagrada Família reaccionaran? O encara els riuran la gracieta?

diumenge, 2 de gener del 2011

2011




No m'agraden es dogmàtics, els convençuts que tenen la raó absoluta,
els que no dubten mai, els cofois, els panxacontents, els rebentaires o els sectaris,
siguin de dretes o d'esquerres, catòlics, musulmans o ateus.
No m'agraden els que no se la juguen, els desagraïts,
els que són incapaços d'estimar, els que no es comprometen amb res ni amb ningú,
els que van a la vida de parella amb el xip de l'obsolescència programada incorporat.

M'agraden els que són amics dels seus amics,
els que diuen sí a la vida, els que escolten,
els que creuen en alguna cosa, els que saben dir gràcies,
els que saben estimar. Com ara tu.