dissabte, 22 de novembre de 2014

Don Quijote



A Tarragona commemoren els 400 aniversari de la impressió en aquesta ciutat, l'any 1640, del “Segundo Tomo del Ingenioso Don Quijote de la Mancha”, escrita per Alfonso Fernández de Avellaneda. En una època en què no es coneixia el concepte de plagi, tal com ara l'entenem, qualsevol es podia apoderar d'un personatge d'èxit i fer-se'l seu. La publicació va irritar Cervantes i el va esperonar a fer-ne una segona part, en la qual fa el famós elogi de Barcelona -Mar alegre, tierra jocunda, cielo claro (...) en sitio y belleza, única”. Un llibre aquest, que la majoria dels furibunds defensors d'una única nació, l'espanyola, haurien de llegir. Si més no, per comprovar que Don Miguel quan parla dels catalans els anomena “los habitantes de aquella nación”. Un concepte que el gran escriptor tenia molt clar.
Jo havia llegit el Quijote que tenia el meu pare -dels pocs llibres que va salvar del 36-, de molt joveneta, i val a dir que em va agradar molt. I vaig riure de gust amb algunes escenes, que era el propòsit de Cervantes: fer una paròdia ridiculitzant dels llibres de cavalleria que cada cop eren més inversemblants. Una cosa com fa Polònia, per entendre'ns.
El vaig tornar a llegir quan estudiava filologia a Barcelona, ja casada, un curs, el segon, que teníem una assignatura de literatura castellana. I em va seguir semblant genial. Per casualitat, aquelles vacances de Setmana Santa, vaig trobar a la casa de Gandesa el volum d'Avellaneda, dels meus oncles. Que em vaig apressar a llegir. Recordo haver-ho fet asseguda en un dels pilons de la plaça, inundada de sol.
Avellaneda em va decebre. Ni de lluny tenia la gràcia, la espontaneïtat, el geni en fi de Cervantes. Per això avui dia és gairebé oblidat. Quan a l'autèntic, quants espanyols l'han llegit? S'admeten apostes.

Cap comentari:

Publica un comentari