Márquez

Qualsevol temps és bo per llegir un clàssic que se t'ha passat en el seu moment. I ara he llegit “El general en su laberinto”, de Gabriel García Márquez. En aquesta obra, l'autor colombià ens explica l'últim viatge, pel riu Madalena, de Simón Bolívar, el Libertador. Un viatge patètic en què un general decrèpit, tot i que encara era força jove, busca una sortida al mar, una fugida d'una realitat que li és adversa. Somnis de glòria i de grandesa que s'han anat esfilagarsant fins a convertir-se en una utopia irrealitzable, com el de reunir totes o gairebé totes les terres d'Amèrica que havia pogut arrabassar als espanyols per formar una sola i gran república. Però les ambicions locals, les traïcions o l'estretesa de mires dels que havien de fer realitat aquest somni, el van malmetre definitivament. Ara navega acompanyat del nucli dels seus fidels, i d'uns soldats ociosos, la incontinència dels quals va escampant una infecció blennorràgica al llarg del riu. I entre els dolors de la llarga agonia del general, l'esclat breu dels records -la majoria relacionats amb les dones que va estimar o simplement va posseir-. I per explicar-ho, la prosa, magnífica de Garcia Márquez. En transcric l'últim paràgraf:
“Entonces cruzó los brazos sobre el pecho y empezó a oir la voces radiantes de les esclavos cantando la salve de las seis en los trapiches, y vió por la ventana el diamante de Venus en el cielo que se iba para siempre, las nieves eternas, la enredadera nueva cuyas campánulas amarillas no vería florecer el sábado siguiente en la casa cerrada por el duelo, los últimos fulgores de la vida que nunca más, por los siglos de los siglos, volvería a repetirse.”