Mandelstam I

Nadejda Mandelstam

CONTRA TOTA ESPERANÇA

Aquest és un llibre que no et deixa indiferent, al contrari, cal llegir-lo a poc a poc, perquè l'experiència que ens narra és molt dura. La de la persecució, exili i ostracisme que va patir el seu marit, el gran poeta rus Óssip Mandelstam, perseguit pel règim de terror que va establir Stalin. Al qual, va dedicar aquest poema:

“Vivim sense notar el nostre país,

els nostres mots més lluny de deu passes no arriben

i allà on gosa sorgir mitja conversa

el muntanyès del Kremlin n'és el centre.

El seu dits són gruixuts. Com cuc, greixosos,

i precisos els mots, com pesos carregosos.

Les paneroles dels mostatxos riuen,

i embetumades les botes li brillen.

Xurma de líders de coll prim té al seu voltant,

i amb llagoters mig homes ell juga, constant. (...)

Car li són les condemnes a mort una festa.

I així va inflant el pit l'home d'Ossètia.” (Desembre del 1933)

Escriu Nadejda:

“La doctrina del determinisme històric ens va privar de voluntat i de la llibertat d'opinió.”

“De què et queixes -em deia-. Aquest és l'únic país que respecta la poesia: Fins i tot maten per ella. Això no passa en cap altre lloc.”

“Era característic d'aquells anys manipular cada concepte en el seu aspecte més pur.(...) No hi ha res més fàcil que demostrar, per exemple, que en lloc del món no hi ha llibertat de premsa i declarar tot seguit que, em comptes d'acontentar-nos amb succedanis, com fan els mesquins liberals, val més renunciar amb coratjosa sinceritat a tot intent de llibertat.”

“Cada execució es justificava amb tot allò de la construcció d'un món on no hi hauria violència, i que tots els sacrificis eren pocs per aconseguir aquesta nova societat del tot inaudita.”

L'exili forçat, lluny dels centres intel·lectuals del país i sense poder publicar els poemes del seu home, els pesava moltíssim:

“Per desgràcia, en el nostre aïllament estàvem lluny de qualsevol corrent de pensament. És una de les pitjor desgràcies que li podem passar a un home.”

“Llavors encara no es coneixia què significava de debò sense dret a correspondència”. (Aquesta era una de les penes afegides a l'exili forçós.)

El que importava al comunisme era l'objectiu, aquell paradís soviètic de què gaudirien les properes generacions.

“L'única forma autoritzada de deixar pas als records és demostrant que la persona en qualsevol circumstància continua essent un fidel constructor del comunisme, i sap distingir entre el que realment compta -el nostre objectiu- i el que és accessori -la pròpia vida mutilada i trepitjada”

“L'Estat s'ha de defensar” (Us sona?)

“La gent, desorientada, no sabia on girar-se i cadascú se salvava com podia. LA PROVA DE LA POR ÉS UNA DE LES TORTURES MÉS TERRIBLES, I UN COP HI HAS PASSAT, JA NO TE'N POTS REFER.” -assegura.

A ell i quedava l'esperança contra tota esperança:

“Es feia la il·lusió que amb els versos es podia vèncer i convèncer.”

Exiliats i sense cap feina possible, es veuen obligats a malviure del pocs diners que els donen parent i amics, tot i la por d'ajudar a uns “empestats”. Hi ha un moment de desesperació en al qual Mandelstam diu, amarg:

“Cal canviar de professió: ara som captaires”.

La por feia la gent covada i mesquina:

”Sóc útil a l'Estat, no em vingueu a molestar... estic net com un mirall... si s'han endut el veí, devien tenir algun motiu... Nomes es treien la màscara a casa, si és que se la treien, que no era sempre: fins i tot davant dels fills calia ocultar els temors, no fos cas que se'ls escapés alguna cosa a l'escola. Molts es van adaptar tan bé al terror que van saber treure'n profit: acusar el veí per ocupar la seva superfície habitable o el seu lloc de treball era plenament normal.”

Recorda Nadajda:

“L'Óssip sempre deia que al nostre país es detenia sense “errors”: exterminaven no només l'home, sinó el pensament.”

Óssip Mandelstam va morir sol el 1938, als 47 anys, camí d'un camp de concentració a la Sibèria. Nadejda no va poder tornar a Moscou fins a l'any 1956, per ser l'esposa d'un home amb antecedent penals. Ella va guardar, molts cop nomes de memòria, el llegat del gran poeta rus. Va morir el 1980 i va poder veure rehabilitada la memòria i l'herència literària del seu marit.

(La traducció, una feinada immensa, d'ambdós llibres és de Jaume Creus)