En fosques nits, vetllàvem solitaris
arbres perduts d'angúnia transparent.
Les llances altes apuntant estrelles,
tesa l'oïda, l'ull obert i atent.
En dies clars, somiàvem cadenciosos
versos novells de ritme arrodonit;
les arpes dretes, la corda afinada,
els sentits lassos, el cor abaltit.
En nits de lluna, bressolàvem rimes.
En dies rúfols, esventàvem sons,
i cada tarda se'ns corcava el riure.
Sota la pluja, esmolarem les llimes,
per tota música oirem els trons
farem festa quan tot sigui lliure!
Carme Meix i i
Fuster
(Publicat el 1980. Ja veieu que la
dèria em ve de lluny!)
Sembla escrit d'ara mateix!
ResponElimina