dissabte, 26 de febrer del 2011

Gabriel




El meu avi matern era de Castellfort, prop de Morella. Quan jo era una xiqueta de somnis esburbats que corria pels carrers de Gandesa, em recitava, burleta: Jo sóc Gabriel Fuster Segura, a cavall d'una burra; la burra ha caigut i Gabriel s'ha fotut. Com es pot veure, parlava en una llengua ben estranya. Jo devia ser una nena molt ben dotada, perquè, a més dels castellà amb que em parlava l'“abuela”, que era de la Puebla de Arenoso, entenia el català del meu poble i el valencià del Gabriel, que, inculta de mi, no sabia diferenciar de la llengua que sentia al carrer, a part, potser, que deia xe -que ja es veu que és un vocable estranyíssim-, i alguna altra coseta per l'estil.
Ironies a part, estime València, em dol València, m'hi sento implicada emocionalment. Penso que el que pretenen els que obliguen a apagar el senyal de la TV3 -amb l'excusa de no sé quina il·legalitat-, fan molt més que coartar la llibertat d'expressió, cometen un crim, el crim de genocidi lingüístic i cultural contra part del seu propi poble.
A més, quan ja som de ple al segle XXI, -i tal com han demostrat les revoltes als països islàmics-, no es poden posar portes al vent de la informació, del pensament, de la raó i de la llibertat.

(La foto és de l'església de Sant Pere, a Castellfort, per les festes de Sant Antoni)

dimarts, 22 de febrer del 2011

A la Pilar



Pilar, has tornat a teu estat primigeni
de papallona enlluernada
per la seva pròpia llum interior.

dimecres, 16 de febrer del 2011

Mitificació


Sembla que cada cop s'alcen més veus a Rússia demanant que mòmia de Lenin sigui treta del mausoleu que ocupa a la Plaça Roja de Moscou, on s'ha convertit una gran atracció turística - aquest turisme modern que ho banalitza tot!-, i sigui enterrada com Déu mana. Aquest és un dels pocs testimonis que queden de la difunta Unió Soviètica (avui dia, si visites aquell país, s'estimen més ensenyar-te els palaus dels Tsars i explicar-te'n les seves fetes o malifetes). El més curiós del cas és que, segons ens va explicar la guia, la mòmia de Lenin que s'hi mostrava, no era l'autèntica, que es va malmetre, sinó la còpia d’una còpia!
“El 1923, un any abans que Lenin morís, Stalin i Kalinin ja planejaven embalsamar-lo i exposar-lo a la Plaça Roja, en contra de l’opinió de Trosky i de Bukharin. Però en el moment de la mort, l’Ajuntament de Sant Petersburg –aleshores Petrograd-, reclama que Lenin descansi a la ciutat des d’on havia dirigit l’assalt al poder. Stalin imposa i dicta un repartiment que li és favorable. Petrograd seria la dipositària de la memòria i passaria a dir-se Leningrad, i Moscou, i per tant el Klemlin, es quedaria amb el cadàver. A la dona de Lenin, Nadiejda Krúpskaia, partidària d’enterrar el seu marit al panteó familiar de Sant Petersburg, la momificació sempre li va semblar una cosa espantosa i no va voler visitar mai el mausoleu”, escriu Libert Ferri, a Memòria del fred. Potser ara, per fi, es complirà el seu desig.
I és que aquesta mitificació o deïficació dels grans dictadors, que sol començar en vida, acaba com acaba. Hi he pensat molt aquests dies recordant el nostre viatge a Egipte, on tot era ple de fotos gegantines de Mubàrac. Jove, retenyit i retocat, que semblés que no envellia. Absolutament patètic! La Història és l'única i veritable jutgessa, que posa cadascú al seu lloc.

dissabte, 12 de febrer del 2011

Dites gandesanes 1



Llegeixo a l'Ara d'ahir, divendres, que a Albert Pla Nualart li dol la pèrdua de riquesa idiomàtica -referint-se a les dites i refranys propis-, que són -segons diu- la sal de la llengua. I per tal que aquesta sal no es perdi, reinicio la divulgació al meu bloc de les dites que tinc recollides i classificades per ordre alfabètic, com vaig fer amb els refranys. Potser alguna serà repetida. Ho aniré fent a petites dosis, perquè són moltes. Començo amb la A:

A bodes em convides.
A cor què vols, cor què desitges.
Adormir-se a la palla.
Afarta'm i dis-me moro.
Agafar amb els pixats al ventre. (Desprevingut.)
Agafar un ruc. (Una enrabiada, la canalla).
A gat vell, rateta jove.
Aire, que vol dir vent.
Alaba't ruc, que a fira et duc.
A l'agost, a les vuit ja és fosc.
Al juliol, ni dona ni caragol.
Al maig cada dia un raig.
Amagar el cap davall l'ala.
Amagar l'ou.
Amb la cara paga.
Amb les cames tocant-li al cul. (Córrer.)
Anar a baqueta.
Anar a compres i millores.
Anar amb el lliri a la mà.
Anar amb peus de plom.
Anar al cel de les panses.
Anar a pams.
Anar com anell al dit.
Anar com unes batzoles.
Anar de bòlit.
Anar d'Herodes a Pilats. (Deformat per l'ús en: “De rodes en piles”)
Anar de vint-i-un botons.
Anar d'un pèl.
Anar el carro pel pedregar. (A mal borràs.)
Anar fent.
Anar per dins, la processó.
Anar-se'n sense dir ni ase ni bèstia.
Anar tirant.
Aixecar la camisa.
Aixecar (o no aixecar) cap.
A qui no té memòria, panses.
Ara li fan lo mànec! (No ens deixem enredar.)
Arribar i moldre.
Arribar a misses dites.
Arribar a tres quarts de quinze
A tots los sants, ora pro nobis.
A ull.
A ull cluc.
A ull nu.

divendres, 4 de febrer del 2011

Egipte



La visió de la gent ocupant la plaça Tahrir d'El Caire, demanant la caiguda del tirà i l'adveniment d'una govern on s'implantin la llibertat i la democràcia, m'ha fet pensar en el llibre READING LOLITA IN TEHRAN, en el qual la seva autora, Azar Nafisi, iraniana, exiliada actualment als EUA, recorda l'entusiasme de la lluita en què va participar per expulsar del seu país el xa i el seu govern corruptes. I ens explica com de dur va ser el despertar d'aquell somni de llibertat, ja que, com a dona, es va sentir humiliada i anul·lada pel nou domini religiós que s'hi va establir. Patrulles de guardians de la revolució anaven pels carrers de Teheran i apallissaven o feien tancar a la presó les dones rebels que incomplien la llei que les obligava a dur el vel posat i una túnica fins als peus, sense gota de maquillatge, i no els estava permès saludar cap home donant-li la mà, ni anar pel carrer en companyia masculina si no era el marit, el germà o el pare. A Nafisi la van expulsar de la universitat on feia classes de literatura -d'aquí ve el Lolita de títol-. I es pinta ella mateixa circulant per la seva ciutat apressada, impersonal, absolutament fotuda, i veure un dels molts cartells propagandístics que remarcava amb lletres rutilants l'eslogan: A woman in a veil is protected like a pearl in an oyster shell. S'entén, oi? Com una perla tancada dintre d'una ostra! Es necessita cinisme.
Espero que les revolucions actuals al món musulmà no acabin com el somnis trencats de la Azar Nafisi!