Mitificació

Sembla que cada cop s'alcen més veus a Rússia demanant que mòmia de Lenin sigui treta del mausoleu que ocupa a la Plaça Roja de Moscou, on s'ha convertit una gran atracció turística - aquest turisme modern que ho banalitza tot!-, i sigui enterrada com Déu mana. Aquest és un dels pocs testimonis que queden de la difunta Unió Soviètica (avui dia, si visites aquell país, s'estimen més ensenyar-te els palaus dels Tsars i explicar-te'n les seves fetes o malifetes). El més curiós del cas és que, segons ens va explicar la guia, la mòmia de Lenin que s'hi mostrava, no era l'autèntica, que es va malmetre, sinó la còpia d’una còpia!
“El 1923, un any abans que Lenin morís, Stalin i Kalinin ja planejaven embalsamar-lo i exposar-lo a la Plaça Roja, en contra de l’opinió de Trosky i de Bukharin. Però en el moment de la mort, l’Ajuntament de Sant Petersburg –aleshores Petrograd-, reclama que Lenin descansi a la ciutat des d’on havia dirigit l’assalt al poder. Stalin imposa i dicta un repartiment que li és favorable. Petrograd seria la dipositària de la memòria i passaria a dir-se Leningrad, i Moscou, i per tant el Klemlin, es quedaria amb el cadàver. A la dona de Lenin, Nadiejda Krúpskaia, partidària d’enterrar el seu marit al panteó familiar de Sant Petersburg, la momificació sempre li va semblar una cosa espantosa i no va voler visitar mai el mausoleu”, escriu Libert Ferri, a Memòria del fred. Potser ara, per fi, es complirà el seu desig.
I és que aquesta mitificació o deïficació dels grans dictadors, que sol començar en vida, acaba com acaba. Hi he pensat molt aquests dies recordant el nostre viatge a Egipte, on tot era ple de fotos gegantines de Mubàrac. Jove, retenyit i retocat, que semblés que no envellia. Absolutament patètic! La Història és l'única i veritable jutgessa, que posa cadascú al seu lloc.