I tot és i res no és.
El perfum de les roses,
la cadència del mar,
el vent de llevant o ponent,
la flor del cirerer,
l'esclat de les roselles
entremig del sembrat...
Tot resta i tot canvia
com l'aigua de la font.
Com la memòria amiga.
Com el record de tu
que el temps ha modelat
per treure'n les arestes
i deixar-ne només la dolçor
(A Miquel, 11è aniversari)
(Foto M. Papaseit)
S'adorm el vent
entre els fulles
d'un verd tendral:
tot és pau i repòs.
Molt lluny, la guerra,
-sempre hi ha guerra
en algun indret
proper o allunyat-,
esmola la falç.
Tremola una mare
gronxant un infant.
En quin indret llunyà
s'oculta la fantasia?
Vivim hores prosaiques
sense pes sense brida.
Un temps volàtil
fet de retalls de vida.
Encaixar-los no és fàcil.
Cal anar-los sargint
amb fils de teranyina.
Els dies passen; a voltes
es demoren en minuts
inacabables, altres corren
de pressa com un estel fugaç.
Voldríem estotjar-los a la balma
de les mans i no amollar-los.
Companys, amics de ruta,
ens han deixat en un revolt
del camí. Però els sentim
tan a prop i tan nostres!
Vivim entre records,
sentiments i pregàries.
Per molts anys, Maria Dolors!
La tarda grisa, agrisa
les hores insomnes
del meu dia a dia.
A la bassa tremola
un fulgor de fulles
d'un verd tendríssim
que el vent agita.
Molt lluny ressona
el fragor d'una lluita
de vençuts a vençuts.
El colom de la pau
té l'ala trencada.
De vegades, la vida
se'ns esmuny entre els dits,
com aigua en un cistell.
Estrenyem fort els punys
per retenir-la. Cada minut
porta enquibida
una espurna lluminosa
d'eternitat.
(Foto Magda Papaseit)
Encara ahir, passejava
sota d'ametllers florits
pel camí del calvari.
Encara ahir, ballava
a la Plaça Major.
Encara ahir caminava
prop de la bassa.
Encara ahir passejava
Farola avall i somiava
en prínceps blaus i besos
interdits de pel·lícula.
Encara ahir.
Avui he despertat dels somnis
amb la pell clivellada
La vida m'ha passat
com un galopada
de cavalls embogits.
Tinc el cor ple de llum
i de nostàlgia l'anima.
El Narcís s'acosta assedegat
a l'estany d'aigua clara,
mentre la nimfa Eco el crida
amb sospirs d'enamorada.
I és troba tan bell que no es cansa
de veure's la imatge reflectida
a l'espill de l'aigua.
-Narcís, cis... cis...- va apagant-se
la veu de l'aimada.
Castigat pels déus, ara és un flor
i ella el crida encara
amb ressons d'altres veus.
Preneu lliçó mortals: la vanitat
extrema la castiguen els déus!
