dimecres, 6 de novembre de 2013

Lectures d'estiu



-->
L'estiu és un temps pròdig per mandrejar i llegir llibres per passar l'estona. A mi, que els devoro com una droga tova, o dura!, em serveix de relax. Així he llegit dos llibres de la Care Santos -no coneixia aquesta autora-, que va portar la meva nora, la Marina, que és bibliotecària i es va presentar a l'Escala amb un bon carregament de llibres. El primer no em va interessar gaire. El segon, “L’aire que respires”, era ubicat entre els segles XVIII i XIX, a Barcelona, seguint les petjades d’uns llibres de bibliòfil, prohibits. Em va fer pensar una mica en “L’ombra del vent”, de Carlos Ruiz Zafon, tot i que no se li assembla. Feia de bon llegir.
Aquest any, vaig demanar el carnet de la biblioteca de l’Escala, d'on, per a una cosa que vaig començar a escriure, vaig treure bibliografia de Caterina Albert i Paradís, la gran escriptora escalenca, que signava Víctor Català per ocultar la seva condició de dona, de resultes dels problemes que li van causar haver escrit “La infanticida”, el drama d'una noia soltera que pareix el seu fill d'amagat i el llança a la roda del molí per amagar la seva falta, relat aquest que va causar un gran escàndol a l'Escala. I en vaig agafar alguns llibres. Un de Stefen Zwing, que no et decep mai, i un altre de Mankell, l’autor suec de novel·la negra i precursor i/o pare de tots els novel·listes actuals d’aquell país i d’aquest gènere. No és un tipus de lectura que em plagui, però és distret i interessant. A més, rere les seves trames i personatges, sempre hi batega una certa crítica social.
També vaig llegir el llibre de Carme Riera, “Natura quasi morta”. Un intent de novel·la negra d’una autora que m’agrada força. Però aquest no és el seu gènere! Amuntega morts i, en acabat, es treu un culpable de la màniga i es queda tan ampla. O sigui que li manca tensió o suspense.
A continuació, vaig voler llegir un del Marius Serra, “L’home del sac”, però no vaig poder passar de les primers pàgines: no hi havia manera que m’enganxés! I la vaig deixar córrer, cosa que feia temps que no em passava amb una novel·la! Però és clar, hi ha gustos, i moments, per a tot.
(Les fotos són del cementiri de l'Escala, amb la tomba de Caterina Albert)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada