Notes d'estiu I

Apunts d’avui, 26 de juliol: em llevo a quarts de vuit i baixo a buscar el diari, una mica més de mitja hora a peu entre anar i venir. És una passejada que m’agrada perquè en bona part discorre pel passeig de Riells, a tocar de la platja, en aquella hora neta, aplanada i acabada de rastellar, només amb les petjades els primers banyistes matiners que s’han acostat al mar. Un mar pla i llis, brunyit com un mirall d’argent. Prop meu passen esforçats esportistes que suen la samarreta corrent amunt i avall. He d’eludir el camió de la neteja que escombra el passeig a base de mànega i aigua a pressió. Als cafès i bars estan acabant de posar taules i cadires, però encara no hi ha gairebé ningú. Més tard, quan baixarem a banyar-nos, això bullirà.

Ja a casa ens sorprèn una gropada blanca que tapa el sol, per un moment ens alarmem –després del fum i les cendra que van arribar al jardí amb els incendis de l'Alt Empordà, dies passats, estem amb la por al cos-, però de seguida veiem que és boira. Tal com ve, se’n va, i queda un dia radiant i calorós, el més calorós des que som aquí.

L’aigua està neta, transparent, estupenda, i bastant fresca. Bany reconfortant. A la platja encara no hi ha les aglomeracions de l’agost –veurem què passa enguany, amb la crisi-, i es pot estendre les tovalloles sense problemes. Mentre el Marc les nenes es banyen, un turista francès ha tret de l’agua, davant meu, una ret en què es debaten sis o set pops força grossos. De seguida es forma un rodol de curiosos, nens sobretot, per veure els animalons. M’imagino que era una ret que anava a la deriva, i el francès se l’ha ensopegat. Sembla que no sap què fer amb les bèsties. A la fi les posen en una bossa de plàstic amb aigua i se les enduen.

Em truca l’Àngel per felicitar-me pel meu sant! Es veu que ha estat un malentès amb la Rosa, la seva dona. Déu meu, com estem! Un no es pot fer gran a cap preu! De totes maneres, tots els sants porten vuitada, que em van dir la Maria i el Ricard, els veïns de Montmeló, pastissers, que l’altre dia em van portar un tortell de crema. Són una gent super amable!

He llegit La isla debajo del mar de la Isabel Allende i m’ha agradat força. Retrata la fi de l’esclavitud a Haití, quan encara era una colònia francesa, i a Luisiana, quan Napoleó la va vendre als americans. És una història entretinguda, i força interessant, pel seu context històric. Ara he començat El amor en los tiempos del cólera, que feia temps que desitjava llegir des que el seu autor, García Márquez va dir que era la seva millor novel·la, que al principi va ser mal acollida per ser d’un estil més realista, diferent de Cien años de soledad. Veurem que tal. El realisme màgic, que en seu moment em va enlluernar, ja no em diu res, i és que tornar a llegir Cient años, com vaig fer fa poc, em feia pensar massa en el munt d’imitadors seus, començant per la Isabel Allende de La casa de los espírituts, o Agua para chocolate, d’una altra autora americana, Laura Esquivel. I trobava que havia perdut encant.