Llengua

Llengües

Des que el reis dits catòlics es van unir en matrimoni, tot i el seu reconegut lema: “Tanto monta monta tanto Isabel como Fernando”, els castellans ja van anar donant proves que, tal com havia dit Nebrija: “La lengua es la compañera del Imperio”. Així que, ja des dels Àustries, el castellà ha maldat per sobreposar-se al català i, a poder ser, minimitzar-lo, per acabar eliminant-lo. No obstant, l'estocada definitiva va venir amb el Borbons, no sols el Decret de Nova Plana del Felip V, sinó tot un seguit d'edictes i provisions per tal d'aconseguir el seu propòsit. I, quan no han estat prohibicions, han estat intents de ridiculitzar-lo -dir-ne lapao o xarpurreau a la Franja, o que era un llengua inculta, de llauradors, a València -la pàtria de Joanot Martorell i Ausiàs March!-, han estat constants. (D'aquests intents uniformadors, en va ser mestra França. Allà, tota llengua no francesa, era “patues”, terme despectiu. I és reveladora l'anècdota de l'interrogatori a Bernadeta, a Lorda, -no Lourdes-, a la qual van demanar en quina llengua se li dirigia aquella senyora que se li apareixia. Quan ella va dir que en la parla d'allà, o sigui l'occità, li van assegurar, molt cofois, que en tal cas, no podia ser la Mare de Déu, ja que tan digna senyora només podia expressar-se en llatí o en francès!)

El fet ve, doncs, de lluny, i no s'ha aturat pas. No va ser Suárez, ara tan mitificat, que va dir que el català no servia per a la ciència?

Un altre sistema, que no s'ha aturat mai, ha estat l'afany secular de trossejar-la, de dividir-la. “Divide y vencerás”. De prendre petites mostres de varietat dialectal, pròpia de totes les llengües, per afirmar, en contra del criteri de filòlegs i universitats, que el valencià, per exemple, no era la mateixa llengua que el català. I que pervenia d'una mena de mossàrab, quan no de l'àrab directament.

Ara bé, quan es tracta del castellà, aleshores no s'hi valen bromes. De primer se'l puja a categoria d'espanyol, així es converteix, a parer seu, en la llengua comuna en detriment de cap altra. Defensen a capa i espasa la seva unitat, i, per evitat el perill que algun país sud-americà se separi del tronc comú, accepten al nou diccionari de la llengua vocables de tota mena que pervenen de llengües ameríndies o de noves aportacions de la rica i variada emigració a aquelles terres. Dues vares de mesurar, com sempre!

En aquesta Espanya, que encara molts defensen, és més fàcil ser acceptat un sud-americà que un català. Els seus accents enriqueixen el “acerbo patrio”. L'accent dels catalans, en canvi, els resulta insofrible. No sols rebutgen que parlem la nostra llengua, sinó que parlem la seva si no és dissimulant completament la nostra procedència.

Aquesta és l'Espanya de la qual ens hem d'alliberar. No n'hi ha d'altra!